No, no ens referim a aquelles interferències, entre còmiques i patètiques, que es produeixen quan un catalanoparlant poc avesat al castellà parla en aquesta llengua i hi deixa anar expressions o paraules pròpies del seu idioma però estranyes a la llengua que s'esforça a fer servir. Els valencians n'hem dit històricament espardenyades, una altra paraula que sembla que ha passat a millor vida (en rigor a la pitjor de les vides, la de l'oblit), qui sap si perquè la pressió espanyolitzadora ha acabat fent de nosaltres uns consumats especialistes en castellà i ja no espardenyegem gens ni mica. És una llàstima, ben mirat, perquè aquestes interferències, quan de "mancança", sotsobra i submissió van passar a ser, emprades intencionadament, motiu de burla o petita venjança envers la prepotència del poder i l'hegemonia de castellans i assimilats. I distintiu de classe o credo assentat sobre la complicitat dels connaturals. Així, l'espardenyada era un espai de resistència molt útil i eloqüent. "Esta noche ha plogudo, los bancales están mollos. Solo por venir a verte me he embrutado los genollos". L'espardenyada conscient, doncs, com a forma higiènica de fer front als abusos dels poderosos i escarn, com en tants casos dels sainets valencians del XIX, a la coentor (una altra paraula preciosa que anem perdent) dels qui es passaven al castellà moguts pels interessos més pedestres del desclassament.
María José Catalá és una coenta de manual, model viu de llagoteria, un exemple de l'assimilació lingüística viscuda amb el major fervor i amb l'alegria que donen els objectius polítics acomplits i les expectatives econòmiques satisfetes, que són els principals al·licients per a un canvi d'idioma i de classe. Si la difunta Rita Barberá va inspirar tota mena d'ironies a compte del seu cognom (la paraula barbaritat va esdevenir en un moment donat sinònim de l'alcaldessa i per extensió de tota l'actuació del seu partit), catalanada ja pot designar les accions que protagonitza la seua hereva en el tron municipal. Hi ha persones que en el nom porten la penitència. Tal és el cas de la nostra María José Catalá, de qui per respecte transcrivim el llinatge en la forma semicastellanitzada que ella mateixa fa servir. Prompte va despuntar l'antiga alcaldessa de Torrent i exconsellera d'Educació amb una primera, espectacular, catalanada quan en un congrés del seu partit va demanar perdó per si en la seua al·locució amollava involuntàriament –va subratllar– alguna espardenyada, perquè ella tenia el defecte [sic] d'expressar-se en l'idioma dels seus pares, és a dir, el valencià, és a dir, el català, el mateix que identifica el seu cognom –i no ens expliquem com és que encara no se l'ha canviat.
Si no sabéssem per experiència històrica que la catalanofòbia és un càlcul polític que estén espesses cortines de fum per aconseguir l'adhesió colèrica dels més fanàtics i amagar les veritables intencions de l'exercici del poder, diríem que es tracta d'una paranoia, d'una malaltia mental d'origen desconegut de greus conseqüències socials, tant entre els qui la pateixen com entre els qui hi han de conviure. La catalanofòbia, tant si expressa un odi d'arrel feixista com si és la manifestació d'un complex d'inferioritat (i no estem segur que no siga les dues coses alhora i sempre), és l'element més corrosiu del País Valencià des de finals del franquisme, el principal dinamitador de qualsevol projecte d'avanç i alliberament per al nostre poble, la màquina més embrutidora de la convivència i la cultura, el camí més ràpid per a la nostra dissolució com a poble diferenciat. Mireu com han atacat les furibundes mòmies de la RACV els tímids passos fets per l'arquebisbe Enric Benavent per valencianitzar l'església!
Però l'última catalanada és la traca i el fum que un partit que té l'honor d'haver sigut distingit judicialment amb el títol de partit més corrupte d'Europa posa en marxa per amagar els seus autèntics i tèrbols negocis. Els escarafalls de l'alcaldessa perquè les falles apareixen en un calendari d'Òmnium Cultural són ridículament inútils. El mateix Mazón la hi va precedir carregant al Senat contra l'amnistia i de pas, aprofitant que el Serpis desemboca a Gandia, contra els Països Catalans. Quant tardaran a aparèixer els nous Zaplanas i Ratos i Cotinos i Russos i la interminable llista de la ignomínia darrere la gestualitat histriònica i el fum de la catalanofòbia? No escarmenten ni a la de tres. Paciència! Nosaltres, que ja no portem espardenyes, mantinguem-nos fidels al valencià sempre i a tot arreu, que és avui la primera forma de resistència contra la barbàrie antivalenciana.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 d'abril de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada