Impunitat i drets democràtics

Prompte farà un any de la terrible barrancada que assolà unes quantes comarques valencianes i s'emportà la vida d'almenys 229 persones. A penes fa un parell de dies encara emergien d'entre el fang les restes d'un home donat per desaparegut. És difícil fer balanç de l'any transcorregut, que uns han comptat amb maganxes i passes en fals que els estalvien –de moment– l'assumpció de responsabilitats per la nefasta gestió de la Dana i els altres amb dies d'esforç per recuperar una certa normalitat, acabar d'arreglar desperfectes i combatre la humitat enterca, i encara molts altres amb l'espera d'una ajuda que no arriba, d'unes explicacions que no es donen, d'una reconstrucció pensada en termes de sostenibilitat, bé comú i prevenció d'amenaces futures. Hi ha també un factor determinant per fer uns comptes tan difícils: el del suport a les víctimes, incondicional i càlid des del primer dia, que ha fet possible la solidaritat popularment organitzada, el crit de la dignitat que no es resigna davant una impunitat que necessita tota mena d'acrobàcies, el suport generosament compensat de l'extrema dreta de Vox i el beneplàcit de Madrid per aguantar Mazón en la presidència de la Generalitat. Hi ha les multitudinàries manifestacions mensuals que cada mes han desafiat la resignació i la impotència i escampat la necessitat de la defensa enèrgica dels drets socials i polítics, la urgència d'un foc nou democràtic per als valencians. Demà es tornarà a sentir amb força el crit del carrer exigint la dimissió de Mazón com a pas previ indispensable per poder girar full i iniciar un nou cicle al País Valencià. Mentrestant, i gràcies sobretot a l'enorme treball de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz, que instrueix la causa per la tragèdia de la Dana, va desembullant-se la realitat dels fets que tan zelosament es tracten d'ocultar en un foment irresponsable de la impunitat dels poderosos.

I el fet és que això, la impunitat, està convertint-se en el pitjor enemic de la democràcia per tal com destrueix els fonaments mateixos del principi irrenunciable de la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, o el que és el mateix, la conversió de la llei en paper mullat. Si el dret internacional no obliga i discrimina, ens preguntem, de què ha servit la pacient construcció de mecanismes que ens defensen contra la barbàrie i facen possible un escenari de pau i justícia? El cas de la metòdica, cínica i paranoica destrucció de Palestina per part d'un estat d'Israel governat per un delinqüent com Netanyahu clama al cel. Però no ens enganyem, la reiterada burla del dret internacional i el menyspreu pels drets humans i per la vida que s'escenifiquen en les tenebres de Gaza, no seria possible si els EUA comandats per Trump no fossen còmplices instigadors (sempre amb la perspectiva dels guanys escandalosos de la indústria armamentística) del genocidi. I el mateix podríem dir de la guerra d'Ucraïna i les aspiracions imperials de Putin. Més enllà de l'aparent voluntat pacificadora de qui pagaria una fotracada per comprar-se el premi Nobel, tan versemblant com els jocs de mans d'un tafur, la inutilitat europea que descansa en la falta d'audàcia i convenciment en la defensa de la justícia i la democràcia, són la millor garantia per preservar la impunitat dels sapastres. Netanyahu, sobre el qual pesa una ordre internacional de detenció, s'ha tornat a pixar sobre la fràgil treva de Gaza, bloqueja l'ajuda humanitària i amenaça com a postre d'annexionar-se Cisjordània, ja foradada com un formatge emmental per colònies de jueus fanàtics armats fins a les dents i ferida per excavadores que custodia l'exèrcit israelià i que arrabassen camps sencers d'oliveres als palestins.

Iàssir Arafat va portar en 1974 un ram d'olivera a l'ONU en senyal de mà estesa, però també portava una cartutxera i la funda d'una pistola (segurament sense pistola, clar). De llavors ençà ha plogut molt, sobretot bombes i mort sobre el poble palestí. El debat entre la branca d'olivera –que és el principal símbol, amb el mapamundi i els colors blau i blanc de la bandera de l'ONU– i la pistola sembla decantar-se cada vegada més cap a l'arma que engreixa els estratosfèrics beneficis que donen ales a Trump. La impunitat destrossa la democràcia arrecerada rere el poder que donen les armes i que traça un camí que porta directament a l'abisme. La millor contribució que el poble valencià podria fer, en els temps convulsos que corren, seria fer caure Mazón i la seua colla d'ineptes fantotxes i redirigir el rumb d'una democràcia en greu perill de mort per inanició a tot el món.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 d'octubre de 2025.] 

 

 

 

 

Mala llet parlamentària

El parlamentarisme a casa nostra no para de segregar immundícia. Hauria de ser un model de respecte i convivència, però prefereix fer d'altaveu i espill de la mala llet made in Spain. Fou abans l'ou o la gallina? ¿Hi ha els polítics que cada poble es mereix o la majoria ciutadana és una massa ensinistrada i alienada pel fosc espectacle de la política? Probablement ni una cosa ni l'altra. Però la democràcia trontollant que l'Estat espanyol arrossega des de poc després de la mort de Franco, plena de forats per on s'esgolen les bones maneres, la intel·ligència i la vacuna de la cultura, desemboca directament al clavegueram per tornar-ne a emergir, en un cicle viciós, a les més altes esferes del poder. Ja li poden posar llacets, dies de la hispanitat o de la raça, desfilades sumptuoses, gols de la Roja i tota la grandiloqüència amb què el poder intenta amagar les seues vergonyes, que la realitat dels nostres dies, mirant el teatre d'ombres parlamentari, s'assembla molt més a la baralla a garrotades del quadre de Goya que a cap altra cosa. ¿Què direm del corral valencià, presidit per un individu com Mazón, que en qualsevol altre país de tradició més sòlidament democràtica no només hauria dimitit ja fa un any sinó que ni tan sols hauria passat el mínim control de qualitat política i humana, si és que tal cosa existeix? Mirar cap a altres latituds, tanmateix, no consola gens. La mala salut de ferro del capitalisme extrem en què la humanitat està ofegant-se globalment produeix arreu monstres com Trump, Netanyahu o Putin, i no farem la llista més llarga.

Per a un determinat tipus de polític, dissortadament el més abundant, es tracta d'aconseguir o mantenir el poder a qualsevol preu i a través de qualsevol mitjà. Sense que aquest codi deontològic d'una professió que no hauria de ser-ho sinó en casos excepcional siga exclusiu de cap partit o tendència, sol ser en la bancada de les dretes on amb major solvència i persistència s'asseuen els culs capaços de prescindir de tot component ètic per tal de salvaguardar els privilegis propis i els de la pròpia classe o grup. La mala llet del fanatisme, unida a la proverbial indigència cultural de la majoria dels polítics, és un còctel perillosíssim que soscava els fonaments de la democràcia. Quan hom s'estima més la carnassa i l'excitació dels instints més sanguinaris que la raó i els arguments en la pràctica parlamentària és que l'estat de dret ja pateix una necrosi de pèssim pronòstic.

Quan el diputat del PP i exalcalde de Benidorm Manuel Pérez Fenoll, en resposta als aplaudiments que Juan Bordera va rebre dels seus companys quan es va reincorporar al seu escó després d'haver estat empresonat per les autoritat israelianes com a integrant de la Global Sumud Flotilla i haver patit maltractaments durant la seua detenció, li amolla "¡Qué gordito has vuelto de Auschwitz!", no solament està fent una broma macabra i desenfocada. Està fent pur i dur negacionisme ultradretà de doble via, rebaixant la magnitud de la tragèdia provocada pel nazisme i la del genocidi dels palestins, no menys real i documentat, encara que el seu objectiu principal era igualment innoble: menystenir l'esforç solidari de Bordera i de tots els activistes, com si en comptes d'una iniciativa que posava en risc real les seues persones i pel quan havien estat detinguts i vexats haguessen viatjat en un creuer de luxe per gaudir de les plàcides ofertes turístiques de València o Benidorm. Aquesta barreja de premeditada ignorància i voluntat narcòtica que va exhibir en mala hora el diputat benidormer és exactament la mateixa que practiquen els feixistes de Vox cada dia, de manera que no és gens desbaratat identificar els uns amb els altres com gossos amb idèntics collars. Però tot s'ha de dir, les maneres, per importants que siguen per a la bona salut democràtica (com a causa i efecte que es retroalimenten), no ens han de fer mirar el dit en comptes de la lluna. Els exabruptes de l'estil del proferit pel diputat del PP no són res comparats amb els atacs directes a la línia de flotació del poble valencià, les envestides negacionistes de la unitat de la llengua, el seu arraconament en tots els àmbits, la seua conflictivització constant, la subvenció a entitats agòniques antivalencianes i el llarg etcètera amb què està emmerdant-nos el desgovern de Mazón i els seus aliats de Vox. Estem pagant un preu massa alt perquè aquests espavilats continuen xuplant del pot de males maneres i escampant la immundícia.

Per sort cada vegada hi ha una massa crítica més gran de ciutadans que no s'empassen la mala llet parlamentària i els seus aparells de propaganda. I que ix al carrer a reclamar una pau justa per a Palestina, amb la memòria viva de totes les tragèdies passades i presents i alerta contra l'embranzida feixista que pot pintar les coses encara més negres, com ha demostrat la vaga general del 15O i les manifestacions solidàries d'aquests dies. Prompte ho farà, com des de fa un any, per clamar justícia pel desastre de la Dana i en defensa decidida del valencià i de la dignitat del País Valencià. Ai quan tota aquesta força s'articule en forma de veritable subjecte polític! S'empassaran la mala llet i els seus insults (que ho són també a la intel·ligència) amb creïlletes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 d'octubre de 2025.] 

 

 

[El diputat alcoià Juan Bordera a les Corts.] 

 

El senyeramòbil i més coses de la Diada

Tinc el cor encès en flama des que he sabut per la premsa que l'Ajuntament de María José Català disposa d'un vehicle perquè la senyera de València no es banye en cas de pluja tempestuosa, que és el que sembla que pronostiquen els meteoròlegs per al 9 d'Octubre. Serà una imitació del papamòbil amb què els Summes Pontífexs, des de l'atemptat a Joan Pau II en 1981, es donen els seus banys de masses sense mullar-se i estalvis dels sempre imprevisibles atacs terroristes, que el món és ple de bojos, fanàtics i violents. És clar que el Papa, en funció del seu alt càrrec, deu tenir una protecció especial de l'Altíssim, però l'ajuda dels vidres blindats d'un Mercedes-Benz Classe ML dona molta tranquil·litat, no m'ho negaran. El cotxe de María José Català també és blanc, com el del Papa, i per bé que per la forma recorda una miquiua els de les funeràries, el no-color, neutre i llampant, sembla ideal per transportar la Reial Senyera. Perquè el cas és que el solemne drap, a nivell solemnement simbòlic, no s'haja d'inclinar mai, que prou genuflex està tot el que ell representa, la totalitat del poble valencià i les seues institucions històriques. Diria més, com més parafernàlia i més carcasses en el cel tardoral del país, més folklòrica, dessubstanciada i prescindible és l'existència d'uns símbols que si per a alguna cosa serveixen és per continuar amagant tota mena d'espavilats, falsaris i facinerosos sota els seus plecs incorruptes. Fa bé, doncs, l'Ajuntament de María José Català de protegir la il·lustre senyera de les inclemències, que com sempre no seran merament meteorològiques. De fet, i per molt que se l'haja volgut disfressar de processó i de cívica, el ritual d'abaixar la senyera des del balcó consistorial i dur-la de passeig pels carrers de la capital ha estat històricament, des dels anys tèrbols de la transició, la principal manifestació de força de l'espanyolisme d'ultradreta, la cerimònia més reeixida de fre i assetjament als tímids avanços democràtics del País Valencià. Perquè processó deriva de procedir, avançar, que és precisament el que han tractat i tracten d'impedir les forces que majoritàriament s'hi concentren, a les quals podem aplicar-los tota mena d'ajectius menys el de cíviques. O molt m'equivoque o l'ús del senyeramòbil tindrà, però, un efecte imprevist i segurament no desitjat pels seus promotors: accentuar, amb l'ajuda del vidres blindats i la flamant carrosseria del vehicle, la distància insalvable entre el poble i la cosa, entre el símbol santificat i imposat a crits, espentons, alguna que altra bomba i les morts de Miquel Grau i Guillem Agulló, i la possibilitat d'un avanç efectiu en drets, qualitat democràtica i capacitat d'autodeterminació dels valencians.

La Diada, afortunadament, no es reduirà a l'estrambòtica, inoperant i furibunda adoració dels símbols com a excusa de mal pagador per exaltar l'espanyolisme blaver i continuar enredant el personal de bona voluntat (que bé n'hi deu haver també, dic jo). Ni als canapès i fotos de rigor, els discursos buits de l'autoritat incompetent, les maniobres exhibicionistes contra el valencià. Ni a l'escenografia narcòtica de la desfilada de Moros i Cristians, incapaç de superar en esplendor altres actualitzacions de l'inveterat pa i circ de tan provada eficàcia.

Vespres del primer aniversari de la Dana, de la mort de 229 persones, de tants danys encara no reparats i d'un reconstrucció que es fa d'esquenes als afectats i amb totes les sospites de negoci brut damunt la taula, Mazón i el seu govern d'irresponsables estan més nus que mai, amb les proves fresquetes de la seua negligència acumulant-se en el jutjat. A les portes del Palau de la Generalitat, a les 9.00, s'haurà concentrat gent convocada per l'Acord Social Valencià per xiular els intents desesperadament fatxendes de Mazón i companyia per mantenir-se nus i a la intempèrie i continuar esquivant responsabilitats i fent negocis. I a la vesprada, cridats per la Comissió Nou d'Octubre, hi haurà la manifestació moguda pel lema de Terra i Dignitat, que volent-ho dir tot en tres paraules forçosament es dissol en els límits vaporosos de la seua poeticitat. Ens calen bones dosis de poesia, sens dubte, en els temps obscurs que corren, i paraules com llamps que ens il·luminen i orienten. Però ni els símbols ni la millor poesia per ells sols no trencaran la muralla d'ignomínia que ens manté dividits i sotmesos a uns poders estranys.

Passat un any més el 9 d'Octubre sense pena ni glòria, i en el millor dels casos, el principal repte continua sent aplegar i organitzar més i nous braços per desplegar senyeres, per rescatar la força dels símbols neutralitzada per l'espanyolisme i traçar les velles i noves sendes del civisme que el poble valencià ha de recórrer si vol construir-se en plena sobirania.

 [Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 d'octubre de 2025.]

 

 

 

La cruïlla mediterrània

Aquesta setmana s'ha presentat a València el Breviari mediterrani, l'aclamat assaig de Predrag Matvejevic traduït per primera vegada al català per Pau Sanchis Ferrer i publicat el maig passat per LaBreu. Acompanyava el poeta, traductor i editor de La Pobla de Farnals el narrador i assagista Joan Benesiu i tots dos van demostrar amb escreix que són tan bons conversadors com escriptors. A més de compartir aixopluc en l'editorial Periscopi, aquests autors són aguts observadors del món eslau i com a tals (o a l'inrevés), bons caminants per territoris de frontera. Les passes que recorren l'assaig de Benesiu Trieste, una ciutat a plec de mapa ressonen en la traducció de Sanchis L'altra Venècia, del mateix Matvejevic (o viceversa), llibres publicats el mateix any 2024.

Breviari mediterrani és d'eixa mena de llibres que un no dubta a qualificar de deliciós i suculent, una lectura amable que no decau en cap moment i que compleix a la perfecció l'ideal càssic de delectar ensenyant (o viceversa). Però el llibre no només s'assaboreix, sinó que també excita amablement tots els altres sentits. D'una manera certament singular –com potser tot gran llibre al capdavall– que escapa als rigors de les definicions genèriques, navegant per les seues pàgines assistim al desplegament apoteòsic d'un magnífic assaig sobre el Mediterrani. Els presentadors van insistir especialment en l'estructura de mosaic que el llibre presenta i la varietat de perspectives que ofereix, amb predomini de la visió filològica, l'estudi cartogràfic, la lírica dels retrats humans i del paisatge i, en fi, l'amplíssim catàleg de temes que el llibre aborda. Editat per primera vegada en croat en 1987, el llibre és en certa manera l'espill meridional d'El Danubi, l'obra de Claudio Magris publicada un any abans, mar que alimenta el curs fluvial de l'escriptor de Trieste. Breviari mediterrani va conèixer successives ampliacions a mesura que anava sent traduït a les diverses llengües i responia a les suggeriments de lectors, traductors i editors fins que va completar la seua forma en 2010. Una autèntica opera aperta, doncs, molt representativa del caràcter dialèctic que tot assaig procura, que desfà molt dels mites construïts històricament i que té com un dels principals guanys haver-nos acostat al món mediterrani des de la mirada eslava de l'autor. Perquè sovint oblidem que Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Albània també són Mediterrani. Com a resposta a la incitació reflexiva, l'estudi i la conversa que el llibre alimenta, els autors es preguntaven al final de l'acte quin element de mediterraneïtat podia haver-se deixat l'autor en el tinter. Va esmentar Sanchis els castells d'arena, de què Benesiu informava que n'hi ha tot un tractat escrit, crec, per un escriptor francès. En disculpa de Matvejevic direm, però, que els castells d'arena no tenen la consistència dels fars o els vaixells i les veles, ni òbviament de les oliveres, les figueres o la vinya, i que les ones han demostrat una vocació inveterada a desfer-los quan arriben a la platja, com fet i fet tots els somnis que es construeixen amb material tan fràgil. Però com que el tractat té un marcat caràcter historiogràfic i mira un passat tancat entre els límits de la seua infinitud, el que jo trobe a faltar-hi és un acostament més decidit al present, tan esvarós en la seua confusió, tan escàpol. I si tot assaig es causa d'esperar, com ens ensenyen els clàssics, per molt que del futur per definició ningú no en pot parlar, ens hauria agradat trobar-ne alguna hipòtesi, algun senyal d'alarma que alimentés l'esforçada esperança.

I és que no crec que hi haja un altre espai del planeta on s'acumule una tal densitat de confluències i divergències geogràfiques, socials, polítiques, lingüístiques i religioses, culturals, com a la Mediterrània, la mar que uneix i separa tres continents. De fet, més que cap altra cosa, el nostre mar és una cruïlla de fronteres plena de contrastos, el mapa xicotet que més bé representa avui el conjunt d'una humanitat decidida a estimbar-se en un abisme d'injustícia i destrucció, l'espai que comparteixen creuers i pasteres, invasió turística i bombes, luxe i misèria i que avui té la ferida més sagnant oberta a Llevant.

Quan redacte aquestes línies, moltes de les embarcacions de la flotilla solidària Global Sumud que navega cap a Gaza han estat assaltades per l'exèrcit israelià mentre es feien escàpols els vaixells de l'armada espanyola i italiana teòricament enviats a mar oberta per protegir-la. Molts dels activistes han estat detinguts per les autoritats d'Israel, entre ells el diputat valencià Juan Bordera, fill d'Alcoi, l'exalcaldessa de Barcelona Ada Colau i la joveníssima activista sueca pels drets humans Greta Thunberg. L'anunciada enèsima violació del dret internacional per part d'Israel i el silenci europeu que l'acompanya són un espill clamorós de la insensatesa i la incapacitat política per posar fre a la barbàrie. Hi ha anunciades manifestacions a tot arreu en solidaritat amb el poble palestí. Mentre Trump ven cara la proposta de pau i damunt d'ella ja traça el miserable trampós, en comandita amb Netanyahu, els plànols dels propers negocis amb tinta de la sang palestina i escanya una mica més la impotència d'Europa i de l'ONU, la resposta civil, desobedient i organitzada és avui l'únic alè d'esperança. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el 3 d'octubre de 2025.]