Els viatgers s'estan uns dies en aquesta vall estesa entre els pobles de Irurtzun, al nord-est, i Ziordia, al sud-oest, per on flueixen els rius Arakil, Burunda i Ergoiena, l'autovia que uneix la capital navarresa amb Gasteiz-Vitoria i la vella línia del tren Saragossa-Altsasu. Tot i que la comarca ha acabat anomenant-se així, sakan és un dels noms que l'èuscar té per designar una vall, al costat d'ibar, haran o bailara, i de vegades també una barrancada. Als viatgers no els és estranya aquesta forma d'anomenar per antonomàsia o d'escurçar un topònim que sempre està en boca, sobretot, dels seus habitants. Els de la Vall d'Uixó, la Valldigna o la Gallinera i tantes altres valls nostres també solen recórrer al mateix procediment. Potser no hi ha res de més humà que sentir-se el melic del món, perquè de fet cada u és el melic, tant si ho vol com si no, si més no del propi món, i el lloc on viu, el centre de l'univers. Dir-ne, doncs, la Vall de Sakana és com dir la Vall d'Aran, és a dir, la Vall de la Vall, un pleonasme fundat en certa manera en un oblit, o en la memòria que avui és només un rastre lingüístic: la presència del basc en les valls pirinenques de Lleida fins almenys els segles XI-XII.
Fa anys que els viatgers s'hi deixen caure de tant en tant. Plenament euskaldun, Sakana és una cruïlla de tres províncies basques, Navarra, Guipúscoa i Àlaba, i es troba a un tir de pocs quilòmetres de les respectives capitals, encaixonada entre les serres d'Aralar, Andia i Urbasa, un paradís de l'excursionisme, paisatge de cels nítids i extensos i altes muntanyes sobre les quals regna el puig de Beriain, de 1.495 metres, un gegant de pedra visible des de tots els racons de la vall i que a cada hora del dia s'exhibeix com un autèntic mapa del temps: a primeres hores del matí solen cobrir-lo les boires, si el dia s'ha despertat rúfol els núvols el combaten amb ferotgia en una mena de guerra de guerrilles, i si el sol acaba imposant-se cap al migdia, les altives muralles d'argent del Beriain brillen entre el gris de les pedres, els ocres i verds de les faldes de la muntanya i la foscor de les seues fenedures. El vaixell insígnia de Sakana, amb l'ermita de Sant Donat, és el far que ja guiava els pelegrins a Santiago en el camí que travessava aquesta vall. A l'altre costat de l'Arakil, la serra d'Aralar, amb el monestir de Sant Miquel, franqueja la comarca pel nord i l'obri cap a les muntanyes i valls que van baixant cap al Cantàbric. Beriain té un interlocutor d'excepció en les formacions rocoses que el temps, l'aigua i el vent han anat motllurant a la serra d'Andia, en especial una de ben visible des de la vall i que recorda molt l'escultura que Eduardo Chillida instal·là a la platja d'Odarreta de Sant Sebastià, Haizearen Orrazia o la Pinta dels Vents. Als viatgers sempre els ha pegat per pensar que el gran escultor basc s'hi inspirà directament, però potser és que l'artista va saber donar forma al tel·lúric i ancestral amb el ferro i la pedra i interpretar el silenci del vent que xiula i forada el buit i ara el veuen reflectit en l'espill de les roques. El que va nàixer de la natura hi torna transmudat en art. És aquest equilibri de línies horitzontals i verticals el que forneix el magnífic diàleg amb la natura que els viatgers experimenten a Sakana, l'amplitud de les perspectives, la sensació de viure en la terra, en comunió amb ella, formant part d'una mateixa realitat indestriable, una de les característiques fonamentals del poble basc, del binomi gent i terra.
I si tot viatge s'alimenta dels contrastos entre la realitat que un mateix porta de casa, la pròpia memòria enfrontada a nous indrets i circumstàncies, el parell de penyes que vigilen les portes cap a Guipúscoa, les dues germanes o Biaizpe d'Irurtzun els recorden el Barranc del Cint alcoià, "ambdós braços oberts" de la cançó d'Ovidi, i Aralar, la Serra de Mariola, d'alçades i dimensions molt semblants a la basca. S'acaben ací les coincidències, en els miratges de la geologia i el paisatge. Pels encontorns d'Etxarri-Aranatz els viatgers busquen la paleta de colors d'una tardor que sempre els sembla esquiva i endarrerida (de fet, ho està, amb màximes aquests dies de 22 graus) i tornen a recórrer els camins dels seus roures mil·lenaris. A uns 100 quilòmetres a l'est, a la Selva d'Irati, caminaran durant hores damunt la suau catifa que formen les fulles caigudes dels fajos acompanyats tothora per la cançó de l'aigua de l'Irati. Acollits de nou per la vall i sempre en trànsit.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'octubre de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada