dijous, 28 de novembre de 2019

La Mordassa


«No al silenci de la consciència / ni al domini arrogant de la cendra». Segons la revista nord-americana Foreign Policy Aznar és el segon pitjor expresident del món. La millor manera d’aconseguir un títol d’aquesta envergadura és haver estat prèviament un governant tan nefast, vanitós, malcarat i reaccionari com ell. «No a l’esclavatge pusil·lànime de la intolerància / ni a l’essència odorant del seu rostre». Als qui el vam patir com a dirigent del PP i president espanyol i hem d’empassar-nos les iracúndies i declaracions passades de volta que centrifuguen tothora des de les FAES els mitjans adeptes no ens ha agafat per sorpresa el veredicte. Això no ho diu la reputada revista, però Aznar és també el petimetre que més poder va acumular gràcies a la seua adhesió entusiasta al Trio de les Açores, un error d’egòlatra bel·licós que el món encara està pagant amb més misèria, sang, injustícia i feixisme. «No a les fosses comunes de l’horror / ni a la seua crua desmemòria». A nivell domèstic espanyol, que és el corral on aquest gall exhibeix impunement el seu plomall i el seu cant ridícul (per què és tan atrevida la ignorància? Per què alguns personatges són analfabets del sentit del ridícul i el trellat?), Aznar va posar fi als difícils equilibris instaurats en la transició amb el seu esperit de croada, negacionista i venjatiu. I d’aquells aiguats el fangar d’avui. «No a l’ordre de la llança / ni al reialme de la seua ferida». L’any de la invasió d’Iraq fou també el de l’edició de La Mordassa, de Manel Garcia Grau, el poeta de Benicarló que ens deixaria poc més tard amb tan sols 44 anys. Si els poetes, com tots els mortals, sempre tenen raons per revoltar-se i sembrar esperances, aquell títol i els 138 versos iniciats per la paraula no com a forma de denúncia, vist en les actuals circumstàncies, resulten premonitoris. «No al sobreseïment dels crims / ni a l’exculpació del terror: oblidar és morir». Aznar va entropessar amb el mur de les pròpies mentides, però els efectes col·laterals d’aquelles pràctiques són avui més tenebrosos que mai. I el pitjor de tots és la defecció moral on sucumbeix la societat espanyola, aquesta solsida cap a extremituds d’intolerància i por que afecta antics liberals, socialistes de nom i part d’una esquerra submisa capaç d’empassar-se els gripaus de la indecència per tocar mareta de poder i continuar empenyent el cercle viciós d’un règim podrit. «No a la melsa del silenci més mesell / ni a la falsa resistència de la prudència». Edició digital de la Llei Mordassa (2015), augmentada i corregida (2019) amb els vots de PSOE, PP, Cs i l’abstenció d’Unides Podem. «No al perill de no ser commogut per res: / l’esguard còmplice crida a la revolta». El cadàver d’aquest Campeador continua guanyant batalles, els ecos autoritaris ensordeixen tot l’espai. Toca defensar amb ungles i dents cada pam de llibertat, cada racó de drets, marcar ben clares les ratlles vermelles, toca avançar contra les mordasses. «No a la serp que, voraç, devora la llibertat / i escup el verí sobre la galerna de pau».

[Publicat a Passos el divendres 29 de novembre de 2019.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada