diumenge, 25 de desembre de 2011

Santa irreverència

Valentí Puig, Altes valls. Óssa Menor núm. 316, Edicions Proa, Barcelona novembre 2010.

· · ·
Més conegut en el camp de l'assagisme i la crítica literària, la narrativa, el dietarisme, els llibres de viatges i el periodisme, sobretot el d'opinió, Valentí Puig (Ciutat de Mallorca, 1949) s'estrenà en poesia amb L'estiu madur (1985), obra a la qual seguiren els poemaris Blanc de blancs (2000), Molta més tardor (2004) i Passions i afectes (2007). Tot i que els títols publicats d'aquest polígraf ja s'acosten a la quarantena, confesse que és aquesta la primera vegada que n'escomet la lectura d'una peça sencera, espigolada a més, com qui no vol la cosa, d'una de les escassíssimes prestatgeries que a les llibreries de València alberguen uns pocs volums de poesia en català (aquesta cada vegada més rara avis condemnada a sobrevolar les fires de llibre antic i d'ocasió, i encara gràcies). Vet ací, doncs, que les imatges internàutiques i algunes que em vibren a la memòria ens deixen veure un poeta galtaplè i rodanxó, sempre amb vestit i corbata impecables, de barba i calba tocades per una aura de solemnitat: un aspecte, diríem, com ancorat en un altre temps, per molt que l'home a penes depassa la seixantena (vegeu el poema que clou el llibre “Fer-ne seixanta”). Aquesta imatge, tan insignificant per a la comprensió del seu discurs poètic com es vulga, casa bé amb una de les admiracions literàries més conegudes de l'autor, Josep Pla, a qui va dedicar el seu llibre L'home de l'abric. Perquè més enllà de la reinvindicació d'un model literari i de prosa, la lectura d'Altes valls ens desvela unes afinitats de tarannà amb l'empordanès, de manera de pensar i de ser en el món, una exhibició sense manies de les pròpies manies sovint convertides en dogma, emfàtiques i descarades, i una manera bastant higiènica de recrear-se en la provocació i la polèmica amb les armes d'una retòrica poderosa que va i ve del terreny de la ideologia (sota espècie de fe si es vol) al de la poesia en una confusió que, amb una miqueta més de grandiloqüència utòpica, no costaria d'emparentar en ocasions amb el denostat estil realista (socialista per a més inri).
Però Altes valls es llegeix d'una tirada, potser perquè té la gracilitat d'una prosa ben entrenada en altres batalles. I per bé que l'obra es fonamenta explícitament en el dogma catòlic, la intel·ligència i la sinceritat amb què s'hi presenta l'home que viu i escriu, combina amb saviesa el sagrat amb el sacríleg, volgudament infidel, humanament contradictori. És ací potser on hi ha la grandesa d'aquesta proposta i la característica que l'allunya de les servituds del realisme políticament correcte.
Emmarquen el poemari dues composicions més llargues, Altes valls i Seixanta (amb el poema ja citat), entre les quals s'encabeixen Belle dame, Criminals i estadistes, Biologia i Massacres de l'oblit. Escrit en llargs versicles, Altes valls narra en primera persona del plural un èxode i una ascensió o un retorn a la fe que deu tenir molt d'autobiogràfic. I ací sona, a més de l'alè bíblic, algun eco orsià: “Seríem imperi / abans que nació, perquè no ser més que tribu ens era un oprobi”. La segona secció, Belle dame, està integrada per cinc poemes de caire epigramàtic que parlen d'afectes i de dones (“Figura! Puta fina. La nostra Heleneta de Troia”). En Criminals i estadistes Puig esmola tota la seua mordacitat contra cert tipus de polítics (“Tu ets els teus votants, més que tu mateix”) o presumptes esquerrans (“[…] les masses, / com onades negres que destrueixen ordre”) i aprofita per alliçonar-nos, en el poema “Pàtria”, sobre les coses que li agraden (entre d'altres, la Marina de Guerra, les acadèmies militars, el safareig de Yuste, Ortega y Gasset). A Biologia hi ha traces més explícites de biografia, records d'adolescència, denúncia de convencionalismes de falsa amistat i imatges de crua escatologia. Massacres de l'oblit, que conté “Trisagi” (Sanctus, sanctus, sanctus: viure, pensar, escriure), ofereix algunes raons de la seua reconversió a la fe cristiana (“sense Roma / no existirien ni la veritat ni el revés”). Tanca el poemari el commovedor poema “Fer-ne seixanta”, sobre les ruïnes físiques i morals de l'edat, l'evocació dels santuaris de l'adolescència i la joventut (“joves empaitant un sexe fosc i brut”), en una afirmació vitalista (“tornar al front / els matins a no morir sense matar”) que acaba així: “algú ha de passar i dir-nos encara: / `Glòria al Pare, al Fill i a l'Esperit Sant´”. Comptat i debatut, aquest llibre té, poèticament parlant, algunes zones d'ombra, però també la gran virtut que tan santa irreverència no deixarà indiferent el lector.

Publicat a Saó núm. 365, novembre de 2011.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada