Taüll

 

Recorde la primera vegada que vam ser a Taüll. Va ser una visita fugaç, cosa de voltar pel poble una estona, contemplar des de fora les esglésies romàniques, prendre alguna cosa en la terrassa d'un baret i poc més. Devia ser per primavera, doncs, tal vegada l'any vuitanta-dos o vuitanta-tres del passat segle, en un Simca 1.200 de color verd. Ens hi va dur per una carretera vertiginosa, des de la Seu d'Urgell, on passàvem uns dies, l'amiga Anna Martí, que era professora de català, gran aficionada a la poesia i d'una elegància i vivacitat exquisites, molt pròpies d'aquelles profunditats del país i arredonides pels anys d'estudi a Barcelona, ciutat i habitants que s'estimava en la mateixa proporció que els detestava. Devia tractar-se del mateix sentiment que inspirà la creació del mot pixaví referit a persones poc o molt inflades, forasters de capital que presumeixen de casta o ciutadania però que a la menor excusa escampen el poll per trobar una mica d'esplai i assossec en algun d'eixos pobles que tant menystenen per donar-se aires de grandesa. Potser en els nostres temps aquestes diferències entre el camp i la ciutat, que tanta literatura han segregat en el passat, s'han dissolt en un revoltim on ja no distingim vicis i virtuts, beneficis i estralls. L'aldea global té aquestes coses. A l'Anna la disgustava especialment el català cada vegada més postís i pobre de la metròpoli, al qual oposava un suculent nord-occidental (el propi de l'Alt Urgell) de fonètica impecablement clara on dringava amb especial fortuna l'ancestral "mane?" o "què mana?" que coronava les preguntes i substituïa amb gràcia l'anodí "què?" dels sords o desentesos. No deixava de sorprendre als viatgers aquesta expressió en una dona tan moderna com era l'Anna, en qui les dualitats fàcils i els tòpics moixos queien estrepitosament davant la síntesi que diu que només es pot ser universal (o modern) si s'és plenament arrelat a un temps i un lloc. La Seu d'Urgell, posem per cas, on la nostra amiga va ser durant molts anys regidora de cultura pel PSUC o d'alguna de les seues formacions hereves, o Taüll, sense anar més lluny, el poble que ara acull de nou els viatgers més de quaranta anys després d'aquella primera incursió, recordada fragmentàriament, que va deixar imatges mudes captades amb la càmera de Super 8 del pare, una seqüència de rostres mig esvaïts, un lapse de vida estrany que remunta el riu del temps i les correspondències. El Taüll d'aquells anys devia ser poc més que una joia amagada, un nom en els llibres d'història, o una cita obligada per a especialistes en art, per a amants de la muntanya i del país, aventurers d'altres temps. Els frescos de Santa Maria i Sant Climent, dels mestres anònims de Taüll, ja feia molts anys que reposaven sans i estalvis al Museu d'Art Nacional de Catalunya, com tantes meravelles de l'art antic, gràcies a una iniciativa de l'Institut d'Estudis Catalans que els va salvar d'una venda i exportació (o espoliació) als EUA. Però segurament els viatgers valencians ho ignoraven llavors, com tantes coses ara i sempre. Joan Coromines atribueix a arrels iberobasques el topònim del poble, que derivaria d'un (a)tauri>(a)tauli –ata o ate, porta, i uri, poble segons ell, tot i que en basc modern poble és herri i ur, aigua)–: poble del port. Després hi hem tornat moltes vegades, la majoria d'elles per esquiar a l'estació de Boí-Taüll, que va ser inaugurada el curs 1988/1989, amb grups de l'institut on treballàvem. Ara el poble viu exclusivament, excepte en algun cas de persistència de la ramaderia tradicional (vaques, cavalls), del turisme, esports de neu a l'hivern, esports de muntanya la resta de l'any. Hi ha el gran complex hoteler del Pla de l'Ermita (de Sant Quirc de Taüll) i els antics pixavins hi van comprar tot d'apartaments per a estades temporals. L'església de Santa Maria es pot visitar debades i sempre és oberta, immersa en un silenci i unes foscors que corprenen. La de Sant Climent, en canvi, cobra el peatge de les seues meravelles, que acompanyen vídeos didàctics i altres amenitats de l'humil negoci cultural. Estan sent dies de molta boira, pluja i neu. Amb una mica de sort, si l'oratge ho permet, encara pujarem al pic del Cap de les Raspes Roies (roges en ribagorçà) o Puig Falcó, que amb els seus 2.753 metres és la cota esquiable més alta del Pirineu. Siga com siga, els viatgers poden assaborir a poc a poc la bona companyia i la commovedora bellesa de la Vall de Boí. Els records, entre els llambreigs de la boira, sobre el blanc silenci de la neu, ascendeixen plens de color i matisos amb l'eco remot del temps.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de febrer de 2025.]