dissabte, 15 de juny de 2019

Saials. Judici a la llibertat

Dimecres, amb les últimes declaracions dels acusats, va quedar vist per a sentència el judici al Tribunal Suprem. Jordi Cuixart, president d'Òmnium, i Jordi Sànchez, expresident de l'Assemblea Nacional Catalana i avui diputat electe al Congrés espanyol, ja sumen 605 dies de presó, una mica menys els altres: Teresa Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Joaquim Forn i Oriol Junqueras. S'hi ha jutjat tres independentistes més: Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila.
· · ·
Vist per a sentència. Fredor escabrosa d'algunes paraules. I tantes imatges com quedaran en la memòria: l'escenari de la representació i el seu barroquisme coent, la impostada educació del jutge Marchena, doble del vampir cinematogràfic més famós, Christopher Lee, els altres jutges ensopits carregats de punyetes que els fan semblar figures de guinyol (les de les garrotades), la malaptesa escandalosa dels fiscals, els engominats de Vox i l'obscena publicitat a compte de l'erari públic, les veus dels policies invisibles que la fiscalia va dur de testimonis i les declaracions repetides com un mantra après a correcuita i malament. Memòria de la ignomínia que ha tret a la llum les misèries d'un estat ple de forats per on democràcia i llibertat van directes a l'aigüera i es perden clavegueres avall. I després de cinquanta-tantes sessions, «impasible el ademán», sense aportar ni una sola prova del que sosté, la fiscalia tancada en banda en l'acusació fantasmagòrica de rebel·lió, sedició i malversació i en la petició de penes severíssimes. Si has de dir una mentida, digues-la ben grossa, i no se t'acudesca rectificar, que això és de savis i gent feble. Sospites fundades que la sentència ja està escrita per mà incommovible.
· · ·
Hem vist moltes coses en aquest judici a la llibertat, un fangar cada vegada més espès d'on no saben com eixir els paquiderms polítics i judicials que hi van començar clapotejant, s'hi van rebolcar amb delectança després i on acabaran ofegant-se. Cuixart la va encertar: s'hi jutjaria el mateix estat demofòbic. Els carcellers del règim del 78 volen guanyar temps, que passe l'onada de denúncies internacionals (Aministia Internacional, grups de parlamentaris i juristes, el PEN, la principal associació d'escriptors, l'ONU…), que minve la indignació, que els dissidents aprenguen la lliçó d'escarment, que donem per perduda la batalla per la llibertat.
· · ·
A l'altre plat de la balança els discursos dels advocats de la defensa desmuntant una a una les peces de la maquinària construïda contra les idees, la llibertat i el dret d'autodeterminació que s'exerceix a les urnes, Andreu Van den Eynde, Xavier Melero, Jordi Pina, Marina Roig, Judit Genè, Olga Arderiu, Pau Molins, Mariano Bergés, Josep Riba… Aquests noms també els recordarem. Urnes contra porres, el pes de la llei lligat amb una corda al coll de la llibertat, la unitat d'Espanya a força de mordassa contra les aspiracions d'un poble singular a viure en peu d'igualtat entre els altres pobles del món. A l'altre plat de la balança, la serena dignitat d'uns acusats que es reafirmen en les pròpies conviccions i els principis de la no-violència: «Ho tornaríem a fer», «No ens fareu sentir odi contra els altres pobles de l'estat», «Torneu el conflicte al lloc de la política i el diàleg».
· · ·
Vist el que hem vist i oït el que hem oït, res que no siga l'absolució i la indemnització pel mal sofert injustament, el restabliment dels drets polítics dels presos electes, res que no siga l'obertura de vies reals de diàleg (i no les cortines de fum que acostuma a alçar el policia bo de la pel·lícula que avui representa el PSOE) no farà sinó empitjorar la ferida i créixer la indignació i la protesta.
· · ·
Compten els carcellers també amb el silenci dels anyells, el ramat multitudinari de la majoria, a qui mantenen en la més estricta dieta informativa, famèlica legió d'intoxicats per als quals el judici és, en el millor dels casos, un destorb, una molèstia, una moscarda insidiosa a l'hora sagrada de la sesta. Compten amb els obedients que enfangats en irrenunciables prejudicis s'estimen més mirar cap a una altra banda perquè l'espill de les paraules en llibertat els torna una imatge molt lletja.
· · ·
Compten també amb la mudesa còmplice dels partits institucionals que aquests dies ordeixen pactes, es reparteixen canongies i corren estúpids vels sobre la realitat convençuts que l'Espanya apedaçada del 78 té més vides que un gat i que cal col·locar-se en lloc estalvi, en la zona de confort que donen alcaldies, escons, càrrecs, besamans al monarca, còctels i piscolabis –i qui sap si seients en consells administratius de renom i bons marges per a la jubilació.
· · ·
El poble tornarà a votar i a traspassar les portes que pretenguen barrar-li el pas (Jordi Sànchez). El que hem de tèmer, si de veritat volem una democràcia de qualitat, no és la desobediència que mou el món i que protagonitzen ciutadans responsables units en una causa comuna en temps d'egoisme individualista, sinó el ramat obedient i submís, el poregós, el que assumeix sense parpellejar el discurs de l'odi i la intolerància (Jordi Cuixart). Això sí fa por, i molta.
· · ·
L'octubre de 2017 Catalunya i Espanya van entrar en un camí sense retorn que la repressió desfermada per l'estat i la resposta organitzada de la majoria de catalans no han fet més que aprofundir. Es pensa algú que la sentència del judici a la llibertat que dictaran més prompte que tard suposarà cap punt i final a un conflicte d'arrels tan profundes i de naturalesa cultural i política? Algú es pensa que Espanya podrà girar pàgina com si no hagués passat res i recuperar sense esforç el crèdit perdut davant el món i de la pròpia ciutadania cada dia més desobedient? 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 15 de juny de 2019.]


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada