dimarts, 9 d’abril de 2019

Justificació d'un sentit


Jaume Pérez-Montaner, Defensa d'una forma. Poesia completa 1976-2018. Pròleg d'Antoni Martí Monterde, epíleg de Dominic Keown. Institució Alfons el Magnànim, Centre d'Estudis i Investigacions, col·lecció «Poesia-Obres Completes», València, novembre de 2018.

· · ·

A «El poema» del llibre La casa buida (2014), en referir-se a l'escriptura poètica, diu l'autor: «parlem d'un món possible / –qui sap si sols en somnis–, // que potser no veurem / i que no serà nostre, // com un intent només / de lucidesa estranya, // la final i més bella / justificació // d'un sentit impensat / en la nostra existència». Si tot poema, efectivament i en última instància, naix i s'incardina en aquest desig de dotar de sentit la pròpia vida, en el cas del nostre autor això s'insinua i explicita de manera constant en la seua obra des d'Adveniment de l'odi, publicat en 1976. El poeta, insistint en el seu desig (paraula clau de l'univers de l'autor, concentració polisèmica que inclou també el sentit amb què ací la usem), en aquest intent «de lucidesa estranya», produeix els seus poemes, assaigs cisellats amb molta cura que són alhora la completesa d'una forma i l'expressió d'una insatisfacció que mourà la roda de la recerca permanent de sentits. Que això és també el desig, le dur désir de durer eluardià i la «insatisfactòria satisfacció» de què parla Italo Calvino.
Heus per fi en aquest Defensa d'una forma reunida la poesia completa de Jaume Pérez-Montaner, que ha decidit unir els seus cognoms amb el pont del guió, els nou llibres publicats entre 1976 i 2014 més dos d'inèdits, Punt de fuga i La llum de l'ombra. Paisatges per a Mark Rothko, tots dos datats en 2017. En aquesta mateixa col·lecció, dirigida per Vicent Berenguer, que ve a omplir un buit clamorós en l'edició de la important producció poètica valenciana de les darreres dècades, ja han vist la llum, a més del que avui comentem, sengles volums de Marc Granell i Josep Piera. Vista, doncs, en la perspectiva de temps i espai que una obra poètica completa permet, i sense ànim de subratllar en excés el forçat reduccionisme a què obliga l'aproximació a la complexitat literària d'una obra com la de Jaume Pérez-Montaner, em fa l'efecte que una metàfora que podria situar bé històricament «el sentit» de la seua producció és la de poeta-pont. Entre diversos territoris: amb la incorporació sistemàtica de la moderna tradició anglosaxona, en la pràctica poètica i en forma de motius reiteradament referenciats, d'Eliot a Stevens, d'e.e. cummings a Whitman, etc., a la poesia catalana (i més específicament valenciana); entre generacions i estètiques, com a baula entre la millor tradició de la poesia civil dels anys 50 i 60 que sap aprofitar l'impuls d'obertura formal dels corrents posteriors, especialment els dels 70. L'espai transfronterer que conscientment ocupa la poesia de Pérez-Montaner com a proposta estètica (amb el seu correlat en l'autobiografia que els poemes emmarquen) és en bona part responsable de la qualitat i transcendència d'una obra d'una gran coherència interna. Plantejada com un repte permanent de memòria, que no s'està tanmateix d'apel·lar i reivindicar l'oblit o insistir que «recordar és morir», més que en cap dels nostres autors l'obra de JP-M creix per una tensió molt interessant entre sedimentació i obertura, en forma d'espiral. Hi ha «troballes» simbòliques –lacais i rates i tot el ric aparat animalístic, flors de rododèndrons, ametles amargues, gerds, mores i maduixes, vol o cant d'aloses…– que es repeteixen de cap a cap de la seua producció i que despleguen els seus sentits per un efecte d'eco o mirall només possible des de l'autoreferencialitat quasi quasi obsessiva perquè, no ho oblidem, el poema també és concebut com una forma d'identitat alhora col·lectiva i individual (i d'ací la dialèctica entre una dicció de ressonàncies èpiques i l'intimisme radical d'algú que ha amagat el seu cor «entre les paradelles», o darrere les màscares). Aquesta tensió fa també que ens trobem davant un autèntic «animal literari» (coincident amb aquell altre «animal de records» que viu en «Temps de records» d'arrel estellesiana), que pensa que tot poema és d'alguna manera la resposta a un altre poema: «hipòcrita lector», «abril […] el més cruel dels mesos», «el duríssim desig de permanència», «tindrà la mort el gest antic / dels teus ulls», l'estranger camusià Mersault, els Maria Marcini de La muntanya màgica, «llargues nits de pedra», «ossos de sèpia», «On the road»… Defensar, fet i fet, «una forma de dir // que és la forma de ser / i pensar un món propi. / Viure fou sols això: // defensar una forma / per a allò sense forma», i a més haver-ho fet amb tota la intensitat, amb tota la saviesa. Un poeta que continua deplegant el seu ric univers en l'elegia Punt de fuga i l'admiració vital i artística de La llum de l'obra, cims d'una forma, admirables síntesis de sentits.

[Publicat a Saó núm. 446, març de 2019.]

[L'autor en la presentació del seu llibre Solatge l'11 de juny de 2009 a La Casa del Llibre.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada