Faig recompte de les voltes que he viatjat per Galícia, cinc si no me'n deixe ni me n'invente cap, inclosa aquesta d'ara. Fou l'estiu que vaig acabar COU, un llunyà 1975, que me n'hi vaig venir amb Xavi i Ferran, en tren fins a La Corunya, on de pura xamba hi vam trobar un altre alcoià que amablement ens va acollir a sa casa, i això que només el coneixíem de vista i pel malnom, Quilo. La pàtria és, abans que res, el poble on un ha nascut i conviscut, i més, mal m'està dir-ho, en el cas d'Alcoi. Vuit anys després, en cotxe, amb la mare, tots dos sols, una intimitat inèdita de certes confessions, un viatge que va quedar escrit en unes quartilles i retratat en fotos que a hores d'ara el temps ha esgrogueït. Era l'estiu de 1986, tres anys després de morir el pare. Des de Salamanca vam pujar fins a Vigo i després Pontevedra, Santiago, Padrón, on vam visitar la casa de Rosalía de Castro i on vam comprar alguns llibres de la cèlebre poeta que encara conserve. Per la Costa da Morte vam passar per Muros, vam dinar a Corcubión i vam gaudir de l'espectacle d'un dia lluminós a Fisterre, on si el món realment no acaba, la sensació d'infinitud és més poderosa que enlloc. Per la Galícia interior vam atènyer la costa de Lugo, Cangas de Foz, on vivia (i espere que encara hi visca) un amic poeta que vaig fer a la mili, Pascual àlias Patito, i d'ací a Cudillero, ja a Astúries, perquè a Oviedo la mare esperava trobar-hi uns amics, cosa que no va poder ser. En 1989 vam estar-nos us dies, amb Begonya, a Lisboa i Porto i després vam pujar recorrent la costa de nou fins a Cangas de Foz. Anys més tard vam viure uns dies de pluja a Vigo, on la meua filla i el meu futur gendre, s'hi havien establert per raons de treball. Aquests dies de Mondariz, a la Vall del Tea, doncs, completen fins ara el meu periple gallec. La (relativa) prolixitat d'aquest relat, si més no pel que fa a alguns detalls dels recorreguts, situa la pregunta que ara em faig: quan realment coneixem alguna cosa, un país, per exemple? O aquesta altra: com trobar la identitat en la diferència i la proximitat en la distància? Volta el món i torna al born o rode per on rode, a parar a Albaida. Potser tot nou coneixement que adquirim (i el viatge sempre ho és) ens pervé per analogia i per dissimilitud del que ja sabíem, de manera que és inevitable establir connexions entre el nou i el vell. O entre Galícia, posem per cas, i el País Valencià, tan distints i distants en tot, sens dubte, però alhora amb algunes, estranyes, coincidències que tenen a veure sobretot amb les circumstàncies sociopolítiques que emmarquen ambdós països.
Ens esforcem a parlar en gallec però ens solen contestar en castellà. Hi té a veure, sens dubte, que ens allotgem en un balneari i que els residents gallecs hi són estricta minoria. Sí ho són els cambrers, tan eficaços i sol·lícits. Però abans que les paraules, els idiomes (i per tant, les identitats) es detecten per la melodia amb què són pronunciades, i això és el més difícil d'imitar del gallec, tot i la proximitat lingüística amb el català. Com entre valencians, el turisme incrementa les tendències diglòssiques i castellanitzadores de la població. Aquesta actitud és ben diferent a la que sol donar-se a Euskal Herria, on si t'adreces en èuscar a algun euskaldun sempre et contestarà en aquest idioma, agraït de l'esforç que sap que estàs fent. Valencians i gallecs, doncs, malgrat la seua pertinença nacional, encara i malgrat tot destacable i detectable, tenim en general escassa consciència del que som i del que volem ser. El predomini, en ambdós països, del conservadorisme més carrincló, reaccionari i persistent a través del PP, és un altre factor de coincidència. Per contra, Galícia té una esquerra nacional ben assentada històricament i territorialment, el BNG, que en el seu temps el Bloc Nacionalista Valencià intentà imitar amb escàs èxit, i a la qual es deu, sens dubte, la relativa puixança del nacionalisme gallec en els nostres dies. La presència de 590 regidors sobre una població de 2.703.353 habitants és prou eloqüent en aquest sentit. Per contrast amb l'actitud diglòssica, la retolació pública és molt majoritàriament només en gallec. Sembla més assumida que al País Valencià la idea de l'idioma com a tret d'integració i identitat, ni que només siga de caràcter simbòlic. La resta, però, viu en el contrast entre un país eminentment atlàntic i un de nítidament mediterrani. Galícia és quasi 6.000 km quadrats més gran que el País Valencià però té la meitat de població. El seu verd proverbial, per contrast amb el nostre paisatge més aviat eixut malgrat fenòmens plujosos que cada volta es repeteixen més i amb pitjors conseqüències, el forneix una massa forestal (eucaliptus estranys i massivament implantats a banda) magnificent, espessa i bellíssima.
Durant aquests dies ens hem convertit en criatures aquàtiques, amb banys i sessions diàries en el que una mica pomposament anomenen el Palau d'Aigua del famós balneari de Mondariz, origen també de la reconeguda aigua de taula que duu el nom d'aquest poble gallec. El temps ociós i plaent de la nostra estada és molt elàstic i ens permet amables passejos pels voltants, en especial pel jardí del Gran Hotel, una peça arquitectònica (versallesca, segons Azorín) de primera magnitud restaurada en 2009 i que complementa molt bé les estances del balneari. En un dels bancs d'aquest jardí hi ha la figura sedent, amb un llibre a la mà, d'Enrique Peinador Vela (1880-1940), metge i empresari propietari del balneari i, si hem de creure la llegenda que l'acompanya, pròcer de sensibilitat galleguista. Potser és l'escassedat d'aquests il·lustres i il·lustrats burgesos entre valencians una altra nota distintiva, però ignore si els temps actuals n'han continuat donant a Galícia ni enlloc. Passem els dies, també, evocant a la impensada novel·les de Zweig o de Thomas Mann, aquelles residències aristocràtiques, aquella densitat etèria de les històries contades, i el seu contrast amb els personatges que ara poblem el balneari. Les conquistes democràtiques, sens dubte, n'han transformat el paisatge i impulsat el negoci de la vellesa. Per molt que hi predomina una fe induïda per la talassoteràpia, el lloc dona per apamar tranquil·lament tots els contrastos del temps i de l'espai. Les preguntes inicials queden, una vegada més, incontestades. Per això continuem viatjant.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 d'abril de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada