En la gruta de les paraules

Vladimír Holan, Las grutas de las palabras. Obra selecta. Traducció i pròleg de Clara Janés. Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores. Barcelona, 2010.

· · ·

Reservem per a la temporada estival, més apta per a les lectures de llarg alè, aquest magnífic volum d'un dels poetes fonamentals del segle XX, el txec Vladimír Holan (Praga 1906-1980), el denominat àngel negre (perquè treballava de nits a la seua casa de l'illa de Kampa del riu Moldava, d'on pràcticament no va eixir durant els més de trenta anys de la seua reclusió, de 1948 a 1980) i de qui Jaroslav Seifert afirmà, quan va rebre el nobel en 1984, que era el millor poeta de la seua extraordinària generació. Aquesta impecable edició, però, no hauria estat possible sense el treball que la poeta Clara Janés va anar desplegant d'ençà de la seua primera visita a Praga en 1975, on va travar contacte i complicitat amb Holan, i gràcies al qual la traductora ha anat donant-nos des de 1980 la majoria de les versions de què disposem en castellà (no tenim notícia que res del nostre autor haja estat traduït a hores d'ara al català). Algunes d'aquestes versions com Avanzando (1983), Dolor (1986) o Toscana (1985), a més de poemes esparsos apareguts en diverses antologies, han estat incorporades a La gruta de las palabras, la més exhaustiva de les edicions en castellà amb què comptem i que consta dels llibres Sin título (1963), Avanzando (1964), Soldados del Ejército Rojo (1946), Miedo (inclòs en el llibre Trialog de 1964), Dolor (1965), Una noche con Hamlet (1964), Toscana (1963), tots ells editats íntegrament, i d'En el último trance (1967), Un gallo para Esculapio (1970) i Una noche con Ofelia (1973), que ho són només parcialment (entre parèntesis l'any de la primera edició de cada poemari). Una bona representació, doncs, d'una obra poètica que compta amb uns trenta-dos volums, i que se centra (excepte en el cas de l'emblemàtic Soldados del Ejército Rojo) en l'etapa d'ostracisme a què el règim autoritari de Praga va sotmetre Holan acusant-lo de representar un “formalisme decadent” i en la darrera etapa del poeta, de la qual només n'ha estat exclòs el pòstum Abismo de abismo (1982), llibre per altra banda publicat en traducció de la mateixa Clara Janés a Ediciones Basarai, Vitoria, 2000.
La poesia de Vladimír Holan, sempre intensa i brillant, ha estat sovint qualificada d'hermètica. Com si l'autèntica transparència a què la poesia aspira no fos al capdavall un gran tour de force amb l'expressió i no un camí de roses que desemboca en les formes vulgars de l'evidència (que no necessita de cap poesia, per altra banda)! I si els surrealistes afirmaven que “la il·luminació ve després” (d'escrit el poema), per a Holan el que ve després és la interpretació, quan el poema ja és en nosaltres. El qualificatiu d'àngel amb què el va batejar Seifert té a veure, doncs, amb el costat visionari de Holan, qui sovint fa bones les paraules de María Zambrano quan afirma: “El secreto se muestra al escritor, pero no se le hace explicable; es decir, no deja de ser secreto para él primero que para nadie”. La incomprensió (de la naturalesa de la poesia tant com de la manera com aquesta naturalesa es concreta en el cas de Holan) ha ampliat el repertori de desqualificacions al poeta de Kampa, qui a més de ser titlat d'hermètic i formalista decadent, com ja hem dit, fou marginat per desentendre's de la realitat i el destí dels homes, la qual cosa desmenteixen les següents declaracions d'un autor profundament compromès amb el seu temps i amb la poesia: “Sempre he sentit que m'importa l'home, el seu drama humà, la condició humana en general i el seu dissortat destí que suporta tothora”.
Tot i la profunda unicitat de l'obra de Holan, una primera aproximació a les estructures formals i de to dels seus poemes ens porta a distingir-hi entre les llargues composicions dialogades entre diversos personatges (Una noche con Hamlet, Toscana o Una noche con Ofelia) i els llibres que contenen poemes breus, òbviament molt més precisos i concentrats i d'una idèntica i enlluernadora bellesa. Aquesta nota apressada, però, no pretén sinó suscitar la lectura d'un poeta major, ara que el temps es dilata tant com la llum diürna que fa de contrapès a les nits intenses d'estiu, servit en safata d'argent per les traduccions impagables de Clara Janés, que sonen nítidament en castellà. I, almenys, alguna de les infinites raons de l'admiració que Holan ha desvetlat en qui açò signa: “Si la vida navega siguiendo el curso de las aguas / y la muerte a contracorriente / no podemos conocer la desembocadura. // Si la vida navega a contracorriente / y la muerte siguiendo el curso de las aguas / no podemos conocer la fuente”.

Publicat a Saó núm. 361, juny de 2011.