dissabte, 11 d’octubre de 2014

Si jo fos espanyol

Si jo fos espanyol, fins i tot madrileny, però no a la manera de l'exitós escriptor de novel·les Javier Marías, més que el procés d'independència de Catalunya m'importarien les polítiques concretes que el meu govern, el de Madrid i el de l'Estat, estan duent a terme. I m'alarmaria, sobretot, el nivell de degradació democràtica dels nostres dies. Si fos espanyol potser no entendria ni un borrall del que passa a Catalunya i altres països, però evitaria eixir-me'n per la tangent dels simplismes i, sobretot, agafar-me a les idees precuinades del made in spain. Procuraria, en canvi, suplir la meua ignorància informant-me i no brandant la consabuda hidalguía de la indignació permanent, de l'etnocentrisme castís dels pobles de passat colonialista. Per reconèixer l'altre s'ha de tenir la humilitat de no parlar-li en pla perdonavides, per molt que t'hi sentes superior. Si jo fos espanyol, de sensibilitat més o menys cívica o esquerrana, lamentaria que se m'hagués privat de conèixer els pobles no castellans, la seua llengua, cultura i història, i faria mans i mànegues per aprendre'n alguna cosa. Ni se'm passaria pel cap afirmar que en tres-cents anys la “convivència” no ha estat quasi mai forçada, passant-me per l'entrecuix la guerra de Successió i tot el franquisme i el que ara mateix està veient-se. Per molt espanyol que fos i em sentís, fins i tot sent madrileny, em refiaria ben poc dels discursos oficials perquè coneixeria en profunditat el pa que s'hi dóna i la qualitat professional i moral de la casta que domina el meu país des de fa almenys tres-cents anys. I lluny de contemplar infantilment que la independència és “trencar tot vincle”, intentaria esbrinar les raons que la poden fer recomanable. Si fos espanyol, però no a la manera del saviceba Javier Marías, miraria un moviment de masses nascut des de la base i nítidament democràtic amb simpatia i un punt d'enveja i deixaria els insults masclistes a Carme Forcadell (“esa especie de monja a la vez mandona y presumida”) per a les canilles feixistoides que es nodreixen a les pseudotertúlies d'Intereconomía i similars. Per molt que fos hereu del noventayochismo i del seu pessimisme místic i tronat no negaria a ningú la possibilitat d'intentar transformar les coses per millorar-les. Per descomptat que no se m'acudiria acusar ningú de manca de cosmopolitisme des del meu monolingüisme de pedra picada i el meu espanyolisme indissimulat. Més que res per respecte a la intel·ligència dels altres. Si fos espanyol, i a més visqués de la meua ploma, hi hauria adjectius altament contaminats per la fraseologia carpetovetònica que em tindria prohibits, com ara exacerbado. Si fos espanyol tindria pànic de l'atzucac en què han convertit el meu país i de ser governat per llumeneres com Rajoy, Aznar, Aguirre, Botella i tota la pesca. Si jo fos espanyol, fins i tot de Madrid, renegaria ipso facto d'un club que és propietat d'un personatge com Florentino Pérez, que no només ha posat en risc la vida de pobles que en la meua ignorància potser encara continuaria dient levantinos amb el seu negoci del Castor sinó que a més de fer-me pagar les seues cagades el dia menys pensat se li pot acudir de fer la mateixa substanciosa operació davall l'estàtua de la Cibeles. Hi ha adhesions i pertinences que ni els somnis infantils més entranyables no poden justificar si no és en nom d'una estranya patologia adulta. Si jo fos espanyol, en fi, abans que tot seria demòcrata i aplaudiria que la gent pogués votar, a Catalunya, a les Canàries o a Lavapiés.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 11 d'octubre de 2014.]

[Javier Marías: "Es como si a los catalanes se los hubiera narcotizado o hipnotizado". El País Semanal, 28/09/2014.]


2 comentaris:

  1. Un article boníssim... Fa anys vaig tenir una amiga de Madrid a qui em vaig cansar d'explicar-li coses semblants; si ara tingués contacte amb ella, li enviaria l'article. També se l'haurien de llegir tota la casta de periodistes, de Madrid i d'ací, que des de diaris com "El País" o "Levante" llagotegen els Javier Marías i companyia sense adonar-se que se'ls està caient la bava, una bava de xarucs...

    ResponElimina
  2. Gran part de la fartera que molts sentim potser prové d'aquesta vella sensació que no t'entenen perquè ni volen ni poden. És una mica el que ens va passar ací entre "germans": intentar explicar a un blavero espanyolista segons quines coses era una manera absurda de perdre el temps. Només pot haver-hi diàleg des de l'alteritat ben clara i respectada. Aquest és un aspecte no gens negligible de la volutat d'independència. Salut, Ramon.

    ResponElimina