Armar-se per a què?

El Tio Sam, que ara porta clenxa rossa i és un bocamoll de campionat, ha abandonat Europa llançant el crit America first. S'ha acabat, de moment, de fer de menjapans dels nord-americans a canvi de la cessió de sobirania militar (és a dir, política), bases navals, tropes d'intervenció immediata, portaavions navegant alegrement per la Mediterrània, submarins nuclears, mur de contenció de l'amenaça russa, control de l'OTAN i un llarg etcètera. Amb el negoci de les armes per bandera, que alimenta l'esbojarrada carrera per veure qui la té més armada com a lògica sinistra de la guerra freda que mantingué en equilibri inestable la temuda confrontació atòmica durant dècades, el món continua tremolant sota els nostres peus i ens obliga a viure amb un ai al cor permanent. La invasió russa que inicià la guerra d'Ucraïna ens va descol·locar a tots. De sobte teníem davant els nassos la crua realitat d'una amenaça que en poc temps va passar d'imposar-se per la força i a base de l'extermini de tota oposició a l'interior de les pròpies fronteres a traure les ungles per veure d'eixamplar l'imperi en l'antiga àrea d'influència soviètica. Com que alguns –la vella esquerra– no volien veure els ous soviètics d'on naixerien les serps de la dictadura de Putin i l'antiga elit imperial, atribuïen a fosques maniobres occidentals la revolta democràtica dels ucraïnesos, que ja coneixien el pa que s'hi donava en els temps més bèsties de l'estalinisme. La tebiesa en la defensa del dret a la independència dels ucraïnesos o, pitjor, la justificació de la invasió russa, han estat els signes més evidents de la confusió de gran part de l'esquerra europea, que hem pagat tots amb escreix.

Els Estats Units abandonen Europa a la seua sort, ja era hora. I això obliga els europeus a replantejar-se el seu paper en el concert desafinat de la globalització. Trump, en un gir lògic però inesperat i fins a un cert punt sorprenent, s'entén perfectament amb el seu homòleg Putin: la mateixa pulsió autoritària, d'un nacionalisme carrincló i expansionista, els corre per les venes. ¿Qui ho hauria dit fa a penes uns anys, romans i cartaginesos, tiris i troians, amics sobrevinguts o aliats, fent la pinça a la confusa, decadent, dubitativa Europa, que malgrat les derives postdemocràtiques internes (generosament subvencionades per Musk i els altres oligarques estatunidencs que avui tenen la paella pel mànec) encara manté enmig del vendaval un bon grapat dels valors republicans de la fraternitat, la igualtat i la llibertat en què descansen els estats dits del benestar? Toca espavilar-se, doncs.

Però amb el projecte que vol destinar 800.000 milions d'euros al rearmament europeu no sembla sinó que comencem la casa per la teulada. Ningú que xafe de peus en terra no negarà que, efectivament, el vell continent té dret a l'autodefensa, a protegir els seus ciutadans, a contrarestar l'amenaça més que hipotètica de les pulsions bèl·liques que l'envolten a orient i, ai!, també a occident. I això passa probablement per redefinir l'estructura i naturalesa de les seues forces defensives i dissuasives. ¿Una força internacional amb comandament centralitzat, una suma d'exèrcits coordinats? I les preguntes pertinents prèvies: ¿per fer què, per defensar quins principis, per influir de quina manera en el context internacional, per aportar quines idees en favor d'una pau justa i duradora, per realitzar quins esforços per la democràcia, els drets humans i les conquistes socials? Aquestes són les qüestions que ens hauríem de plantejar de bestreta perquè la pluja de milions per a armes no siga una excusa per a les retallades en drets socials i un negoci redó per als autèntics senyors de la guerra, els fabricants i els estats omnipotents que els aixopluguen. L'orfandat és un estat de necessitat extrema. ¿Sabran els buròcrates amb seu a Brussel·les aprofitar l'enroc del rei ianqui (una jugada tàctica per reforçar el seu expansionisme) per reconstruir una unitat en hores baixes i uns objectius desdibuixats per la llibertat, la igualtat i la fraternitat universals? ¿O haurem de ser els pobles mateixos, com sempre des de baix cap a dalt, els qui haurem de jugar amb més força en un tauler ple d'incertes mentre la terra tremola als nostres peus i no resignats al paper de convidats de pedra o carn de canó a què ens voldrien reduir els uns i els altres?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 14 de març de 2025.]

 

 

 

La cortina de fum de la è

Vaja per endavant el meu respecte als discrepants de tota mena, inclosos els filòlegs i acadèmics de tal o tal altre credo o institució. Les llengües són fenòmens vius, en constant evolució, i sempre falten mans per agafar una realitat tan esmunyedissa, com esmunyedís és tot allò que afecta la humana condició. Però la llengua, qualsevol llengua, molt més que un simple objecte d'estudi apassionant i inabastable és la principal eina de comunicació del poble que l'usa, el seu tret identitari per excel·lència, la fixadora d'uns límits que marquen la igualtat i la diferència respecte d'altres pobles, lligam i dipòsit històric d'una cultura, de la continuïtat d'una comunitat lingüística a través del temps i de l'espai. Això vol dir que les pretensions científiques, necessàries i fins imprescindibles, de la filologia –com de qualsevol ciència humana si més no– no poden esquivar la part subjectiva, humana, de visió del món, de posicionament polític, dels qui s'hi dediquen, siguen acadèmics d'alta gamma o simples aficionats. En una societat normal (entenguem-nos, aquella en què la llengua pròpia compleix totes les funcions comunicatives en tots els àmbits d'ús), les disquisicions i discrepàncies filològiques i gramaticals rarament transcendeixen de portes enfora. Ens assabentem que la darrera edició d'un diccionari de referència ha incorporat unes paraules noves i ha ampliat les accepcions d'algun mot o que l'entitat encarregada de la normativa ha fet públic un dictamen que suprimeix un accent on sempre l'havíem escrit. Doncs molt bé i què mana: la vida continua. En una comunitat lingüística normal.

¿Però i en una que viu o sobreviu enmig d'un conflicte lingüístic, amb els usos i els espais públics i privats sotmesos a un retraïment històric per la pressió d'una altra llengua dominant i emmarcada en un context de dependència política i colonial? Llavors, qualsevol discrepància, per insignificant que siga (i insignificant, fora de l'esfera estrictament simbòlica i difícil d'entendre si no és per manies personals, em sembla voler canviar València per Valéncia), té una dimensió política indubtable i no gens innocent. La ignorància del vessant sociolingüístic de les propostes gramaticals i filològiques és un frau científic en tota regla. La discrepància i el debat necessaris es converteixen llavors, en la concreció pràctica de les propostes, en una veritable cortina de fum o, pitjor encara, en un element negatiu per a la recuperació de la llengua que es declara defensar o purificar, o fixar en la seua autenticitat, o acostar a la pronúncia real dels seus parlants. Perquè les normes, sobretot les ortogràfiques, són de caràcter convencional en totes les llengües i no hi ha gramàtica capaç d'encabir la infinita gamma de les realitzacions pràctiques en cada variant i en cada parlant. Són, per entendre'ns, el fonament d'un estàndard, imprescindible per garantir l'estabilitat lingüística necessària i la seua funció de model referencial superposat a totes les variants i tots els usuaris. ¿Que majoritàriament els valencians tendim a articular amb e tancada el nom de la capital, València, ves a saber si per influència del castellà, mentre que obrim clarament aquesta mateixa e en casos similars? I quin és el problema? També pronunciem tancades però, perquè i què o fem desaparèixer la p de compte o exempt o diem eixèrcit o aixina i fins entonces. Els exemples serien inacabables. Per acostar-nos a la presumpta parla popular, quins seran els límits de les futures reformes i propostes ortogràfiques? ¿Quines proves té l'acadèmic Abelard Saragossà que el pretès acostament a les pronúncies i formes populars (que això sol anar per pobles, barris i fins per cases), que es remunta almenys a la Renaixença, haja aconseguit en el passat una major adhesió al valencià per part del conjunt de la població? ¿És el problema de l'accentuació, entre d'altres de possibles de l'àmbit normatiu, el que realment determina l'avanç o el retrocés en termes socials d'una llengua? Algú pot creure's aquest conte?

Perquè és ací on les maniobres reformadores de normes com la que ens ocupa se'ns revelen com una veritable cortina de fum, un brindis al sol d'una inutilitat palmària, o pitjor, d'una utilitat que només pot servir la causa dels enemics del valencià: embolicar la troca, disfressar els autèntics problemes, subratllar els matisos localistes a costa de la solidesa i unitat de les formes més generals. Situats, a més a més, en el context de l'enèsima croada contra el valencià del tàndem PPVox, el canvi d'accent de la capital valenciana és un intent més de dividir-nos i afeblir-nos, ni que només siga en el terreny simbòlic, que té la seua importància. Que l'exprofessor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València i actual membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Abelard Saragossà, aprofite la rebolica per veure coronada la seua tesi i es preste a posar una pàtina d'honorabilitat científica en l'escut d'armes dels enemics del valencià, és molt més que contribuir a fer més alta la columna de fum que ens impedeix avançar i molt més que l'expressió del dret a la discrepància: és abraçar la causa de l'opressor per fondre-s'hi. És tal vegada aquell vell conte que sempre s'escriu a l'ombra del poder més espuri, la fam i les ganes de menjar de ser coseta, misèria i companyia. Doncs molt bé i què mana: la vida continua tan oberta com sempre.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 28 de març de 2025.]