dimarts, 7 d’octubre de 2014

Les illes fèrtils

Jordi Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag. Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira, 2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió catalana de Mercè Climent.

· · ·

Fou en 1978 quan els autors d'Archipiélago publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago, des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les seues mans. L'aventura d'Archipiélago havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn (1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer, poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia Llampec d'espurnes (1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la seua banda, Archipiélago representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre en català, Bolero (1983), Cobles vallesanes i Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004) en poesia i La sagrada família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2002) o La caixa negra (2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes quantes peces teatrals dissortadament inèdites.
Archipiélago, doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es desbordava des dels novísimos, Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una aventura –sense a penes precedents ni continuadors– singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se tothora en el diàleg mut de la lectura.
Trenta-sis anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo / alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero / descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent (filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania. Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor, Archipiélago ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag, al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques de la nostra mar.

[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]

[Jordi Botella i Mercè Climent en una imatge recent.]


2 comentaris:

  1. D'aquells ja llunyans anys 70, encara desconec tanta informació literària! Tot aquest bagatge cultural, cal rescatar-lo de l'oblit, explicar-lo, criticar-lo en sentit positiu. Els qui ens en sentim hereus ho agraïm. Els qui no se'n senten hereus, acabaran sentint-se'n.

    ResponElimina
  2. En els 70s es van fer coses molt interessants algunes de les quals potser són el precedent del que ara es desenvolupa. Però massa factòtums van monopolitzar-ho i moltes coses van quedar amagades. Aquella època, amb tot, convé no sacralitzar-la (ja ho van fer els qui tenien tanta pressa de pujar al tren de la història, en primera i amb un motlle de la pròpia efígie preparat). Fou un temps de confusió i creativitat, el que ens va tocar, moltes de fredes i alguna de calenta.

    ResponElimina