Ègloga

En dies com aquests et sorprens que tot continue el seu curs habitual. Has pogut comprar el pa, fer unes fotocòpies i enviar un fax, que és una cosa antiga que ja només exigeixen alguns tràmits burocràtics molt rancis. Els semàfors funcionen i el trànsit de l’avinguda està tranquil quan els joves de l’institut ixen a l’hora de l’esplai per esmorzar. El món, però, com en la famosa ègloga d’Estellés, va a la catàstrofe. El món sempre va a la catàstrofe, d’un dia per a un altre, o sempre hi està anant i tal vegada la catàstrofe no siga al capdavall més que la forma inacabada i inacabable del món. Aus de mal averany sobrevolen el cel de la realitat, però no podem endevinar quan la catàstrofe diària, la normal, la de l’aluminosi que afecta l’edifici social, esdevindrà col·lapse definitiu, gran solsida. Sabem que Espanya, amb el règim del 1978, s’aguanta pels pèls, i essencialment a la contra, sota la bandera de la sagrada unitat de la pàtria, per la guerra oberta a l’independentisme català i altres formes de dissidència. Els símptomes de l’obsolescència són evidents es mire per on i com es mire. L’augment de les precarietats i la crisi econòmica. La sotsobra de les pensions. Les injustícies del sistema de finançament. La corrupció generalitzada. L’ensorrament del règim de partits. Els abusos bancaris i el descontrol del gran capital. L’emergència climàtica. La incultura. L’arrel del masclisme i la violència. L’auge de l’extrema dreta. Les eleccions com a espectacle de la intranscendència. La impossibilitat manifesta de formar govern. El descrèdit de la monarquia. La deriva autoritària. Els flagrants atemptats contra drets i llibertats… Fou abans l’ou o la gallina, Bel·lisa? Quants ous i quantes gallines hi hem de comptar, Bel·lisa? Mentre assistim a les pressions dels partidaris del mal menor d’un govern PSOE-Unides Podem contra els qui entenen la inutilitat d’apuntalar ruïnes, es feia pública la sentència dels ERO d’Andalusia. I la vara de mesurar la justícia saltava pels aires i queia a trossos. En el regne de la corrupció val més ser corrupte que amant de la llibertat. Ja bavegen amb la inhabilitació de Torra. Pedro Sánchez fa l’enèsim tomb en la seua cursa sense nord (excepte el de voler manar fins a costa de la ruïna total) cap al no-res i amb una finta de bàsquet s’espolsa la responsabilitat en el lleig afer dels ERO. Ábalos és l’encarregat d’oficiar el ritu. Si van posar la mà en el foc, com tots fan, amb el Gürtel o els GAL o el que siga, per la innocència dels seus companyons de poltrona i negoci, ja la tenen ben socarrimada. A la casa dels antics comunistes, que estan posant en comú com ajornar sine die la república i crear derivats del lexema principal de l’ortodòxia, l’enèsima constatació de la podridura del règim i del seu eternament desitjat aliat els agafa in albis. No m’estranya, si només hi veuen presos polítics amb la boca xicoteta i tot de burgesos catalans alçant dures barricades! El món va a la catàstrofe, Bel·lisa, enmig de la més absoluta normalitat. Amnistia Internacional demana la llibertat immediata de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i l’anul·lació de la sentència perquè «criminalitza protestes legítimes». El cinturó sanitari funciona a la perfecció també per latituds valencianes i la desinformació s’hi mou a ple rendiment dins els paràmetres previstos. Potser votant la investidura de Sánchez ens cauran algunes molletes, poca cosa, però el més probable és que l’agenda valenciana torne a quedar una altra vegada oblidada en algun calaix remot. Mentrestant el món va a la catàstrofe, Bel·lisa.

[Publicat a Passos el 25 de novembre de 2019.]