dissabte, 16 de febrer de 2019

Saials. El cant de l'oriol

L'oriol es va posar sobre la branca d'aquell arbre despullat, enmig la crua letargia de l'hivern. Amb el seu plomatge de groc intens i les ales negres, com la corbata, va començar a entonar la seua melodia. Era senzilla i harmoniosa, dita amb la convicció de les veritats humils que tant temen els poderosos, i en el silenci espès de la sala es va propagar el seu eco: llibertat, igualtat, fraternitat.
· · ·
Un oriol en ple hivern? Potser fou un somni o una premonició de primavera.
· · ·
La xerrameca del jutge Marchena, assuavida i ben timbrada, feta amb les maneres de qui té plenament assumit el paperet i sap que l'observa mig món, no pot emmascarar l'elemental i massiva conculcació de drets dels processats. Començant, com és habitual, pels lingüístics. Com que el Tribunal no ha permès la traducció simultània, tant Junqueras com Forn han optat pel castellà per evitar perdre's en un discursus interruptus. I en aquest terreny, i amb el seu castellà fonèticament trontollant però sintàcticament i lèxicament redó (amb algun «la cual cosa», algun «Madre de Dios») també han guanyat la partida als inquisidors.
· · ·
La rutinària incompetència de Fidel Cadena (hi ha noms que ni fets a posta per a un fiscal) i Rosa María Seoane, ben asseguts en les seues poltrones i aixoplugats per l'ombra del poder, contra dos homes que pateixen penalitats i es juguen el futur amb les seues paraules. No només has de tenir raó sinó que a més ha de semblar-ho, per això els dos presos van mostrar-se tan convincents, perquè estan convençuts de la seua innocència penal, de la legitimitat de les seues accions i de la justícia dels seus ideals polítics.
· · ·
Quan la incompetència i la demofòbia entren per la porta i la política se n'ix per la finestra i s'allotja als tribunals, els judicis es poden convertir en parlaments. L'oratòria segrestada durant quinze mesos d'Oriol Junqueras i Joaquim Forn va brillar en l'aire enrarit de la sala, les togues arnades del poder, la caspa acumulada per segles d'estultícia.
· · ·
Però això que veurem com podrem tants ciutadans «perifèrics» inquiets, tants observadors internacionals i premsa de tot arreu, és sostret a l'ull narcotitzat de l'espanyol: han censurat l'emissió en directe del judici i TVE només el retransmet per a Catalunya.
· · ·
La millor defensa és un atac. Volien humiliar els presos polítics i el sistema judicial-polític espanyol senceret ha caigut de peus en el poal dels propis paranys. Marchena ha de mirar de biaix i amb la boca xicoteta Estrasburg i el Tribunal Europeu dels Drets Humans, Borrell contracta la inefable ultranacionalista Irene Lozano perquè banalitze les violacions i les votacions per comparació i tots es posen histèrics com González Pons o Carrizosa perquè Torras i Puigdemont faran una conferència a dues veus al Parlament Europeu. Els oriols que canten a les branques no paren de créixer en ple hivern, així a Londres com a Islàndia o a Brussel·les.
· · ·
Al cúmul d'insults contra els ciutadans de Catalunya «Marca España», gràcies al globus o bufa d'Irene Lozano, hi afegirem el de violadors (i violadores per extensió). Però el desig de votar dels catalans es funda en l'amor lliure i no en l'abús sexual de les urnes o urnofília violenta. Quins caps més retorçuts!
· · ·
Han exigit les feministes Ada i Mónica la dimissió immediata d'aquesta perillosa masclista que creu en la inviolabilitat de La Llei Patriarcal? O estaven massa ocupades observant les palletes en els ulls de certes persones que a més són independentistes?
· · ·
La demagògia d'Oltra i de Colau, des de l'esquerreta ben instal·lada, és de pedra picada però fàcil de girar com un calcetí. Què diuen quan parlen de fer «política per a les persones»? No és una redundància, com la dels «pressupostos socials»? Volen dir que només elles (els seus partits) tenen la fórmula magistral per a fer tal cosa? I si no és «per a les persones», deu ser per a les grans empreses, les elits administratives, la banca i el capital sense fronteres, els privilegis dels qui manen? Just el que es practica majoritàriament i estructural a l'Estat espanyol i arreu i que malament poden dissimular uns pressupostos, que moltes vegades no es compleixen en la pràctica. Volen posar mercromina al malalt però ell el que necessita són antibiòtics.
· · ·
Per fi una notícia que val la pena: un home mossega un gos. O dit d'una altra manera: muralles humanes fetes de caps, d'ulls, de culs, de braços, de cames i cares colpegen sense misericòrdia les pacífiques porres, pilotes de goma, escuts, botes, cascs i armilles antibales de policies i guàrdies civils practicants de la resistència pacífica i la no-violència. És tan bonic poder eixir-se'n de tant en tant de les coses normaletes!
· · ·
Alguns llauradors del país diuen que quan l'oriol o tord groc (la natura té colors que ni fets a posta) canta diu «Pitja, Pere! Pitja, Pere!» o «Són madures! Són madures!», perquè quan aquest ocell arriba les figues ja són madures. Escoltem la veu sàvia de la natura.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de febrer de 2019.]

 

3 comentaris:

  1. Gràcies per la teua combativitat incansable, Manel. I per posar paraules a allò que tan poca gent gosa dir des del País Valencià. Segurament, perquè ben pocs senten la necessitat de dir, ni d'actuar, ni de posicionar-se. És esgarrifosa, aquesta soledat. Només saber al costat de qui estem consola.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Maria Josep, i molta fermesa, tota la que encara ens caldrà. Una abraçada.

      Elimina