divendres, 3 de desembre de 2010

Els budells del poder

De les afirmacions d'Aznar al diplomàtic estadounidenc de torn que acaben de destapar els papers de Wikileaks (traduïm l'intraduïble: “Si veig Espanya desesperada, hauria de tornar-hi”), es desprenen tot de dubtes inquietants. ¿No expressa la part condicional de l'oració més aviat un desig (sord, tàcit, subordinat, com la majoria dels que sol llançar entre dents, amagat darrere el bigotet fatxa, l'expresident) que una possibilitat raonable? Desig de veure Espanya en plena desesperació per haver-hi de tornar (no a Espanya, sinó al poder directe sobre ella) a desfacer entuertos. No direm res sobre la desesperació d'Espanya, ni sobre la idea que tal cosa puga ser visible a ulls humans, i menys a ulls tan petits com els d'Aznar. ¿I si a la hipotètica manca d'esperança hagués contribuït (però això no entra en els seus càlculs) de manera decisiva ell mateix i el seu partit? Volverán las oscuras golondrinas o banderas victoriosas, tant se val. La malenconia de qui va presentar la retirada de l'atado y bien atado en la figura de Rajoy com un servei a la pàtria i no com el que realment fou, l'única manera de salvar la pell i continuar pastant milions a compte de les multinacionals neocons, torna de tant en tant per omplir el present d'una por retrospectiva que tomba d'esquenes. Amb tot, no és aquesta ni de lluny la notícia més substanciosa de l'allau de papers que posen a la intempèrie els budells de l'exercici del poder gràcies als agosarats de Wikileaks. En el fons el quart de milió de documents alliberats del secretisme dels estats no aporten cap novetat, res que no sospitàssem o que no estigués més o menys escrit i descrit de Maquiavelo ençà. Però de la sospita més o menys fundada sobre les misèries del poder hem passat d'un colp a la verificació documentada. Els quatre o cinc periòdics més importants del món no han tingut més remei que administrar la bomba i veure d'alleujar-ne els efectes curant-se en salut. Potser tot això posa en entredit les pràctiques del periodisme convencional i subsidiari (el quart poder és al capdavall poder). Però més enllà de les revelacions d'Aznar, que empetiteixen encara més el ridícul salvapàtries, hi ha el dubte de si tot això no es perdrà en l'oceà fagocitador de l'actualitat i si, exposats els budells del poder a l'aire lliure, podrem crear-ne un altre de necessari i possible.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de desembre de 2010.
   

1 comentari:

  1. Que Aznar és un mamarratxo integral no ho dubta ja ni el cul més modest de la més miserable "botella" de vi aigualit. Que els calés que es guanya el Jandro Agag, amb els seus tripijocs multimilionaris, tenen la penitència de riure-li les gràcies al sogre fatxenda i dels besets que li ha de donar de tant en tant a la boqueta pela-codonys de la seua nena, tampoc. Però que el diplomàtic ianqui va descollonar-se en sentir a aquest salvapatries ja és una altra cosa. Que si fiques en una sola cambra al Bush, Aznar, Berlusconi, Sarkozy, Putin i d'altres "Llaneros solitaris" millor avisar: "Infernae canes"

    ResponElimina