diumenge, 11 de setembre de 2011

L'aritmètica d'Estellés

Una de les conseqüències de la crisi, i no la menys sorprenent, és la transformació de l'aritmètica en literatura. De sobte t'adones que les xifres han perdut aquella aspror antipàtica de les coses exactes, aquella petulància que passeja el perdonavides que se sent inqüestionable, i que s'esforcen a elaborar el seu sentit com ho fan les paraules, sempre lligades als vaivens de les circumstàncies (context comunicatiu, en diuen els experts). És clar, el llençol que es perd en la bugada de la precisió reapareix convertit en forma de pantaló o de calçotet o de qualsevol altra peça de la indumentària semàntica propensa a embrutar-se d'ambigüitat i sentits. Així, quan el portaveu del PP González Pons afirma que el seu partit crearà 3.500.000 nous llocs de treball hem de saber que l'aritmètica, en boca d'alguns pseudopoetes, hi pren un sentit figurat que convida el lector o destinatari concret del missatge a recrear-ne el sentit. També ho han tingut en compte els mateixos companys del partit, a qui no se'ls ha passat pel cap la bajanada d'incorporar tan alegre metàfora al seu programa de govern ni als guions per als discursos de Rajoy. I no perquè els programes electorals no vagen plens de promeses que no es compleixen mai, sinó probablement per una connatural desconfiança envers la literatura o una incomprensible resistència als avanços que experimenta l'aritmètica (estem parlant de la dreta espanyola, poca broma). Qui sap si en aquesta revolució dels mètodes comunicatius no haurem de recórrer a la poesia de sempre per rescatar el sentit exacte de les coses i deixar que les matemàtiques continuen omplint l'horitzó d'hipèrboles i altres figures incertes? Perquè quan, posem per cas, l'Estellés escriu “No hi havia a València dos cames com les teues”, podem dubtar de la identitat de la propietària de tals extremitats inferiors i completar-ne amb la imaginació la morfologia dels atributs, però l'exactitud aritmètica del vers és d'una solidesa incontrovertible. Poesia per poesia, tanmateix, sempre és preferible tornar als clàssics, per molt que l'aritmètica s'hi reduesca a mesura del vers i ritme. Bones festes estellesianes!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de setembre de 2011


2 comentaris:

  1. Els pseudopoetes és el que tenen, que avorreixen descomunalment. Per tant, Pons el que volia dir era 3 milions i mig de llocs de badall. I l'aritmètica d'Estellés molt més exacta que la de Perelman, no cal dir.

    ResponElimina
  2. Els pseudopoetes (els pseudoelquesiga, excepte potser els pseudònims i els pseudòpodes –que no en tenen culpa) són l'equivalent pseudoartístic dels pseudopolítics (la majoria), i fiquen cullerada en la sopa equivocada i ens deixen amb un pam de nas. En fi, nosaltres a la nostra, viciclejant. (A veure quan em pujaràs a l'Oronet.)

    ResponElimina