La força dels gestos

Mentre Trump rebia els aplaudiments de rigor per l’enèsima lliçó d’autobombo i populisme a la cambra de representants nord-americana, Nancy Pelosi, speaker o presidenta demòcrata del parlament, estripava amb delicada ostentació els fulls on hi havia escrit el discurs del president i que ell mateix li havia lliurat alhora que li negava la protocol·lària encaixada. Ja sabem que Donald Trump no és només una patum impresentable sinó també un maleducat més unflat que la bufa del bou i patològicament misogin. Fa feredat pensar que a la poltrona més alta del país més poderós del planeta s’asseu un cul com el de Trump, per molt que de sàtrapes com ell el món n’és ple (i així ens va a tots plegats). Requerida pels motius de la seua acció, Pelosi ha respost: «He intentat trobar una pàgina amb alguna cosa que no fos mentida». El cas és que l’estripada s’ha convertit, gràcies a l’ull multiplicador de les càmeres, en una autèntica performance capaç de neutralitzar els efectes exhibicionistes i narcòtics que pretenia el triomfal discurs. Nancy Pelosi ha despullat l’emperador a la vista de tothom. Heus ací la força i importància dels símbols, que alguns, quan els convé, menystenen com a qüestió supèrflua, inefectiva, mancada de profunditat. Perquè el símbol, o el gest, també fa la cosa. El vent s’emportarà les paraules i mentides de Trump i de tots els tirans que al món han sigut i seran, però el gest de Nancy Pelosi continuarà viu en la memòria col·lectiva, com en d’altres nivells hi viuen el de Rosa Parks negant-se a abandonar el seient a l’autobús, el del jove palplantat davant el tanc a Tiananmen, el dels atletes negres amb els punys en alt a Mèxic, les sabates de Xosé Manuel Beiras o David Fernández colpejant les durícies de Fraga o Rato… com el dels braços dels ciutadans anònims que van custodiar i alçar les urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Gestos, símbols convertits en immenses reserves naturals de dignitat, en balons d’oxigen per als qui s‘ofeguen, en alè d’horitzons per a les resistències, en escletxes de llibertat enmig els murs de la ignomínia multiforme. Els símbols que subratllen amb traç fluorescent les mentides dels manuals de l’oprobi, els gestos que posen la banda sonora com a contrapunt a les desfilades militars del poder, els símbols que transformen la lletra de la injustícia en himnes de llibertat, els que alimenten el contrapoder dels qui de vegades només tenen la força del gest per escampar-se com un eco. Però també poden ser ocasions perdudes, trens que passen, com el de l’absència clamorosa de Compromís que ens deixa orfes en la plantada republicana al borbó, màxim símbol d’un règim podrit de la corona als peus. El negatiu dels gestos, les fotografies velades que també fan història: aplaudir republicanament el monarca perquè, afirmen entre dents, així asseguren no sé quines polítiques socials, la reiterada teoria del mal menor, la mímica dels peatges per circular per l’autopista del poder, encara que siga tan minso. Fugir dels gestos per caure de ple en la teranyina de les equidistàncies. En un context de desigualtats clamoroses i injustícies flagrants, invocar la imparcialitat dels gestos no és més que agitar el fantasma de les servituds, excusa de mal pagador. Com ha fet Nancy Pelosi, un gest pot deixar en evidència les mentides del poder i tombar els símbols reincidents que el perpetuen en el seu cercle viciós. Un simple gest pot ser un assaig decidit de llibertat, un pas de gegant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de març de 2020.]