Dia radiant, ideal per prendre el bany i viure la bellesa de la costa que s'estén tot al llarg de la Serra d'Irta. Fa uns anys que venim ací amb els nets aquests dies de juliol. Carregats amb un parell de cadires de platja, ombrel·la, llibres, material de busseig, aigua fresca i fruita, la imprescindible pilota de volei que també servirà per fer uns xuts si no hi ha massa gent i pales de platja (m'acabe d'assabentar que també es diu frescobol aquest esport que es va començar a practicar a les platges de Copacabana), prenem posicions disposats a gaudir d'un magnífic matí aquàtic. Fetes les primeres braçades i immersions submarines amb ulleres i aletes noves de trinqui, i com que l'aigua encara està una mica tèrbola després de les tempestes de la setmana passada, és el moment de seure a l'ombra i lliurar-se frugalment a la lectura de la novel·la que porte entre mans aquests dies, La casa tapiada, l'última de Julià de Jòdar, una autèntica festa literària. Les lectures a la platja, davant la immensitat del paisatge marí, solen ser desvagades, pautades al ritme de les ones, i l'atenció tendeix a dispersar-se i concentrar-se tot seguit en la contemplació del que ens envolta: l'ombra d'una gavina que passa, un veler que solca la llunyania, els diversos grups de banyistes que a poc a poc van fent-se el seu racó a la cala. El temps, llavors, té una densitat especial que el blau turquesa del mar i la força de la llum intensifiquen o pel contrari, fan suau i alat com la mateixa brisa i fraccionen en una successió d'instants surant en el no-res. Només arribar-hi i mentre estenia les tovalloles damunt l'arena grossa i blanca de la platja m'he fixat en un home amb densa i llarga barba i diversos tatuatges per tot el cos que anava acompanyat d'una xiqueta d'uns set o vuit anys que devia ser la seua filla. Anaven calçats amb escarpins i caminaven damunt les roques amb un poal i un petit salabre a la mà. L'estampa m'ha fet pensar en la funesta mania humana de tocar-ho tot, de furgar i clavar el nas allà on potser no se li ha perdut res, d'atrapar animalons només pel plaer atàvic d'una caça que no té com a finalitat ni la necessitat i plaer del menjar. Sovint mirar així, com qui no vol la cosa, estimula elucubracions impensades. Comences a estirar d'un fil que ja veurem per quins camins et porta. El cas és que afortunadament pare i filla han tornat ràpidament de la seua exploració amb el poal i el salabre buits. Llavors l'home, qui sap si per compensar amb un esforç físic que des d'ací i sota un sol implacable em semblava extenuant, la seua infructuosa cacera (no deu saber que estem en ple Parc Natural, on tota activitat cinegètica és en teoria prohibida; tampoc no ho deu saber un bussejador que anava armat amb un ganxo de fer polps i que també ha eixit de l'aigua amb les mans buides) ha començat a cavar a la vora del mar frenèticament. No un foradet d'aquells que s'hi fan com a part d'alguna construcció (una casa, un castell, un pont…) destinada a l'esplai i el joc, sinó un forat que anava adquirint proporcions considerables i que era una vegada i una altra envaït per la llengua de les ones. El ritme marcial amb què s'hi aplicava feia més esfereïdora una activitat que no encertàvem a endevinar què perseguia. Els moviments bruscos, d'una violència resolutiva, amb què manejava la pala, feien més absurda i misteriosa la seua tasca. La reflexió de Pascal sobre els mals que provoca la incapacitat de les persones per quedar-se a casa llegint tranquil·lament es podia fer extensiva a aquesta dèria de mamprendre una activitat absurda enmig d'una natura tan generosa, la incapacitat per estar-se quiet i contemplar el món, o de jeure amb els ulls tancats sentint la remor del mar. Què pretenia aquell home amb les seues palades insistents i sinistres? Potser aconseguir un forat d'aquells que es fan per colgar algú fins al coll? Una basseta per a la nena, que, més assenyada que el pare, ara jugava amb una petita taula de surf a mercè de les ones? No, cavar i cavar i cavar per finalment, a colps de peu, compactar el munt resultant del seu frenesí i seure en el gran clot estrepitosament, adaptant l'arena a les dimensions del cul i amb les cames estirades cap avant deixar que l'aigua li banye les parts baixes. Té collons la cosa!
Vista la facilitat amb què s'ha naturalitzat entre nosaltres l'estupidesa en nom de no se sap quina llibertat personal, podem explicar-nos moltes coses, la simplificació barroera i manipulada de tants comportaments, la canalització de la violència contra els més dèbils. Aquest moviment quasi animal (que un animal no faria mai) de qui és incapaç de mirar i sentir simplement el món sense molestar a ningú! La mirada atzarosa d'un episodi banal em porta als terribles successos de Torre Pacheco. Que el pacient lector o lectora lligue els fils que uneixen dos mons que aparentment es mouen a anys llum de distància.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de juliol de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada