Segon dia de l'any. Brilla el sol després d'uns dies de pluja fina i constant, benigna, en aquest racó de la Marina. Avui és l'aniversari de la mare, que hauria fet cent anys, com en la cèlebre sàtira que Carlos Saura va dirigir en 1979 però sense l'element grotesc, esbojarrat, d'aquella pel·lícula. Sort al capdavall d'haver girat una vegada més el darrer full del calendari i d'encetar el nou any, que de moment, i felicitacions i bons propòsits a banda, només ens ha dut coses velles, guerres que continuen igual de sagnants, a Gaza com a Ucraïna, i atemptats indiscriminats sobre gent innocent, anònima i confiada a Nova Orleans, Las Vegas o Magdeburg. Sense la pauta ancestral del temps, sense rellotges i calendaris, potser aniríem encara més desorientats. El costum i la pràctica metòdica de rituals que es repeteixen sense a penes variacions resulten al capdavall higiènics, com una forma d'espentar el futur, de citar-nos amb una esperança on agafar-nos, de reconèixer-nos a través de les giragonses imprevisibles del temps, d'abraçar-nos a la il·lusió de la permanència en la renovació constant dels cicles. El trànsit d'un any a un altre és procliu als balanços, a la doble mirada cap arrere i cap avant, a l'any ja finit i al que tot just ara comença. Aquesta mirada sol incloure les incerteses i dubtes que omplin d'ombres el futur, sempre obert, sempre inabastable, perquè a un horitzó el succeeix inevitablement un altre. En canvi el passat ja no té remei, tot i que el recrearem de molt diverses maneres, algunes fins i tot incompatibles entre elles, més o menys irreals o ajustades als fets, amb les invencions, fantasies i afegits que provoquen la distància entre la realitat i els nostres desitjos.
Un parell de notícies de tema científic m'han cridat l'atenció aquests dies. L'una mira cap al futur, l'altra indaga en el passat, instàncies que uneix el fil sovint invisible d'una realitat polièdrica i complexa. Amb el nom de Ceres, deessa romana de l'agricultura, les collites i la fecunditat, es va batejar en 1801 el planeta més petit del Sistema Solar, que roda per les extremituds (horitzons oberts a d'altres horitzons infinits) del cinturó d'asteroides, té un diàmetre de 950 quilòmetres (el de la Terra és de més de 12.000), tarda 4,6 anys a fer l'òrbita completa i els dies hi duren 9 hores. El cas és que segons recents descobriments aquest planeta nan és ple de vida orgànica i conté grans reserves d'aigua i altres substàncies essencials. Malgrat que els grans magnats de l'avarícia i la megalomania ja somien a habitar Ceres o comprar Groenlàndia com qui compra un cotxe, esperem que el descobriment no serà una excusa més per deixar de combatre el canvi climàtic a la Terra que neguen amb tan interessada insistència. L'altra notícia científica, la que mira el passat i ens pot fer comprendre més bé el present, es troba al fons de l'Atlàntic Nord, on viu una cloïssa que podria ser l'animal més longeu del món, més de 500 anys, i les formacions de la closca de la qual informen puntualment sobre els canvis experimentats a través del temps en els corrents marins de què depèn en bona mesura la salut climàtica del planeta. Indagacions en el passat per elaborar pronòstics de futur i millor actuar sobre el present.
Com un altre déu romà, Janus, el de les dues cares, el guardià de la llar que custodia la clau de casa, porta inscrit el nombre 365 dels dies de l'any i que té el do de veure alhora el passat i el futur per poder decidir amb més saviesa sobre les coses relatives al present. A ell devem, a més, el nom del mes de gener que ara recorrem. Janus simbolitza la duplicitat que aspira a abastar la totalitat, el dia i la nit, el camp i la ciutat, el Sol i la Lluna. Enric Sòria va titular precisament L'espill de Janus les seues notes sobre literatura catalana publicades l'any 2000. Entrem, doncs, en el 2025, que de moment té els beneficis dels dubtes tot i els mals averanys que sempre estan a l'aguait. Venen les calmes o seques de gener amb el descens del nivell del mar provocat per les altes pressions atmosfèriques. El mar sembla avui un gran llac en calma d'aigües color turquesa. Diuen que aquestes minves són bones per a la pesca i dolentes per navegar i que emergeixen a la superfície roques i vegetació aquàtica normalment submergides. Donem la veu a Joan Maragall, que en parla en el seu poema "Les minves de gener": "Som al mig de l'hivern: ahir glaçava, / demà les neus blanquejaran la serra. / La primavera és lluny del temps endintre / pro un dia com avui n'és la promesa". Segur que també l'any que ara comença deixarà al descobert coses que ni sospitàvem que hi eren i que ens ajudaran a acompanyar els cicles amb una certa esperança.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de gener de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada