Teoria del caos

Malgrat que ja hem assumit la globalització i els seus efectes més tangibles, malgrat que en un sospir aeronàutic ens podem plantar a l'altre extrem del món, per a la immensa majoria de mortals encara hi ha distàncies insalvables i la realitat que de més pesa és la que podem tocar amb les mans. La consciència de la interconnexió i la immediatesa de les imatges vertiginoses que segreguen els relats dominants no ens impedeixen sentir que Groenlàndia o Panamà són molt lluny de nosaltres. Sobretot la gran illa àrtica, una mena de desert de gel que va desfent-se acceleradament amb l'escalfament (global també) i que és habitada per poc més de 50.000 persones, inuits o esquimals en gran part. Per això no ens deixa de sorprendre que el tararot, perillós i fatxenda futur president dels USA, que el proper 20 de gener tornarà a assentar el cul en les molles butaques de la Casa Blanca, Donald Trump, parle de comprar o envair (sic) aquests territoris. Si donem per bona la teoria del caos i l'efecte papallona, àmpliament desenvolupats per la matemàtica i recreats en literatura, les declaracions de l'imminent president nord-americà poden originar un temporal polític de conseqüències imprevisibles. Si el poètic aleteig d'una papallona és capaç de provocar un huracà a milers de quilòmetres de distància, quines conseqüències no tindran les paraules de l'home teòricament més poderós del planeta? De fet, ja n'han provocat unes quantes: les respostes de la primera ministra danesa, el ministre d'Afers Exteriors francès i el canceller alemany fent pinya en la idea de la inviolabilitat de les fronteres i la força de la Unió Europea. No hi ha res que unesca més la família que l'existència d'un enemic exterior, sobretot si fins ahir era el teu principal amic i aliat. Però l'efecte més important de l'amenaça de Trump –com a tal s'ha d'entendre la pretensió de comprar apuntant amb la pistola directament al cap de l'hipotètic venedor– és que ens posa, per l'art de la simplificació barroera a què ens té acostumats, davant l'espill d'una realitat que crèiem superada per la història (per molt que sabem que la història tendeix a repetir-se sempre en els seus aspectes més lletjos). Es poden comprar el països? Es poden comprar, i tant! I es poden arrabassar a força de canonades i de míssils, com passa des de temps immemorials. El mapamundi, de fet, és una complexa trama de línies que dibuixen estats i fronteres aleatòriament dibuixats per l'aleteig dels diners i les armes. No altre és l'origen de les colònies que en el món han sigut i són, el joc d'interessos amb què els poderosos mouen les seues fitxes per escriure la història amb la sang i el patiment dels pobles sotmesos. Donald Trump, més que a l'Ànec Donald, s'assembla al multimilionari Tío Gilito, com en dèiem ací, o Oncle Guillat o Garrepa, així anomenat per la proverbial gasiveria i esperit capritxós i esbojarrat. El ja de fet president nord-americà fa tota la fila de ser l'evolució negativa, monstruosa, del típic xiquet malcriat, que no para fins que no se n'ix amb la d'ell, siga expulsar migrants del seu país, que administrarà com un hotel més de la seua propietat, siga embutxacar-se, de grat o per força, Groenlàndia, Panamà o allò a què apunten els interessos geoestratègics de domini planetari i el desenvolupament fins al col·lapse final del capitalisme salvatge i global. La que ja és coneguda com la internacional reaccionària, encapçalada pel mateix Trump i el no menys fatxenda Musk i altres actors ocults de l'star system, amb fidels i finançats aliats europeus, estén perillosament els tentacles cap al caos global. De moment és poc més que un aleteig d'amenaces i de disseny de noves normes del joc fetes a la mida dels interessos del capitalisme, que inclou els altres dos gegants en escena, Rússia i Xina, amb total menyspreu pels principis –sovint només existents en forma de simulacre– democràtics. La qüestió és com la majoria social, els ciutadans i pobles globalitzats, podem resistir l'aleteig i evitar el caos que ja anuncien fins els més prudents pronòstics meteorològics. La devastació valenciana provocada per la dana i la supèrbia i incompetència criminal de Mazón, els seus escuders de Palau i els mandarins que remenen les cireres a Madrid, ha situat el País Valencià com a tràgic exemple de la teoria del caos. Les causes poden semblar imperceptibles o remotes però no menys reals, com les morts comptables i concretes, com la impossibilitat de fer-ne taula rasa o mirar cap a un altre costat mentre les màquines dels taurons treballen a estall per beneficiar-se de la catàstrofe. La resistència al caos, òbviament, comença en cada persona, en la capacitat de fer-ne causa comuna i col·lectiva, en la persistència en la defensa d'un país, una terra i una gent. L'amenaça que plana sobre Groenlàndia o Panamà ja va abatre's fa temps sobre el poble valencià. I en aquest camp de proves hem d'experimentar les pròpies formes d'evitar el caos i afrontar un futur millor i més just per a tots, més protegit contra els sinistres, subtils però evidents aleteigs que ens porten al caos.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de gener de 2025.]