dimarts, 21 de desembre de 2010

Els noms i les coses dels noms



Pere Salinas i Joan Navarro, Grafies. Incisions, Editorial Editilde amb la col·laboració de sèrieAlfa.art i literatura, València, octubre de 2010. Pròleg de Gemma Gorga. Traduccions: Octavi Monsonís (espanyol), Elisa Andrade (portuguès), Adela Gato (francès) i Pilar Segarra (anglès).

Dos anys després d'aquell treball de correspondències entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro que fou Atlas, vet ací impresa, en el present llibre, la darrera incursió pel camí del diàleg a través de les fecundes terres transfrontereres de l'art. A diferència d'aquella proposta –un intercanvi sostingut en el temps de preguntes i respostes que engendraven noves preguntes i respostes–, Grafies. Incisions parteix del treball plàstic inicial de Salinas i culmina en els poemes de Navarro elaborats just un any després. Per continuar amb la metàfora epistolar diríem que la d'ara és la lletra poètica que Navarro escriu en contestació a la carta pictòrica de Salinas, dividida en les divuit incisions que mantenen la correspondència amb les divuit grafies del pintor. Però més enllà del tempo i seqüenciació d'ambdós treballs, i gràcies a la disposició en paral·lel de les dues escriptures, el resultat d'aquest diàleg és idèntic en els dos casos: les dues veus, els traços dels dos artistes, són perfectament audibles i visibles, com a formes específiques d'expressió, en la fecundació recíproca i en l'amplificació de sentits que suposa tot diàleg autèntic.
Ens trobem d'entrada amb la deliberada voluntat de transgredir les convencions més superficials de les arts respectives en el sentit del títol (que es cenyeix a aquella descriptivitat tan usual en moltes propostes plàstiques i no pocs treballs poètics), una mena de sinestèsia o transferència metafòrica entre la pintura i la poesia, sense que la maniobra, a la vista dels resultats, signifique cap mena de renúncia a l'essencial de cada modalitat artística i sí una obertura de possibilitats temàtiques i expressives. Així, Salinas escriu les seues pintures traçant símbols fònics, grafies, i Navarro fen la matèria del sentit amb l'instrument tallant de les seues paraules: incisions. La impressió de la forma de les lletres és tan visible en els quadres de Salinas com audible en els poemes de Navarro ho és la presència de l'element matèric.
Com en altres llibres de Joan Navarro (pense ara en el seu darrer treball A deslloc), el llarg poema inicial es pot llegir quasi com un manual d'instruccions o, millor, com un mapa que dibuixa la totalitat del viatge que són els seus poemes en prosa, l'embrió i el cos perfet, l'origen i el final, creació i dissipació, com un joc de nines russes pautat pels dos punts (realitats disposades en cercles concèntrics) i el punt, alenada entre dues analogies, el·lipsis que habiten distàncies comptades en milers d'anys llum, sincronia de l'esclat fenomenològic.
Aquest llarg poema és una paràfrasi del Gènesi. No parteix, però, de l'abans sinó del després: “Després de la paraula tot fou paraula”. Com en el relat bíblic, és a través de la paraula ja humanitzada (per “guarir-nos de la malenconia del buit”, “Pedra de betzoar per a la tristesa”), que el “garbuix de sons s'il·luminava”, que s'engendren noves paraules, “Incisions: Fornícules del no-res”. Però la linealitat de la narració, l'arbitrari ordre cronològic de causes i efectes, es trenca ací, es doblega i mira enrere, cap als imaginats moments anteriors al primer hàlit de vida, cap a “aquelles hores primeres”, “La veu d'aquella aurora”. El poema recorre el camí i el dissol; la maniobra consisteix a “diluir-se en el trànsit” i “Persistir”. Sobre l'anomenada i callada presència dels objectes, en la mudesa impassible dels processos, de sobte s'erigeix el subjecte sense nom (“No era allà, però hi era”) o viatgem una distància còsmica que ens duu a Aschenbach (el de Mort a Venècia?), a les síl·labes trèmules de Baruch (Spinoza?) o a l'Eurídice que habita el regne de les tenebres. Construccions de les paraules, trama i ordim de la memòria, “paraules que parlen d'elles i entre elles i que callen en dir-se”. Tot això després de la paraula, i gràcies a ella, coneixement i experiència, nom i cosa del nom. “I abans de la pintura”? Aquesta pregunta tanca el cercle del primer poema i obri la porta dels altres disset.
A partir d'ací, en poemes més breus, es multipliquen i solidifiquen les correspondències entre quadres i paraules, i l'exquisita selecció lèxica de Joan Navarro, que busca el grau màxim de precisió objectual en una escriptura entretallada (“Moviments del pensar”, en diu l'autor) que va donant lloc a l'emanació permanent de sentit i referències com una obra sempre oberta en la seua infinitud, es concentra i s'expandeix en l'expressió del procés, en el pòsit i la deixalla, en el sediment, en l'etern retorn dels noms a les coses dels noms: perpètua gènesi i moviment. El diàleg entre aquests dos grans artistes, per a sort de tots, continua regalant un material preciós a la nostra gana de plenitud i bellesa.

Publicat a Saó núm. 354, novembre de 2010.

1 comentari:

  1. No voldria ser agosarat, però abans de la pintura jo diria que la música, sempre la música, origen i fi de tots els llenguatges, fins i tot del mim a través del ritme. Bé, no em faces molt de cas, potser són dèries nadalenques. M'ha agradat el llibre. També vaig llegir la "Tria personal" i "A Deslloc", aquest últim amb les Variacions Goldberg a la mà. Em sembla una poesia d'essències, com un vi eixut però de petites espurnes perfumades. Tot i que Bach té molts cops amagats. Una abraçada.

    ResponElimina