divendres, 1 de maig del 2020

Tornen les províncies


En realitat no se n'han anat mai. Els tímids intents per buscar una alternativa administrativa més arrelada al propi territori des del punt de vista geogràfic, cultural i econòmic al País Valencià tant com a Catalunya (que hi va una mica més avançada) o les Illes han topat sempre amb les pròpies febleses i amb la cabuderia proverbial de l'estat a moure's ni un mil·límetre dels seus principios fundamentales tant si plou, com si neva, com si faça sol. Comarques, mancomunitats, regions, comunitats autònomes, vegueries… Per molt que es demostre la ineficàcia de certes estructures corcades per a l'administració de la cosa pública –i en la crisi de la pandèmia s'ha demostrat fins a l'extenuació–, la mentalitat provinciana que imposa l'Espanya radial, amb el seu centre, el seu ceptre i la seua corona, és difícil de combatre. En aquesta més que en qualsevol altra instància politicogeogràfica constatem com els mapes, repetits per tots els mitjans a l'abast dels estats per al control social, són autèntiques camises de força que modulen la visió dels ciutadans i impedeixen qualsevol altre horitzó possible, que és expel·lit a l'espai extraterrestre. El mapa artificial i arbitrari inventat per influència francesa en 1833 continua sent el forat negre que absorbeix qualsevol alternativa nacional i racional al petit imperi, cada volta més constret i incompetent i ara en fase perillosa de recentralització. De fet, com sol passar a Espanya, el que va dissenyar la dreta amb l'aznarat però que per la força de la resistència perifèrica o les pròpies impotències no va poder culminar, ho ha dut a cap aprofitant la crisi el govern presumptament més progressista de la història (amb l'aplaudiment de les forces més reaccionàries, que dissimulen amb cassolades, esbroncades generals i males cares perquè elles mai no en tenen prou): la liquidació de facto de les autonomies. El món, amigues i amics, continua dividint-se en dues realitats irreconciliables: Madrid i provincias. L'automàtic autoritari i centralista de la tradició espanyola sempre salta quan venen mal dades i en situacions de més o menys pànic com el que vivim aquests dies interminables. És tan gran el despropòsit d'un desconfinament "provincial", que responsables autonòmics de divers signe i color, entre ells el president valencià Ximo Puig (que ha demostrat més trellat ell sol que tot el govern en ple de la Villa y Corte i confecció a mesura d'interessos elitistes), cosa que l'honora, han llançat el crit al cel i hi han oposat les pròpies alternatives. Si hi ha una cosa més nefasta que un govern desconfiat, poregós, dubitatiu i amb tirada autoritària és un govern que demostra a més un desconeixement profund, que dissimula a base de fatxenderia, de la realitat que pretén governar. Ja ho pots enraonar de mil maneres, ja els pots dir que això de les províncies no serveix ni per a nom de periòdic, que les províncies des de l'antiga Roma eren els territoris conquerits fora d'Itàlia, que, per exemple, Alcoi té més a veure amb Ontinyent o Albaida que amb Alacant, que fa decennis que en aquest país s'organitza la sanitat per àrees, comarques o departaments, de manera que es vinculen a Sagunt pobles "de Castelló", i un llarg etcètera. Que no, que províncies, amb governadors i diputacions, circumscripcions electorals, contrapoder per mantenir ben tibades les regnes del carro estatal, que ja va pel pedregal, confusions identitàries, estímul a segregacions malèvoles, direccions provincials de trànsit, burocràcia barroera, obsolescència programada, cabuderia suïcida de més honres que vaixells, la història trista i eterna. Clar, que en el fons si hi ha províncies és perquè hi ha qui es pensa i veu com a provincià, dels de callar i atorgar i creure's el conte dels mapes manipulats. Com un peix que es mossega la cua, si no trenquem els croquis mentals no eixirem mai de la província, continuarem sent uns provincians. O uns paletos, que és el mateix, contents de ser cornuts i pagar el beure, de rebre els colpets de l'amo a l'esquena.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 1 de maig de 2020.]


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada