El que ja es coneix amb una paraula tan lletja com el fenomen a què fa referència, turistificació, s'ha convertit al País Valencià i singularment a la capital en una autèntica plaga. El fenomen arranca de lluny, en ple franquisme, amb l'eslògan Spain is different del sinistre (i llavors ministre) Fraga Iribarne i cançonetes de moda tan coents com aquella d'El turista 1.999.999 de Los Stop. Ara tot allò se'ns revela com el que fou: una broma de mal gust. Molt prompte hotels de la costa i càmpings, els citröens dos cavalls dels francesos i els llampants mercedes que portaven els alemanys, es van transformar en apartaments i urbanitzacions mastodòntiques i aerolínies que treballen a estall per oferir vols de baix cost i creuers capaços de moure deu mil persones d'una tacada. La massificació turística, moguda per una indústria insaciable íntimament relacionada amb el negoci de la rajola i el ciment, no sembla tenir aturador. Si en l'època infausta de Zaplana, Camps i companyia algun empresari va arribar a afirmar que quan no quedés terreny on edificar construirien en el mar, amb un Mazón que es va criar a l'ombra de l'avui condemnat es repeteix la història. O es multiplica descontroladament amb l'augment exponencial de la invasió turística i els seus efectes ja visibles, palpables i apamats sobre la població autòctona, els espais naturals i urbans i l'economia, la cultura i la llengua del país.
El mal de tot plegat és que no hi ha manera d'aprendre dels errors. Els vint anys que van d'Eduardo Zaplana a Alberto Fabra el País Valencià atenyé el zenit de la corrupció i dels beneficis privats desbocats en perjudici dels serveis públics i el benestar comú dels valencians, un simulacre que va acabar com va acabar i que els diversos estudis assenyalen com la principal causa de l'empobriment actual del país. Els mateixos incendis amb similars piròmans insisteixen en els mals d'avui i de demà. El pitjor, però, no és la repetició de la jugada que protagonitzen els cadells dels antics mafiosos, destinada al fracàs final, sinó que la major part de la gent encara es pensa que el turisme és un mannà que ens cau del cel, una font inesgotable de riquesa, un procés natural o un fat contra el qual no hi ha res a fer. Però els números canten, i de quina manera: Alacant és la segona demarcació provincial amb més pobresa relativa, és a dir, amb major nombre de població de renda inferior al 60% de la mitjana espanyola. Les dades provenen de l'estudi Distribució geogràfica de les llars a Espanya, realitzat pels economistes Carmen Herrero i Carlos Albert per a la Fundació Ramón Areces (Madrid) i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques. Els autors de l'informe apunten directament a la prevalença del model turístic com a causa principal del nostre empobriment. I aporten més dades: el País Valencià és la sisena autonomia que menys oportunitats de renda ofereix a la seua població. En prosperitat, desigualtat i incidència de la pobresa, front al 100% del País Basc (model de turisme moderat i sostenible, i no per casualitat), el País Valencià té el 62'6%, xifra que baixa al 55'8% entre la població de 18 a 64 anys.
Per contrarestar la rotunditat i evidència de les xifres i el malestar creixent de cada vegada més gent a Barcelona, Palma o València, tres de les ciutats més castigades pel turisme convertit en barbàrie destructora, res millor que insistir en les mentides de sempre. Nuria Montes, la insuperable (però tot és susceptible d'empitjorar) empresària i advocada madrilenya a més de Consellera de Turisme i no sé què més, acusa els contraris a la turistificació de xenòfobs i classistes, ella, adalil com el seu partit dels drets humans i la fraternitat universal. I promet més creuers, vet a taxes que al capdavall tampoc no solucionen res i carta blanca al que, en un moment de catarsi disneylandiana, ha anomenat la Indústria de la Felicitat. La felicitat, vet ací la clau de volta del discurs d'un PP disposat a enfangar-se i enfangar-nos en els mateixos errors del passat multiplicats per cent. Felicitat? Els indígenes, cada volta més escassos, ens conformaríem amb molt menys, posem treballs i habitatges dignes, bona sanitat, educació i cultura i projectes per al país que no ens neguen en la desesperació; ens conformaríem que es posés fre a una depredació d'enèsima i potser definitiva onada colonial per als valencians. De moment no pocs infeliços, que en la seua condició som immensa majoria, anirem a la manifestació convocada dissabte conscients que València s'ofega i que el País Valencià no està en venda. La resistència a la turistificació comença a ser un clamor. I la cabra de la felicitat ja se la poden confitar amb tota la indústria que la mou i promociona.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 d'octubre de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada