diumenge, 28 d’abril del 2024

Joc brut, democràcia vulnerada

Pedro Sánchez ha tornat a sorprendre tothom en un nou gir de guió. Sospesa –diu– dimitir del seu càrrec de President del Govern espanyol per la guerra bruta que a instàncies de Manos Limpias està desplegant-se contra la seua esposa, a qui acusen, de moment sense proves, de tràfic d'influències. L'autoproclamat Colectivo de Funcionarios Públicos, Manos Limpias, és un vell conegut del joc brut que des de 1995 intoxica la vida política de l'estat i que té íntimes connexions amb la ultradreta i la Fundació Francisco Franco. Especialitzat en maniobres d'extorsió, en el seu punt de mira hi ha col·locat sobretot l'independentisme català i basc. Artur Mas, Esther Capella, l'Assemblea Nacional Catalana o Juan Mari Atutxa, que fou inhabilitat com a President del Parlament basc i absolt tretze anys després per la justícia europea del delicte de què se l'havia acusat, han estat algunes de les seues víctimes. Al capdavall el fenomen, que es repeteix en altres països a partir del mateix patró –grups d'extrema dreta que aprofiten zones d'ombra legals per forçar les costures democràtiques de l'estat de dret–, segurament no tindria recorregut si no trobés un medi social adequat on propagar-se. Però a Espanya el té, i en coordinació amb la dreta avui representada pel PP i Vox i la premsa que ella controla, que és molta i molt poderosa, pressiona i escandalitza, apunta i dispara, difama i embruta fins a fer irrespirable tot l'aire que envolta l'activitat política. No altre és l'objectiu de la lawfare o guerra bruta, aconseguir per mitjans espuris i il·lícits el que no atorguen les urnes, i allunyar una població històricament poc propensa al raonament i la reflexió del debat polític. Més vell que la picor, aquest joc brut en què es funda bona part de l'activitat de la política espanyola té les seues clavegueres en les profunditats mai no sanejades del mateix estat i en formen part les escoltes il·legals, les policies anomenades patriòtiques, les filtracions i notícies falses, les intoxicacions i totes les campanyes que intenten desviar l'aigua de la política cap al propi, inconfessable, molí. Sense anar més lluny, tant Mónica Oltra com Pablo Iglesias van abandonar precipitadament la seua activitat política pel setge a què van ser sotmesos en el seu moment, com abans Josep-Lluís Carod Rovira i molts altres.

Ara, sembla, li ha tocat rebre a Pedro Sánchez. Els professionals del setge han trobat el forat per on entrar i castigar el seu entorn més íntim. Sense descartar que el president vulga aprofitar-ho per reforçar una vegada més la seua posició i que l'anunciat dubte sobre la seua continuïtat no siga més que una nova jugada mestra, convindria recordar la seua tebiesa a l'hora de denunciar les conxorxes que abans han afectat tants polítics i ciutadans innocents víctimes del joc brut. És obvi que Pedro Sánchez –després de Carles Puigdemont– és la bèstia negra de la dreta espanyola, que contra l'amnistia i Catalunya (i el País Valencià i les Illes: mireu si no els vots en contra de l'Eix Mediterrani emesos al Parlament Europeu) i per recuperar un poder que es pensen que els ve de casta és capaç de tot. Afecte qui afecte, però, el joc brut situa la política espanyola en els límits del que entenem per democràcia. No és només l'exasperació en què viu instal·lada, la falta crònica de debats ponderats, l'ús generalitzat d'una oratòria més aviat deplorable, la irresponsabilitat i la mala educació, el triomf de la mentida i de l'insult, la naturalització dels discursos de l'odi (en especial la catalanofòbia) i l'exclusió, la síndrome del ramat i el tancar files de la majoria de polítics. La lawfare ha corcat el sistema nerviós de la democràcia espanyola, és causa i efecte d'un règim obsolet que demana una refundació a tots els efectes, començant per la guerra decidida a la guerra bruta i el reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles. El dilluns que ve –si no n'hi ha sorpreses i filtracions abans d'hora– sabrem quina decisió ha pres Pedro Sánchez. Amb el resultat de les recents eleccions basques i la perspectiva de les catalanes, el tauler hispànic trontolla per totes bandes. I el dissabte tenim el nostre particular repte: una manifestació del 25 d'Abril que pot marcar un abans i un després en la defensa del País Valencià contra el setge a què el sotmet la dreta, gran instigadora de l'autoritarisme postdemocràtic que sobrevola com una au carronyera aquests temps i aquesta terra nostres.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 d'abril de 2024.]

 


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada