dimecres, 20 de febrer de 2019

El guany del que es perd

Pau Sif, Veles. Jardins de Samarcanda #89. Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, setembre de 2018. Epíleg de Miquel Bezares.
· · ·
D'una manera o altra, el viatge ocupa un lloc central en l'obra poètica de Pau Sif (quasi acrònim o no-pseudònim de Pau Sanchis i Ferrer, Pobla de Farnals, 1978). Així és sens dubte en el cas del llibre anterior al que avui ressenyem, Arnes (2016), i en el de Viatger que s'extravia (2011), títol que a més dona nom al blog on l'autor publica traduccions poètiques, notícies culturals, comentaris de llibres i altres artefactes literaris. No es tracta només de l'explorada relació entre vida i viatge, o entre literatura i viatge, o de les prolífiques combinacions dels tres, ni del viatge com a metàfora que s'elabora sense haver d'eixir de casa. El viatge en la poesia de Pau Sif és alhora causa i efecte de l'experiència de l'autor, que ha passat un grapat d'anys a la ciutat croata de Zadar, i en les anades i tornades entre aquest punt de la costa dàlmata i València. L'ideari vital que el poeta ha assumit és, doncs, la del 'viatger que s'extravia', perquè seguint l'etimologia, no hi ha viatge possible si no s'abandona el camí o via, cosa que a més a més comporta 'extraviament', desorientació, pèrdua que es cobra tot guany, el camí que es perd i el que es guanya en tot viatge. Com la vida mateixa, doncs.
Veles, però, és la tornada a Ítaca després d'un llarg i ric periple. I no abusem de la referència al gran clàssic («desig del retorn de les barques / amigues dels dits de l'aurora»), perquè la navegació poètica de Pau Sif no només té lloc entre Marges mediterranis i paisatges mariners compartits per tots els habitants d'aquest gresol de civilitzacions, per aprofitar la soferta metàfora, sinó que a més carrega sempre amb la maleta de la literatura, amb la visió i la consciència dels viatgers (literaris sobretot) que l'han precedit i l'acompanyen. La profusió de cites d'autors, molts d'ells italians i croats traduïts pel mateix poeta, no és aliena a aquest viatge de viatges que els poemes despleguen i on l'experiència concreta del viatger s'entremescla i s'eixampla, es busca i es perd, en d'altres viatges. Perquè tot viatge és també homenatge, record de records que se sobreposen. El viatger, doncs, torna a casa, que és el lloc dels pares, i amb el retorn el viatge completa el seu sentit, com en l'Odissea, com en tots els viatges. «Bitàcola», el poema que obri el llibre, s'emmiralla en «Tuaregs», que el tanca. El que s'ha guanyat o recuperat és també el que es perd o podria perdre's, com aquells llibres que el poeta ha enviat per avió a casa i que imagina «que es perden com muntures en la boira» (vers que m'evoca, d'altra banda, el cèlebre final de Blade Runner).
En l'endemig del joc d'espills entre pròleg i epíleg, el llibre conté tres parts. Ossos, formada per 10 poemes, ens remet al passat, a allò que hi subjeu, a la part arqueològica de les ciutats, a la memòria que perdura gràcies a la seua consistència calcària, i és un homenatge a Zadar, la bella i antiga ciutat il·líria de Jadera. La mà del poeta ens hi porta per bars i racons, per paisatges marítims, per moments on el coneixement s'amuntega en forma d'història, de guerres antigues on sentim l'eco de les més recents i sagnants i una sang sempre fresca. Amb la precisió del paisatgista i l'esperit del cronista, bateguen en els versos de Sif la nostàlgia de les pèrdues futures i l'enyor de la pròpia Ítaca («La fugida i el record no són pols / oposats»), una sensibilitat capaç d'apamar distàncies, similituds i diferències. La seua mirada, però, no pretén amagar la lletjor de les deixalles urbanes ni el dolor («aquells dolors que la bellesa amaga») i sovint pren una perspectiva diríem fílmica, amb la projecció de seqüències o instantànies, o l'acumulació d'enunciacions com plans que busquen objectivar amb les paraules el rastre esmunyedís de l'experiència. Per això potser l'ús en tres ocasions del títol Escenes (de bar, pesca i aeroport). Marges, la segona part, de també 10 composicions, es recrea a la costa italiana de l'Adriàtic, la Venècia revisitada o «casella d'eixida», una prosa a la Scuola Grande di San Rocco, aeroports i trens on el viatger pren l'impuls del Vent que mourà les Veles del navili metafòric que el durà per fi a casa. L'última part, Vent, celebra l'arribada com és costum i cerimònia ancestral, amb un «Banquet», s'estén per uns «Manaments» ambivalents entre el sí i el no, un conte en forma de «Cadena», un diàleg sobre el riu «Túria», una «Postal» viatgera i extraviada, entre altres textures, en algunes de les quals l'autor ens remet a un «any del vent» que podria ser tant el de la tornada com el d'aquella revolta cívica que va omplir fa un temps moltes places fins aleshores silencioses. L'amant dels viatges de la poesia (o a l'inrevés) té en Veles una doble ocasió d'or per veure uns paisatges ben ritmats i escandits i perdre's per llocs, sentits i emocions d'una recòndita i serena bellesa, per sentir en les pròpies veles tota la força del vent.

[Publicat a Saó núm. 444 de gener de 2019.]

 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada