Ferran Archilés Cardona, Mala memòria. Premi de Poesia Manel Garcia Grau 2010. Perifèric Poesia núm 17, Catarroja 2011.
Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.
Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.
· · ·
És sabut que les solapes dels llibres les solen escriure els autors, de manera que cal prendre-se-les (descomptats els casos evidents d'hipèrbole o autobombo) al peu de la lletra perquè hi podem trobar pistes interessants sobre els propòsits i l'abast d'una obra. Afirma, doncs, Ferran Archilés (Castelló, 1971): “Mala memòria és un recull de poemes sobre el pas dels dies i el pes del desig. A partir d'un seguit d'experiències estètiques i de la contemplació del temps que passa, els versos d'aquest llibre tracten d'indagar en els significats que deixen les seues traces [les del temps] i a les quals anomenem memòria”. Pot semblar paradoxal, pres en una literalitat que remet immediatament a un lloc molt trepitjat de l'àmbit col·loquial, un títol com aquest en boca d'un poeta que també és historiador, dos oficis que tenen precisament en la memòria la matèria primera del seu treball. Però mala es decanta ací cap a una dimensió més ètica que no pas física, quan ens referim, per exemple, a l'escassedat o imprecisió d'una memòria. Les paraules que segueixen a la cita anterior, en coherència amb la lectura dels poemes, ens ho acaben d'aclarir: “Una memòria que és, a un temps, trampa i refugi, absència i utopia”. Siga perquè el poeta, que sempre opera des de la memòria (explícitament en el cas de Ferran Archilés, de forma tàcita en altres casos), sap que la pròpia memòria és fal·lible i selectiva (sortosament, ens afanyem a afirmar) i que amb els poemes, amb cada poema, tracta de salvar alguna cosa de les flames de l'oblit, siga perquè precisament en aquest intent de fer present el passat està condemnat a sentir el pes i la inanitat del temps en el seu pas, té tot el dret a queixar-se'n. A més, la memòria, que sol ser enterca, tendeix a escriure elegies i revifar les ferides del passat, que mai no es tanquen del tot.
És per tot això tal vegada que la tonalitat de Mala memòria, perfectament modulada, bufa sobre les cendres del present i fa emergir el caliu que amagaven (i preservaven). Però el desig que apareixia en la solapa es dissol en la maniobra amb el vers que clou el llibre i posa les coses en el seu lloc: “…però, el desig no té memòria”. No és el desig essencialment una cosa del present resolta (desesperadament) a batre's amb el futur? Si el poeta no cau en les trampes de la memòria –i Archilés no s'hi deixa arrossegar fàcilment, cosa que li agraïm–, ha de reconèixer que rememorant el passat no l'hi trobarà sinó en la forma del buit o la nostàlgia, negadors per antonomàsia del desig. La memòria que en aquest poemari es llaura i s'esculpeix, precisa en els seus detalls i perfils, ve a més carregada de l'experiència estètica (ço és, assumida en carn pròpia). La proliferació de referències estètiques i culturals, que s'estén per ciutats (València, París, Torí, Nova York, Castelló, Dublín), pintures (Hopper, Katz, Modigliani, Morandi), músiques (Feldman, Uri Caine, Janácek), pel·lícules (Ozo, Cardinale, Pasolini) o obres literàries (Benjamin, Yeats, Lowell), afaiçonen el poemari i s'integren harmoniosament en el discurs del poeta. Acoblades al diàleg autoreflexiu i al que s'hi estableix tothora amb el tu poètic amorós, aquestes fites estètiques ben marcades en el camp de la pròpia memòria i constituïdes per la memòria col·lectiva en llocs de fructífer encontre, no xerriquen ni semblen encabides amb calçador, com passa en tants aficionats a l'abús citatori, sinó que es posen al servei de la pròpia biografia i eixamplen el joc de sentits que els poemes busquen.
Els trenta-set poemes del llibre, generalment breus, discorren elegantment pel riu de la pròpia memòria, estan harmònicament construïts i adopten sovint el to i la cadència del dietari poètic: una magnífica carta de presentació d'un poeta que s'estrena en la publicació. Acabem amb una estrofa del poema “Plou i fa sol” que podria sintetitzar bona part del sentit d'aquest interessant llibre: “Algú mira des de l'altra banda / del carrer, mira el cel precipitant-se / sobre la pluja, en l'aigua / de xarol del terra. El món a l'inrevés, / sóc jo qui mira i qui és mirat, / és el passat que es fa present. / És un record que es desfà. / Jo sóc qui el desfà”.
Publicat a Saó núm. 364, octubre de 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada