dimecres, 12 de febrer de 2020

Dol i bellesa a la intempèrie

Josep Mir, Rellent (Poesia completa, 1977/2019). Spectrum Arts-Ediciones Carena, Spectrum València núm. 1. Pròleg de Francesc Mompó. Barcelona, octubre de 2019.

                                                                      · · ·

Ve en bona hora aquesta edició de l’obra poètica de Josep Mir (Mislata, 1956) per posar ordre a una aventura editorial més aviat irregular i caòtica, com tantes n’hi ha en aquest país nostre de terra i lletra. Abocat, quan l’anomenada i beneïda transició a penes començava a despuntar, a la finestra de l’antologia Price-Congrés de 1977 i a la de l’Antologia de la Facultat de Filosofia i Lletres del mateix any, la poesia del nostre autor era avui pràcticament introbable, amagada entre plaquettes, edicions descatalogades i publicacions furtives. Tot i que aquest Rellent, aquesta ‘humitat de l’atmosfera, sobretot la nocturna’ amb què l’autor rebla i conclou de moment (tot final, podríem dir, és una mena de principi, l’Eliott més bíblic dixit, segurament per donar la raó per endavant a Estellés) el seu periple poètic, arrossega alguns vicis de maquetació i correcció lingüística que s’haurien d’esmenar si mai se n’escomet la reedició, la summa poètica de Josep Mir acompleix la funció primordial d’aportar llum tant a la trajectòria personal com al panorama més general en què aquesta s’inscriu. Discret i marginal, de grat o per força, i aferrat a la irreductible independència de la seua veu i la seua persona, el lector té ara la possibilitat d’apamar la coherència i profunditat del conjunt i de col·locar una peça imprescindible per a completar el ric trencaclosques valencià (i català) poètic contemporani. Casual, orgànica o entrellucada des de primera hora, en els poemes inicials dels 21 anys, aquesta coherència sembla l’acompliment d’un propòsit que ocupa, com aquell que diu, tota una vida. Des de la casa primigènia, aquest úter arquitectònic de tot començament, el poeta observa el món a través de la finestra, o del vidre metonímic, i tot el periple consistirà a eixir a fora, al món, a viure’l en primera persona, a fer-li totes les preguntes possibles, a entaular-hi una conversa infinita (quasi tota la poesia d’en Mir té la forma essencial del diàleg), per tornar d’arreu i d’enlloc als llocs esvaïts que només viuen ja en la memòria, aquella placeta de la Moreria de Mislata revisitada en els darrers aplecs poètics. I tornar amb la certesa que l’únic que hi ha en la vida és la incertesa, la intempèrie, el rellent de les nits en què el singular viatger ha anat complint els designis del viatge, la llibertat de la singladura, la pregunta inesgotable. Tornar-hi havent confirmat les primeres intuïcions, havent obeït l’impuls primigeni del viatge i l’anhel del descobriment i la saviesa, tornar-hi afirmant que no hi ha casa ni tan sols en el llenguatge. El poeta es nega a acceptar els seus miratges. El llenguatge no és més que el vidre brut de la finestra que nega la limpidesa de la mirada, que el separa de fet del món, que l’en distancia, el tel que cal trencar tothora («El vidre de la finestra / Posa el silenci entre la vesprada i jo», «La finestra clivella les paraules», «Darrere el vidre fosc d’aquesta incerta cambra», «El vidre no s’esquerda» [1977]) per finalment poder afirmar: «El flum flueix mes el riu roman» [2018].
En Mir més que en cap dels nostres poetes el pessimisme del coneixement hi té el contrapès d’una de les poesies més arrauxades, vitalistes i festives de què tenim notícia. El plaer i l’èxtasi acompanyen sempre la reflexió tenebrosa i la pregunta insidiosa, insistent, adversativa. El viatger no es deixa mai vèncer pels mals averanys, els grops sinistres ni les amenaces més cruels. La seua victòria és al capdavall la seua alegria, la ingenuïtat primigènia que es reivindica i es preserva, el seu racionalisme més ferm, el de les emocions més nítides, aquesta saviesa profunda que és aferrar-se a la vida, sempre dempeus en la solidesa de la realitat. La poesia resulta ser, fet i fet, la prova indeleble d’estar viu.
Aplega el present volum, a més dels llibres i aplecs ja editats, quatre inèdits fonamentals, Els ulls sediciosos de la màscara (1993), Les pomes d’or (1995), O αιων o les ombres (2014) i Passatemps de verbívors: pelegrinatges concèntrics (2018) més Homenatges i poemes esparsos escrits entre 1989 i 2018. Hi trobem també tres dibuixos de l’autor, un d’ells usat com a il·lustració per a la coberta. Les peces italianes de Mir –que al costat d’altres innegables mèrits bé li han valgut el sobrenom de Mestre des dels temps de la Forest d’Arana– es troben, al meu parer, entre el més destacable de la producció poètica de l’autor, potser perquè gràcies al distanciament que suposa escriure al capdavall en una llengua estranya el poeta s’hi deslliura de la tendència a l’expressió més exòtica, l’anacronisme i un cert hermetisme. La poesia amatòria també hi és abundant i central, al costat dels poemes «de viatges», les riques passejades per la poesia visual i la poesia que s’inspira en les tradicions àrab i hebrea i la que grimpa i s’expandeix des dels arbres de la reflexió filosòfica i el coneixement científic. El compendi, fet i fet, d’una de les experiències poètiques més intenses i interessants de les darreres dècades.

[Publicat a Saó núm. 455, gener de 2020.]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada