dissabte, 7 d’octubre del 2017

Estocada a la democràcia


Quan votar és considerat un crim execrable i els ciutadans, en exercici dels seus drets i de forma escrupolosament civilitzada, són tractats pitjor que delinqüents i terroristes, és que la democràcia s'ha volatilitzat. L'han llançada per la finestra, avui a compte del procés d'independència de Catalunya, però ahir quan es dedicaven a saquejar impunement els diners públics (quasi mil encausats per corrupció en l'haver del PP, no sé quants d'ells ja a la presó, que curta és la memòria de l'equidistància), despús-ahir quan imposaven el setge de silenci sobre el que està passant als seus mitjans domesticats, quan pervertien el llenguatge i ens acusaven de nazis, quin desvergonyiment, quina banalització del dolor i la seua història, ens negaven el dret a respirar, a dissentir, a construir una república sobre bases noves. Deien que no hi hauria referèndum, se'n burlaven parlant de picnics i calçotades, però van votar contra el vent i la marea sanguinària de les porres dos milions tres-centes mil persones. Perseguien urnes com qui persegueix estupefaents i no en van trobar ni una. Havien d'amortitzar la despesa de 300.000 euros diaris per vaixells ridículs i enviar la tropa drogada, pagada i adoctrinada a practicar aldarulls i violència en nom de la llei i l'ordre, a infiltrar sense èxit milers de provocadors entre la població, excitar les hordes feixistes que ja naden arreu com peixos en l'aigua tèrbola. L'objectiu de la força bruta (llegiu el comunicat subscrit per comandaments intermedis de la policia demanant disculpes) no era evitar la celebració del referèndum, sinó humiliar, fer mal, escampar el virus de la por. Per això van concentrar els seus esforços en petites poblacions i no en els grans col·legis de Barcelona. Han matat l'estat de dret en nom de la legalitat. Han tret el seu rei a fer el paper de titella dels bastons en un guinyol infame, a beneir la violència contra la part dels súbdits que ha gosat rebel·lar-se contra el destí de bou de lídia i pallasso de les bescollades. En la vella arena de la plaça hispànica jau el bou de la democràcia, després de l'última estocada. I si l'escenari de la crueltat feixista hagués estat Benialfaquí, Tollos o Almudaina, si haguessen estat els nostres veïns els apallissats, ho entendríem? Ho justificaríem? Qui no vulga pols, calladets esteu més guapos, no us signifiqueu... aquella submissió de la dictadura. El bou que encara agonitza a la plaça és el mateix que moria cada dia durant el franquisme, l'entusiasta complicitat de la massa intoxicada, l'«a por ellos», el crit de la tribu, el cec nacionalisme espanyol excitat per terra, mar i aire per individus sense ànima que encara xuplen del pot com el tal Alfonso Guerra. Ho ha vist tot el món, com es reprimeix a Espanya la voluntat democràtica de canviar les coses, de fer un nou país, d'eixir-se'n de l'eterna burrera, el cercle viciós i la filera. Al mateix temps que clausuraven la democràcia a Espanya, a Catalunya s'exercia amb penes i treballs el dret elemental de tota democràcia, es resistia amb el cos i l'ànima valenta l'ultratge i la barbàrie, es defensaven escoles, s'enlairaven himnes i cançons, es feia recompte. I l'endemà es paralitzava el país. Europa no s'hi mulla encara i està a punt de firmar la defunció de la decència. Espanya no vol veure-ho, redueixen els prop de 900 ferits per la policia, com el fiscal Maza, a freda estadística («Mi marido me pega lo normal»), roda eterna la sénia la mula cega. Equidistàncies? Els toreros de saló del castissisme hispànic insulten Piqué i li diuen «llorón», ells que són tan mascles i tan atrevits amb la porra del poder a la mà. Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'octubre de 2017.]

 

9 comentaris:

  1. Molt bon article, Manel. Jo estic fart de les equidistàncies. Aquesta setmana el neofalangista "El País" ha expulsat dos dels seus millors i més dignes articulistes: el Culla i el Francesc Serés. La meua pregunta és: ¿abandonaran aquest diari els altres —pocs— escriptors dignes que hi queden o s'asseuran sobre l'equidistància que està permetent la perversió sense vergonya de la democràcia?

    ResponElimina
  2. Bé, sembla que ahir els escriptors valencians se'n donaren de baixa en un gest que els honora (Sòria, Baixauli, Mira i Domínguez). I ahir els carrers de València van demostrar-nos per enèsima vegada que l'equidistància és complicitat amb la barbàrie. Una abraçada, Ramon, i molts ànims en aquests temps difícils plens també d'esperances.

    ResponElimina
  3. Dies molt tristos, Manel, per a la democràcia, per Catalunya i el món. Els espanyols no saben la magnitud del retrocés o no el volen saber...Però el patiran, de fet ja van patint-lo des del 2011.
    I el Estado, la premsa, la judicatura, la patronal, i gran part dels sindicats... col·laboren en la repressió.
    La violència desfermada amb els aparells oficials de l'estat i de les cloaques ultres davant de ciutadans inermes... fa paor, indigna i expulsa les persones raonables dels discurs oficials. Tots els demòcrates s'haurien de sentir amenaçats per la caverna i la brutalitat sorgida de la nit dels temps que aquest estat dictatorial està propagant amb el silenci còmplice de gran part dels estats europeus, ells tan moderns... Només la por a una 3ra guerra... fa alçar un petit crit d'alarma contra la repressió i la violència a una part compromesa de demòcrates i gent raonable de totes bandes.
    Però siguem optimistes. Potser trigarà encara una mica més. Però la seua manca d'arguments i el seu tancament ideològic i la brutalitat... ja donen idea de cap a quin profund abisme s'acosten. Apartem-nos-en i que ens hi arrastren.

    ResponElimina
  4. Totalment d'acord, Paco. Catalunya s'acosta al seu alliberament, i tot aquest estat vergonyós de coses no fa més que carregar les piles de la raó democràtica. Ara ja és obligat pensar com hi quedem els valencians, amb la que ens va caure dilluns i que és el símptoma evident d'una malaltia mai no guarida. Perquè el garrot s'estendrà a tota cuca viva que gose dissentir o simplement pensar i expressar-se. No hi veig més camí que el del trellat, l'organització i l'autodefensa. Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Cal considerar que el sintagma "estat democràtic" és un oxímoron. Un "estat polític" és, com s'ho diu el substantiu, una posició, assolida, consolidada o constituïda o determinada. La democràcia és, però, tot contràriament un procés, un camí, un decurs, una indeterminació constant:una lluita, políticament. Per això, la República Catalana serà només un moment més de l'incessant destí del 'demos': el seu esforç constant per mantenir obertes les seues possibilitats d'ésser, car estar-se'n suposaria la negació de la seua essència.
    Per tot cal immediatament suspendre la suspensió i redeclarar la independència. Una independència que cal mantenir fins i tot en la mateixa República Catalana. Artur Mas ja no fa més que trobar els "inconvenients", que tots sabem que hi ha, i fa fer al Puigdemont un discurs per a introduir la ex contradictione quodlibet: A i no A, doncs B. No, senyor Mas, tornem a A, volem A: VOLEM INDEPENDÈNCIA.

    VISCA L'ASSEMBLEA NACIONAL DE CATALUNYA.

    Salut, Manel, i República Catalana

    ResponElimina
  6. Manel, posa les comes al seu lloc. Cal repassar abans d'enviar, ja ho sé, ja ho sé. Després no et deixa corregir.
    Quin embolic!Pensar i escriure alhora.
    Res. Au!

    ResponElimina
  7. Molt, Mir, molt. Efectivament, res no s'atura en el ser (amb permís), que és camí obert, esdevenir, moviment, set d'horitzons que mai no s'atenyen per definició. Estat, aparença de l'immòbil, camuflatge des destrellat. Per això República Lliure, estrella oberta que guspireja a través de l'espai/temps. Salut i independència.

    ResponElimina
  8. Braus com els cors indomables vos sento bategar en les vostres paraules i en les vostres posicions i oposicions, Manel i Companys davant tanta "sang cracia", sento la por a la llibertat de la veritat... entre altres de la meva ¿maltreta? ànima atrapada fins que us llegeixo i em rebel·lo contra mi mateix el primer i contra els parats cors en silenci quan parla la caixa registradora o el mur (Pink Floyd)... gràcies per reanimar-me; desfibril·lem la independència!!

    ResponElimina
  9. Gràcies pel teu comentari, Ferran, per la teua escalfor i les teues cançons, per l'amistat d'anys i anys. Una abraçada.

    ResponElimina