Alacant

Cada ciutat arrossega els seus tòpics, aquelles mitges veritats (i mitges mentides) que desfiguren la realitat fins a convertir-la en caricatura. Ella, la realitat, eixa dimensió infinita, inabastable, de les coses, no es deixa mai atrapar i sempre presenta aspectes nous, de manera que el tòpic satisfà bé la mandra i la mateixa incapacitat humana de veure les coses en conjunt i en el detall. Per això solem acceptar-lo sense més, sobretot quan l'apliquem a objectes distants, nimbats per la boira que el tòpic ajuda a fer encara més espessa. El tòpic, llavors, molt més que una simple frase feta es converteix en un prejudici, un vidre entelat a través del qual poc podem distingir-hi el perfil real de les coses. La majoria dels tòpics xoquen contra les evidències més elementals però serveixen al capdavall per eixamplar el negoci dels encarregats d'establir-los i alimentar-los, és a dir, els grups de poder que exerceixen el control social. Per això cal que siguen estables en el temps i assumits per la majoria de la població, que els repetirà amb més o menys entusiasme, incitadors com solen ser del panxacontentisme i l'autobombo.

Als valencians ens n'han encolomat un fum, no cal dir-ho, des del Levante feliz al Sudeste español passant per un menfotisme d'arrel quasi racial, una passió desbocada per la festa i una capacitat innata per a l'alegria. "Valencianos de alegría", així ens veia precisament Miguel Hernández en el seu Vientos del pueblo, el llibre on trobem alguns dels tòpics aplicats a pobles i nacions més bonics de la història de la literatura. La metròpoli sempre treballa a favor dels tòpics que li són més útils a fi de convèncer-nos que vivim en el millor dels mons possibles, en el regne de xauxa, on es lliguen els gossos amb llonganisses, i gràcies a aquesta sort sentir-nos més pagats (o ben espoliats). La millor terreta del món és la fórmula més exitosa que han aplicat a la ciutat d'Alacant. Posats a elaborar tòpics, val més que tinguen un caràcter universal, superlatiu i sense mitges tintes ni complexos. Si a més són útils com a reclam turístic i redueixen el concepte de terra a una mena de petit espai urbanitzable amb l'ús d'un diminutiu en aparença tan innocu i desactiven així el mínim fulgor de consciència nacional, millor que millor. No ens ha de sorprendre, doncs, que la terreta haja anat conquistant en els últims anys tant de terreny entre valencians.

Per als qui venim d'Alcoi, per exemple, i vista la distància forçada amb què la ciutat d'Alacant semblava separar-se del país, ens acudien fàcilment als llavis uns altres tòpics compensatoris dits amb la càrrega d'ironia capaç d'activar una certa revenja històrica. "Alicante: el que estiga bovo que s'encante" o "Alacantí, borratxo o fi". Però Alacant, com totes les coses, es resisteix als tòpics més contumaços. Fins i tot al d'haver de suportar algun dels clans que més poder ha acaparat i més malament en la recent història del país. Tant com és proper Alacant als mateixos alacantins, és llunyà a la resta de valencians que ens estirem de nord a sud i viceversa, distància que els tòpics contribueixen a dilatar. Però com a tot arreu, hi ha a Alacant una memòria fonda que emergeix com més va més, una valencianitat que es resisteix a capitular, una resistència cultural de molta vàlua que el treball insistent d'escriptors, professors, poetes i activistes com Emili Rodríguez Bernabeu, els enyorats Enric Valor, Lluís Alpera o Enrique Cerdán Tato, Enric Balaguer, Joaquim Gonzàlez Caturla, Joan Benesiu, Isabel Marcillas, Joan Borja, Gràcia Jiménez, Ximo Espinós i tants altres ha ajudat a anar emancipat de les subjeccions històriques i els tòpics alienants. Alacant és també els barris populars que mantenen viu el català, és el Casal Popular Tio Cuc, la revista satírica L'astral. I hi ha també la rivalitat germana d'Elx i el seu Misteri, i El Tempir, remant en la mateixa direcció. Demà, en una iniciativa que ens sembla oportuníssima, s'hi celebrarà la manifestació del 25 d'Abril que convoca cada any Acció Cultural del País Valencià i que tindrà com a pròleg l'homenatge a l'Ovidi i el colofó de l'actuació de Pep de la Tona. I Alacant abraçarà gent d'El Campello i Mutxamel, de Sant Vicent del Raspeig i d'Agost, de Castalla i Sant Joan, d'Elx i de Novelda, d'Alcoi i Pego, de Benidorm i de la Vila i tota la gent que s'hi aplegarà on renaix el país, contra els tòpics i els enganys, del sud al nord i més enllà.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 d'abril de 2025.]