dissabte, 20 d’abril de 2019

Saials. Segària

El nom Segària és d'arrel iberobasca i significa una cosa així com lloc on hi ha pomeres. De fet, en èuscar poma es diu 'sagar', d'on deriven 'sagardo', sidra (literalment 'vi de poma'), o 'sagardotegi', sidreria. També sembla fora de dubte la relació entre aquest topònim i el molt comú Segarra. Siga com vulga, així es diu, en femení o en masculí segons que s'hi sobreentenga la serra o el puig, la muntanya que s'estén perpendicular a la mar des dels límits orientals de la Vall de Laguar fins a 'La cara de l'home', penyals que la imaginació popular han revestit de qualitats antropomòrfiques i on acaba abruptament la serra al terme d'El Verger. També es diu així la casa a l'Almadrava que els pares van fer per a l'estiueig i que encara pertany a la família.
· · ·
S'entendrà així que m'haja entretingut en aquests preàmbuls filològics. No és la vida, al capdavall, pura lexicologia, com va dir algú? I més les paraules que conformen la biografia personal més persistent, fites dels paisatges més íntims. I les que fan de bastida de la memòria plural, com el (o la) Segària, cruïlla de pobles i civilitzacions que s'hi superposen, s'hi barregen, hi són entrellaçats pels fils perdurables de la història.
· · ·
I aquest és el món on l'amic Jordi Botella ha sabut trobar el punt exacte de connexió entre l'experiència individual i la col·lectiva, entre el present vertiginós que s'esvaeix i el passat mig amagat que es deixa atrapar per la ment inquieta, entre matolls, balmes i tarteres. Serra antropomòrfica que el corredor tresca amunt i avall, esquivant l'abisme, entre la Vall del Girona i la Marjal de Pego, travessant el paisatge que es fa cultura, respirant el mite que mou cada passa, escoltant les veus resistents de la memòria. Dels neardentals als ibers, dels romans als àrabs, la conquesta catalana, la repoblació mallorquina, els últims moriscos, el botànic Cavanilles apamant el món, John Dos Passos visitant Dénia en els anys vint i deixant l'epitafi de la bellesa jovial en una làpida del Cementeri dels Anglesos, víctima del botxí que es diu abandó, ignorància i espoli, naufragis del temps. I Sagra, Ràfol d'Almúnia, Tormos, Benimeli, Sanet i els Negrals. Última residència en la terra de Rafael Chirbes, que va escriure la crònica, lúcida i terrible, dels nous enrunaments perpetrats a l'ombra del Montdor/Montgó i de tantes misèries i renúncies.
· · ·
En la seua cursa rebel Jordi Botella ha reconstruït el mite amb les runes amb què la cultura ret el seu homenatge a la natura, on home i paisatge es fonen en l'abraçada, on el porc senglar s'abeura a la font del manobre i el cérvol trepitja el camí que va dibuixar l'enginyer, on el prec dels déus antics es fa eco rebotant en les pedres. Home que corre immòbil el periple del pensament, paisatge que es mou incessant en la quietud i la incansable letargia. Poema dramàtic, mite que es reinventa, memòria multiplicada en els espills de la paraula: Segària. El nom és el sediment dels noms.
· · ·
I l'escriptura feta mite troba la veu i el cos, el cant es corporifica en una simfonia de sons, l'autor troba l'actor, els amics atrapen la lluna en el cove de la creació mancomunada. Juli Cantó interpreta la partitura, torna als orígens, feny el pa de la pròpia biografia amb la farina col·lectiva que creix en crit, que es fa gemec, xiuxiueig, plor, emoció, paraula. Una casa damunt les ruïnes d'una casa, una passa que en segueix una altra, dos braços que dibuixen la casa i colpegen, pedra sobre pedra, la mà damunt la mà, escenaris de memòria i desig, la roda humana que inventa eternitats efímeres i somnia fugaces transparències de la permanència: Segària s'ha fet home, ha viscut a la llum i la foscor de l'home.
· · ·
Poema corporal, orquestració de sons purs i elementals, ritme per a la dansa, xerrics de la fam, obstinacions del treball, tam-tams de l'odi, la guerra i l'extermini, música de la passió i la mort. Tot hi és, a Segària, el llegat dels mons, la casa cara a la mar eterna d'aixetes que no tanquen, una vitalitat que ens desborda i sobrepassa, llum i percussions de Pep Burgos, línia i color sobre el llenç de la cova ancestral d'Orfeo Soler.
· · ·
Segària, Segària, Segària repeteixen l'eco de les pedres i els rems que en la mar colpegen les aigües del somni, el viatge dels homes a través de l'espai temps que es multiplica en esforços d'infinit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 d'abril de 2019.]




1 comentari: