Saials. Matar un rossinyol

El cinema ha fet dels judicis un gènere que compta amb no poques obres mestres. En episodis secundaris, com a seqüència climàtica o motiu central, en pel·lícules i sèries de televisió, judicis fins en la sopa omplint la imaginació de crims, defensors i fiscals, jutges, perruques i togues, interrogatoris extenuants, jurats imprevisibles, perversos homicides, falsos culpables, argúcies i sobreactuacions, colps de maça, silenci a la sala, públic expectant, rèpliques, contrarèpliques, testimonis i patracols bíblics (nosaltres teníem missals i prou) sobre les quals es jurava solemnement de dir la veritat amb aquella lletania del la, el tota la i el res més que la.

· · ·

Aquells judicis de cine en la llunyana Amèrica i l'invariable castellà dels doblatges alimentaven l'esparança d'una reparació final de les injustícies que la vida perpetrava dia a dia. Havíem de ser bons xiquets que acceptaven amb resignació les penúries presents i futures. Al final dels temps hi hauria un macrojudici presidit per un jutge sense perruca, toga ni maça que castigaria els dolents i premiaria els bons. Mentrestant a la gran sala cinematogràfica els espectadors havien d'anar tirant, convidats de pedra en judicis sumaríssims de la vida quotidiana.

· · ·

Matar un rossinyol és una d'aquelles fites inoblidables del cine i la literatura, molt més que una simple pel·lícula de gènere o una novel·la qualsevol. Mig oblidat el film entre la boira dels records antics, ja començat el vaig identificar tan bon punt vaig veure aparèixer a la pantalla Gregory Peck. Els últims anys a l'institut solia llegir la novel·la de Harper Lee a classe. El dimecres, després d'haver seguit les declaracions dels independentistes en el judici del Suprem, em vaig trobar el regal de la pel·lícula de Robert Mulligan en VOS a la tele.

· · ·

Amb el títol original To kill a mockingbird, l'ocell que en el castellà de l'Amèrica Central i el Carib en diuen sinsonte (de centzontle, d'origen amerindi, «que té quatre-centes veus»), el mimus polyglottos capaç d'imitar el cant de molts ocells i altres sons, fou traduït pel més reconeixible «rossinyol», que és en les nostres latituds l'ocell amb fama de més bon cantor. Per això l'advocat Atticus (Gregory Peck) alliçona els seus fills que matar un mockingbird «és un pecat», perquè és un ocell que no fa més que regalar-nos el seu cant. Una crueltat, un pecat, una injustícia.

· · ·

Responent a un dels impresentables fiscals que estan traient totes les vergonyes del sistema judicial espanyol, Joaquim Forn va afirmar que el relat que feia de la violència era molt «peliculero». Si la cultura general d'aquests lletrats està a l'alçada de la seua incompetència professional, la definició de Forn és un pèl exagerada. Una invenció tan rudimentària de fets inexistents, que té com a guionista principal el jutge Llarena, no es pot haver inspirat ni en les pel·lícules més lamentables.

· · ·

Malgrat la brillant argumentació que Atticus fa per demostrar la innocència del negre Tom Robinson, acusat d'haver agredit una dona, el jurat –integrat només per homes blancs– declara culpable el seu client. Els prejudicis racials han estat més forts que la força de la raó ( i per tant que la veritat) en aquest judici. A tot arreu hi ha gent disposada a matar rossinyols. I els negres s'ho miren, muts de ràbia i impotència, al pis superior de la sala.

· · ·

Felip VI ha irromput –màxima autoritat judicial de l'Estat espanyol, jutge i part– enmig el Tribunal Suprem amb el paperet signat de la sentència per declarar que no hi ha democràcia sense llei. Efectivament. El que no ha dit és que pot haver-hi llei sense democràcia. De fet ell i la institució que representa són conseqüència directa d'una llei promulgada en ple franquisme i mai avalada pel vot democràtic de la ciutadania. Per molt que la llei ho permetés, matar elefants no deixaria de ser una crueltat, un pecat, una injustícia i una estupidesa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de febrer de 2019.]

 

El guany del que es perd

Pau Sif, Veles. Jardins de Samarcanda #89. Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, setembre de 2018. Epíleg de Miquel Bezares.

· · ·

D'una manera o altra, el viatge ocupa un lloc central en l'obra poètica de Pau Sif (quasi acrònim o no-pseudònim de Pau Sanchis i Ferrer, Pobla de Farnals, 1978). Així és sens dubte en el cas del llibre anterior al que avui ressenyem, Arnes (2016), i en el de Viatger que s'extravia (2011), títol que a més dona nom al blog on l'autor publica traduccions poètiques, notícies culturals, comentaris de llibres i altres artefactes literaris. No es tracta només de l'explorada relació entre vida i viatge, o entre literatura i viatge, o de les prolífiques combinacions dels tres, ni del viatge com a metàfora que s'elabora sense haver d'eixir de casa. El viatge en la poesia de Pau Sif és alhora causa i efecte de l'experiència de l'autor, que ha passat un grapat d'anys a la ciutat croata de Zadar, i en les anades i tornades entre aquest punt de la costa dàlmata i València. L'ideari vital que el poeta ha assumit és, doncs, la del 'viatger que s'extravia', perquè seguint l'etimologia, no hi ha viatge possible si no s'abandona el camí o via, cosa que a més a més comporta 'extraviament', desorientació, pèrdua que es cobra tot guany, el camí que es perd i el que es guanya en tot viatge. Com la vida mateixa, doncs.

Veles, però, és la tornada a Ítaca després d'un llarg i ric periple. I no abusem de la referència al gran clàssic («desig del retorn de les barques / amigues dels dits de l'aurora»), perquè la navegació poètica de Pau Sif no només té lloc entre Marges mediterranis i paisatges mariners compartits per tots els habitants d'aquest gresol de civilitzacions, per aprofitar la soferta metàfora, sinó que a més carrega sempre amb la maleta de la literatura, amb la visió i la consciència dels viatgers (literaris sobretot) que l'han precedit i l'acompanyen. La profusió de cites d'autors, molts d'ells italians i croats traduïts pel mateix poeta, no és aliena a aquest viatge de viatges que els poemes despleguen i on l'experiència concreta del viatger s'entremescla i s'eixampla, es busca i es perd, en d'altres viatges. Perquè tot viatge és també homenatge, record de records que se sobreposen. El viatger, doncs, torna a casa, que és el lloc dels pares, i amb el retorn el viatge completa el seu sentit, com en l'Odissea, com en tots els viatges. «Bitàcola», el poema que obri el llibre, s'emmiralla en «Tuaregs», que el tanca. El que s'ha guanyat o recuperat és també el que es perd o podria perdre's, com aquells llibres que el poeta ha enviat per avió a casa i que imagina «que es perden com muntures en la boira» (vers que m'evoca, d'altra banda, el cèlebre final de Blade Runner).

En l'endemig del joc d'espills entre pròleg i epíleg, el llibre conté tres parts. Ossos, formada per 10 poemes, ens remet al passat, a allò que hi subjeu, a la part arqueològica de les ciutats, a la memòria que perdura gràcies a la seua consistència calcària, i és un homenatge a Zadar, la bella i antiga ciutat il·líria de Jadera. La mà del poeta ens hi porta per bars i racons, per paisatges marítims, per moments on el coneixement s'amuntega en forma d'història, de guerres antigues on sentim l'eco de les més recents i sagnants i una sang sempre fresca. Amb la precisió del paisatgista i l'esperit del cronista, bateguen en els versos de Sif la nostàlgia de les pèrdues futures i l'enyor de la pròpia Ítaca («La fugida i el record no són pols / oposats»), una sensibilitat capaç d'apamar distàncies, similituds i diferències. La seua mirada, però, no pretén amagar la lletjor de les deixalles urbanes ni el dolor («aquells dolors que la bellesa amaga») i sovint pren una perspectiva diríem fílmica, amb la projecció de seqüències o instantànies, o l'acumulació d'enunciacions com plans que busquen objectivar amb les paraules el rastre esmunyedís de l'experiència. Per això potser l'ús en tres ocasions del títol Escenes (de bar, pesca i aeroport). Marges, la segona part, de també 10 composicions, es recrea a la costa italiana de l'Adriàtic, la Venècia revisitada o «casella d'eixida», una prosa a la Scuola Grande di San Rocco, aeroports i trens on el viatger pren l'impuls del Vent que mourà les Veles del navili metafòric que el durà per fi a casa. L'última part, Vent, celebra l'arribada com és costum i cerimònia ancestral, amb un «Banquet», s'estén per uns «Manaments» ambivalents entre el sí i el no, un conte en forma de «Cadena», un diàleg sobre el riu «Túria», una «Postal» viatgera i extraviada, entre altres textures, en algunes de les quals l'autor ens remet a un «any del vent» que podria ser tant el de la tornada com el d'aquella revolta cívica que va omplir fa un temps moltes places fins aleshores silencioses. L'amant dels viatges de la poesia (o a l'inrevés) té en Veles una doble ocasió d'or per veure uns paisatges ben ritmats i escandits i perdre's per llocs, sentits i emocions d'una recòndita i serena bellesa, per sentir en les pròpies veles tota la força del vent.

[Publicat a Saó núm. 444 de gener de 2019.]

 

 

 

Saials. El cant de l'oriol

L'oriol es va posar sobre la branca d'aquell arbre despullat, enmig la crua letargia de l'hivern. Amb el seu plomatge de groc intens i les ales negres, com la corbata, va començar a entonar la seua melodia. Era senzilla i harmoniosa, dita amb la convicció de les veritats humils que tant temen els poderosos, i en el silenci espès de la sala es va propagar el seu eco: llibertat, igualtat, fraternitat.

· · ·

Un oriol en ple hivern? Potser fou un somni o una premonició de primavera.

· · ·

La xerrameca del jutge Marchena, assuavida i ben timbrada, feta amb les maneres de qui té plenament assumit el paperet i sap que l'observa mig món, no pot emmascarar l'elemental i massiva conculcació de drets dels processats. Començant, com és habitual, pels lingüístics. Com que el Tribunal no ha permès la traducció simultània, tant Junqueras com Forn han optat pel castellà per evitar perdre's en un discursus interruptus. I en aquest terreny, i amb el seu castellà fonèticament trontollant però sintàcticament i lèxicament redó (amb algun «la cual cosa», algun «Madre de Dios») també han guanyat la partida als inquisidors.

· · ·

La rutinària incompetència de Fidel Cadena (hi ha noms que ni fets a posta per a un fiscal) i Rosa María Seoane, ben asseguts en les seues poltrones i aixoplugats per l'ombra del poder, contra dos homes que pateixen penalitats i es juguen el futur amb les seues paraules. No només has de tenir raó sinó que a més ha de semblar-ho, per això els dos presos van mostrar-se tan convincents, perquè estan convençuts de la seua innocència penal, de la legitimitat de les seues accions i de la justícia dels seus ideals polítics.

· · ·

Quan la incompetència i la demofòbia entren per la porta i la política se n'ix per la finestra i s'allotja als tribunals, els judicis es poden convertir en parlaments. L'oratòria segrestada durant quinze mesos d'Oriol Junqueras i Joaquim Forn va brillar en l'aire enrarit de la sala, les togues arnades del poder, la caspa acumulada per segles d'estultícia.

· · ·

Però això que veurem com podrem tants ciutadans «perifèrics» inquiets, tants observadors internacionals i premsa de tot arreu, és sostret a l'ull narcotitzat de l'espanyol: han censurat l'emissió en directe del judici i TVE només el retransmet per a Catalunya.

· · ·

La millor defensa és un atac. Volien humiliar els presos polítics i el sistema judicial-polític espanyol senceret ha caigut de peus en el poal dels propis paranys. Marchena ha de mirar de biaix i amb la boca xicoteta Estrasburg i el Tribunal Europeu dels Drets Humans, Borrell contracta la inefable ultranacionalista Irene Lozano perquè banalitze les violacions i les votacions per comparació i tots es posen histèrics com González Pons o Carrizosa perquè Torras i Puigdemont faran una conferència a dues veus al Parlament Europeu. Els oriols que canten a les branques no paren de créixer en ple hivern, així a Londres com a Islàndia o a Brussel·les.

· · ·

Al cúmul d'insults contra els ciutadans de Catalunya «Marca España», gràcies al globus o bufa d'Irene Lozano, hi afegirem el de violadors (i violadores per extensió). Però el desig de votar dels catalans es funda en l'amor lliure i no en l'abús sexual de les urnes o urnofília violenta. Quins caps més retorçuts!

· · ·

Han exigit les feministes Ada i Mónica la dimissió immediata d'aquesta perillosa masclista que creu en la inviolabilitat de La Llei Patriarcal? O estaven massa ocupades observant les palletes en els ulls de certes persones que a més són independentistes?

· · ·

La demagògia d'Oltra i de Colau, des de l'esquerreta ben instal·lada, és de pedra picada però fàcil de girar com un calcetí. Què diuen quan parlen de fer «política per a les persones»? No és una redundància, com la dels «pressupostos socials»? Volen dir que només elles (els seus partits) tenen la fórmula magistral per a fer tal cosa? I si no és «per a les persones», deu ser per a les grans empreses, les elits administratives, la banca i el capital sense fronteres, els privilegis dels qui manen? Just el que es practica majoritàriament i estructural a l'Estat espanyol i arreu i que malament poden dissimular uns pressupostos, que moltes vegades no es compleixen en la pràctica. Volen posar mercromina al malalt però ell el que necessita són antibiòtics.

· · ·

Per fi una notícia que val la pena: un home mossega un gos. O dit d'una altra manera: muralles humanes fetes de caps, d'ulls, de culs, de braços, de cames i cares colpegen sense misericòrdia les pacífiques porres, pilotes de goma, escuts, botes, cascs i armilles antibales de policies i guàrdies civils practicants de la resistència pacífica i la no-violència. És tan bonic poder eixir-se'n de tant en tant de les coses normaletes!

· · ·

Alguns llauradors del país diuen que quan l'oriol o tord groc (la natura té colors que ni fets a posta) canta diu «Pitja, Pere! Pitja, Pere!» o «Són madures! Són madures!», perquè quan aquest ocell arriba les figues ja són madures. Escoltem la veu sàvia de la natura.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de febrer de 2019.]

 

Contra el diàleg

En tots aquests anys de surrealisme espanyol (i de demostració efectiva de com la realitat s'entossudeix a imitar l'art, sovint sota la forma genèrica de l'esperpento) hem vist convocades i perpetrades les més estrambòtiques manifestacions al carrer. Imitant la forma d'un dels mètodes clàssics de lluita cívica i popular però al servei dels propis i velats interessos, l'anàlisi detallada d'aquestes manifestacions posaria molta llum sobre la naturalesa antidemocràtica (per origen, és a dir, història, i per fe i conveniència) de la dreta espanyola. El fenomen deu ser molt antic però Franco i el feixisme són sens dubte els principals inspiradors contemporanis d'aquestes exhibicions de cabdillisme, demagògia i surrealisme que de tant en tant trauen a passejar pel carrer la burrera nacional en forma del que podríem anomenar el fantasma de la Plaza de Oriente. Deixem de banda el trist període que va tenir per escenari predilecte la València postfranquista i aquell assaig general que Aznar s'encarregaria d'actualitzar amb melena, bigotet i serrell i que l'actual dreta extrema que conformen a una veu PP, C's i Vox ja ha convertit en escopetada «nacional». Ja dic, el catàleg més o menys complet dels rituals cavernaris a pit descobert i sense complexos explicaria moltes coses sobre l'actual degradació democràtica i el visible retrocés en drets i llibertats. Perquè un dels fils que cusen aquestes manifestacions és la utilització de principis democràtics com el de llibertat d'expressió i manifestació precisament per clamar contra ells tot demanant-ne la restricció o impedint-ne el ple exercici als adversaris, ja degradats en enemics, traïdors, separatistes, terroristes o qualsevol de les paraules grosses que la demagògia posa en circulació i manipula quan i com li convé. Així, tant se val que el motiu siga exigir data fixa per a la celebració d'una festa sacralitzada, demanar la il·legalització de l'avortament, arreplegar firmes contra estatuts i lleis democràticament aprovats, naturalitzar la tortura animal, carregar-se la immersió lingüística, aplaudir visites papals gestionades per màfies organitzades, jugar amb la set del personal per beneir salvatges plans hidrogràfics o clamar perquè els deixen fer el seu treball d'atonyinar manifestants. A compte de la lluita de Catalunya per l'autodeterminació, els deliris de l'espanyolisme més bèstia han entrat en una espiral guerracivilista que té molt d'impostació o teatralitat electoralista, sí, però que ens acosta perillosament, com un foc descontrolat, als abismes del més pur i dur feixisme. L'última maniobra dels pseudodemòcrates que tant s'omplin la boca de llibertat, llei o constitució per protegir i augmentar exclusivament els propis beneficis tindrà lloc aquest diumenge a Madrid. I ni més ni menys que convocada contra el diàleg, és a dir, la possibilitat que algú puga fer de mitjancer (relator o mediador o com vulguen dir-ne) entre partits i governs per anar dibuixant una solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya. La qüestió és senzilla –a banda la voluntat manifesta de carregar-se Pedro Sánchez, a qui ja qualifiquen de «felón» (o traïdor en el llenguatge nacionalcatòlic d'un Roberto Alcázar y Pedrín) i recuperar el poder que consideren propietat natural i privada–, si estàs contra el diàleg, que és l'essència de la democràcia, a favor de què estàs? I no importa que en el passat, quan tu governaves, hages parlat fins amb el dimoni quan convenia. Ja sabem que els catalans i les seues pretensions democràtiques exercides de manera estrictament pacífica són pitjors que ETA i molt més perillosos. Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg. Com més va més s'ennuega l'Estat espanyol amb un conflicte la naturalesa política del qual s'entesta a negar. I negar-se a dialogar quan ja s'està amb l'aigua al coll és una forma molt estúpida, fatxenda i castissa de suïcidi. Ja tarda Europa a moure-hi peça.

[Publicat a Tipografia la Moderna el dissabte 9 de febrer de 2019.]

 

Saials. Judici a la democràcia

«Ja m'agafen i me'n lliguen | i em porten a la presó. | –Senyor batlle, senyor batlle, | per què em porta a la presó?» / A la presó ja els hi van portar, els Jordis, els primers, fa 472 dies, després tots els altres fins a nou presos i preses polítics. Puig de les Basses, Mas d'Enric, Lledoners, Brians 2, Soto del Real, Alcalá-Meco, l'itinerari sinistre vigilat pels Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil. L'últim adeu de Joan Bonanit a Sant Joan de Vilatorrada, l'escalfor de centenars de persones enmig del fred hivernal que ha acompanyat els líders independentistes en el seu viatge a Madrid, on el Tribunal Suprem iniciarà, probablement el 12 de febrer, el seu judici a la democràcia. / La democràcia queda empantanada si poses davant el carro de la unitat legal i darrere la cavalleria legítima de drets i llibertats, i si a més ho fas amb tota la violència, legal o no, de què disposes. / El sedal de la realitat, sobretot quan el poder posa a treballar a tota màquina les seues fàbriques d'ordir mentides, té una tendència espantosa a embolicar-se. En aquests casos, amb molta cura i paciència, s'ha d'anar estirant del fil fins a desfer tots els nusos. / Davant el procés que una majoria significativa de catalans i catalanes van mamprendre per construir la independència del seu país, l'Estat espanyol, tancat en banda de qualsevol possibilitat de diàleg i negociació, bàsics per a la convivència, va violentar drets i llibertats. A les urnes, la pau i la civilitat, l'Estat hi va oposar els colps, els tribunals, la presó i l'exili. / «A la presó no t'hi porto | ni per lladre ni traïdor, | sinó perquè vull que em diguis | d'on has tretes tantes flors». / Davant una sentència de culpabilitat ja dictada des de la decisió d'uns jutges prevaricadors d'empresonar persones innocents, els mateixos que van haver de retirar idèntics càrrecs falsos contra els exiliats que els tribunals europeus no acceptaven, els presos i preses han decidit convertir el judici en una acusació a l'Estat i una reivindicació de drets i llibertats. / La fàbrica, amb el contramestre Borrell a la sala de màquines, funciona a ple rendiment. Una exdiputada d'UpyD, diuen que escriptora, Irene Lozano, serà l'encarregada de cantar les virtuts inexistents d'un Estat en fallida democràtica. I amb els diners de tots, clar. En castellà m'ho deia la mare: «Dime de qué presumes y te diré de qué careces». / A l'extrem del fil desenredat hi ha els principis democràtics, com el dret d'autodeterminació reconegut internacionalment. L'espanyolisme cavernari ha mogut molt bé les baixes passions identitàries perquè d'aquesta manera tot es redueix al ser o no ser i ja no cal calfar-se més el cap (i mentrestant te les claven per tots els forats), però ho diem des de fa anys i panys: el procés de Catalunya apel·la abans que res a tots els demòcrates, siguen d'on siguen i del color polític que siguen. / ¿Vols dir que en el fons d'aquesta ràbia deixatada que permet l'extrema dreta de Vox fer el paperot de l'acusació popular (en quina democràcia es permetria això?) per coincidència total amb la fiscalia, entre d'altres perles significatives, no prové en bona part per la incapacitat d'interpretar el món en què vivim i d'una por cerval a la llibertat que avui Catalunya escenifica i conquista? / D'on han eixit tantes flors democràtiques, en quin jardí secret es cultiven les roses de la civilitat, quina agosarada botànica ha permès aquesta florida primaveral de llibertat i no-violència, el subtil pol·len entossudit a fer créixer l'arbre d'un país nou al servei dels ciutadans, plural, obert i inclusiu? / «–Senyor batlle, les he tretes / de les penes del meu cor». / Si la sentència final és desfavorable als justos, la condemna a la democràcia serà llarga i penosa i la pagarem tots.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de febrer de 2019.]

 

La cruïlla valenciana (2). Paisatge després de la batalla

És un exercici indispensable de realisme reconèixer que el País Valencià es troba avui dia molt per davall dels mínims necessaris per encarar amb una certa confiança els reptes presents i futurs que té plantejats a nivell social i nacional. Com poques vegades en la història, el procés per la independència de Catalunya ha posat al descobert l'enorme distància que separa valencians i catalans del Principat. Els quaranta anys llargs transcorreguts des de la mort de Franco han actuat negativament en la construcció equilibrada i conjunta dels Països Catalans. L'Espanya autonòmica va prohibir constitucionalment qualsevol mena d'organització federal entre territoris. Pensada per als casos basc i català, quedava segellada qualsevol vel·leïtat de confluència entre els territoris històrics d'Euskal Herria i els dels Països Catalans. Malgrat aquesta prohibició, com demostra el cas de la Comunitat Autònoma Basca respecte de Navarra i en certa manera també el del Principat respecte de les Illes Balears, la tímida i molt limitada democràcia espanyola, almenys en els moments de major bonança, hauria pogut permetre una certa maduració de la consciència nacional dels valencians (maduració que hauria de passar pel reconeixement normal de la seua radical catalanitat) i, per tant, de la posada en marxa de processos de confluència i col·laboració respectuosos amb la diversitat interna del país.

Com sabem, quan aquesta consciència començava a desenvolupar-se amb una certa espenta, en la frontissa dels anys de la transició, el País Valencià patí una sacsejada de terribles conseqüències, la reacció anticatalanista blavera, que aconseguí de frenar i tocar de mort aquell primer desvetlament democràtic. L'espanyolisme furibund i cavernari, estenent la confusió i promovent la por amb la violència que emparava el deep state des de les clavegueres del poder i que encara s'agafa com una caparra als privilegis instituïts durant el franquisme, es va fer l'amo absolut del corral valencià. El País Valencià es convertia en el banc de proves d'un anticatalanisme de nou encuny que descansava, a més, sobre la defecció d'una part considerable de la pròpia nació, cosa que donava ales al feixisme espanyol i la seua demagògica denúncia de «l'imperialisme català», aquell fantasma tan ben vestit. Al PSOE que va comandar amb Lerma els primers anys autonomistes i que va aprofitar la pressió blavera com a coartada per desactivar les aspiracions nacionals i socials dels valencians, el va succeir el PP de Zaplana i Camps durant un parell de decennis, i aquests ja van actuar sense miraments contra els tímids avanços del País Valencià en matèria de llengua i cultura, bases per a la consolidació de la pròpia consciència identitària. La Catalunya de Pujol estava massa ocupada a administrar el terrer autonòmic com per intervenir d'una manera més decidida en l'extinció d'aquell incendi programat des del poder central i es limitava a sufragar, a manera de compensació, algunes empreses i projectes que l'esgotadora insistència d'Eliseu Climent i ACPV plantejaven (i gràcies!) per al país. Quant als mateixos valencians, arrossegats per la desmobilització que imposà la monarquia parlamentària del franquisme reciclat amb d'èxit, van quedar exhausts d'aquella batalla perduda contra la barbàrie que va travar tantes perspectives.

En els anys que han seguit a aquell terrabastall, més que no pas a analitzar-ne amb rigor les causes i efectes, el valencianisme hegemònic que avui representa Compromís i el Bloc Nacionalista Valencià, com en el seu moment la Unitat del Poble Valencià, s'ha entretingut, amb un cert èxit pel que fa a la seua implantació institucional, si bé a costa de la rebaixa constant de canvis socials i nacionals d'una certa profunditat, en el càlcul electoral. Desacreditada en els àmbits acadèmics més exigents, la denominada tercera via s'ha anat convertit en la pràctica en el discurs predominant per a l'estrucisme polític. Per la seua banda, l'independentisme històric s'ha mantingut en els límits d'inanició residual i ineficàcia pragmàtica que arrossega dels dels anys setanta. Un cert jovent hi passa els millors anys de «desvirgament» ideològic i acaba ràpidament la cursa política, com aquella traca que acompanya tantes festes valencianes i que només deixa fum després del soroll. Alguns pretenen curar els mals del país, que són molts i persistents, atrinxerant-se en pureses ideològiques que acaben en la indigestió i el menfotisme, una universitat de cremar expectatives per excés de revolucions.

Hi ha una terra de ningú encara en aquest flanc de l'esquerra valenciana, com la que representa EUPV, que va perdent un llençol en cada bugada, o ERPV, que malgrat la potència de la seua matriu al Principat, no acaba d'alçar el mínim vol. I diverses branques de la tradició republicana autòctona. I... Com solia dir Fuster, a l'hora de la veritat els valencianistes-catalanistes (bona part dels quals, sobretot els arrecerats sota el paraigua de Compromís, fent mans i mànegues per dissimular-ho) no alcem entre tots un gat per la cua. El País Valencià és avui un peix que es mossega la cua: privat de musculatura civil, el nostre poble es mostra incapaç avui d'empènyer les formacions polítiques cap a la utilitat i la solvència; abandonat al mig del desert comunicatiu (o pitjor, envaït el seu espai mediàtic –petites excepcions a banda– pels abassegadors i alienadors mitjans espanyols), està condemnat ara com ara a dissoldre's en l'estupidesa regnant del Regne d'Espanya (si no s'hi ha dissolt majoritàriament ja), a desdibuixar-se com a nació diferenciada i anar perdent les batalles del present i tancant les portes del seu futur. Davant aquest paisatge, la constitució d'un bloc democràtic sòlid amb opcions d'oferta electoral i capaç de mobilitzar alhora el carrer a l'entorn de les grans qüestions de país i socials és el repte més urgent. Un bloc que hauria de bascular sobre la base renovada d'una societat civil avui poc consistent i fragmentada i a la qual dedicarem el proper lliurament d'aquesta «Cruïlla valenciana».

[Publicat en llibertat.cat, gener 2019.]

Saial dels ignorants

L'arribada fa uns dies de Mónica Oltra i el seu equip a la fira Fitur a Madrid coincidí amb la del rei, raó per la qual va haver d'esperar darrere el cordó de seguretat que entrés el monarca. Fou llavors que un membre de la seguretat es dirigí a la vicepresidenta, que en aquell moment departia amb un dels seus acompanyants, en els següents termes: «Dejen de hablar en valenciano». / L'interès de la notícia, goteta dissolta en el mar de les desgràcies mundials i quotidianes, rau aquesta vegada en el rang –democràtic, no cal dir-ho– de la representant valenciana, ja que dissortadament aquests abusos i menyspreus no solament tenen lloc cada dia en les situacions més diverses sinó que últimament es multipliquen de manera alarmant. El vell, rendible (per a ells) i intolerable (per a nosaltres) anticatalanisme es basa en la ignorància, el menyspreu i una forma molt particular d'odi a l'altre que, tanmateix, es reclama com a «igual». / Es tracta d'un mecanisme permanent d'exclusió de l'altre per a forçar la (suposada) inclusió en el propi grup o identitat a través del sotmetiment. No solament no t'estime i et menyspree sinó que a més t'impediré que te'n vages d'ací perquè et necessite per a alimentar i corporificar el meu odi, i sobretot necessite els teus diners. O el parlament extremeny com a vergonyant símptoma. / ¿Podem imaginar que el valerós patriota que va bonegar la vicepresidenta per parlar valencià s'hagués encarat, què sé jo, a un ambaixador suec, a un empresari alemany o a un turista anglès? / Ja els ho podem explicar, que no ho volen entendre. Molts continuen pensant que si parlem una altra llengua és amb la perversa intenció de fer-los enrabiar i posar al descobert les vergonyes de la seua ignorància. Sí, enmig del desert democràtic espanyol, molts –la majoria– encara es pensen el melic del món, un melic en negatiu, a la defensiva. L'univers de deliris en què es mou l'espanyol mitjà (després de 40 any de democràcia, SenyorMaredeDéu!) és incompatible amb una visió mínimament democràtica, lliure i realista del món. / «Castilla miserable, ayer dominadora, | envuelta en sus andrajos desprecia cuanto ignora». Andrajos sobretot morals, que provoquen una mala llet perpètua i dessota dels quals s'ensuma la podridura de l'acomplexat violent, del fatxenda. / Ara li ha tocat tastar l'amarg sèver de la rancúnia, ignorant i maleducada, a Mónica Oltra. Allò que en diuen «supremacisme» i que sempre pretenen encolomar-nos als «altres» no distingeix entre federalistes i sobiranistes, esquerres i dretes, blancs i rojos, valencians (ai!) i catalans. / Es veu que la Casa Reial ha demanat disculpes per l'incident. Amb la boca xicoteta, perquè per la boca gran ja va parlar el rei clar –i no en català– un trist 3 d'octubre de 2017 en què beneí aquell a por ellos que tan bé explica el fons de l'assumpte. / Mónica Oltra, molt en el seu paper, prefereix no meneallo molt i diu que «això no pot passar en una fira internacional». I en altres llocs, inclosos la pròpia casa (o el que tinga de pròpia encara)? La pregunta era inevitable. Més que de la per ella invocada constitució hauríem de parlar d'educació, cultura i democràcia. / «y si les llega en sueños, como un rumor distante, | clamor de mercaderes de muelles de Levante, | no acudirán siquiera a pregutar ¿qué pasa?». / El que passa ara, un segle després que Machado es preguntés què passava, és que als molls dels ports del seu llevant els mercaders continuen noliejant de raons democràtiques els seus vaixells per a una singladura que els porte lluny de l'odi, la ignorància i el sotmetiment, a una terra més lliure. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de gener de 2019.]

 

[Fitur: "Dejen de hablar en valenciano"] 

 

Saials. Verges 2019

Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l'any 1980. L'artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l'escola, la processó. / La matinada del dimecres, a les set del matí, quan es disposava a arrancar el cotxe per anar a la faena, Ignasi Sabater, l'actual alcalde del poble, fou detingut i emmanillat per uns encaputxats que es van identificar com a membres de la policia nacional. Enmig de les lleganyes del fred i la solitud del carrer d'aquelles hores, el jove es va posar a cridar per combatre la por i la indefensió i alertar els veïns. / M'eixia de ben endins, de manera espontània al principi, i ara ja ho hem convertit en ritual. Cada vegada que anant cap a Alcoi fem el canvi de rasant en què deixes el Port d'Albaida i costera avall, molt avall, entres al Comtat, si l'humor acompanya com ho sol fer, cantem País petit. El que es veu des d'aquell punt i que abasta tota la Vall del Serpis i els seus encontorns, amb el cercle de muntanyes que d'oest a est hi posen fites i altura: el Carrascar, la Serreta, que mig vela Els Plans i el Maigmó, l'Aitana, la Serrella, la Serra d'Almudaina, la Gallinera al fons, la Safor i el Benicadell tancant a la nostra esquerra el cercle. / Verges és un poblet de 1.159 habitants. En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya hi va haver un 86,96 % de vot sobiranista, és a dir 667 d'un cens de 832. Un país petit, el mapa en miniatura d'un país. / Grups d'encaputxats d'extrema dreta es dediquen amb una certa assiduïtat a fer ràtzies nocturnes al poble per arrancar llaços grocs, amenaçar veïns amb ganivets grossos, a fer pintades intimidatòries en cases privades i punxar rodes de cotxes. Fins ara no hi hagut cap detingut ni cap investigació oficial malgrat les reiterades denúncies de l'equip municipal. / Vam ser a Verges en dues ocasions, la primera buscant la processó del Dijous Sant un Divendres Sant, que és tant com voler assistir al Dia dels Trons el Dia del Descans. Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramort, presagi d'extraviament espaciotemporal. Hi vam tornar vint anys després, aquesta vegada de la mà de Jordi Roca i la seua dona, per gaudir de l'ancestral processó i la seua Dansa de la Mort. / Amb el Jordi vaig fer amistat en els temps foscos de la milícia en un regiment d'intervenció immediata, el Castilla 16, a Badajoz. Ens unia la filologia, la llengua, el nom, la resistència a la barbàrie, el país petit. Ell ha dedicat a la processó de Verges molts anys d'estudi, entusiasme i uns quants llibres. És un dels homes més tranquils i assenyats que conec, ferm com la roca i flexible com les branques menudes del roure (Rovira) dels seus cognoms. Conduïa tancs de guerra. Va aprofitar aquell segrest per traure's tots els carnets de conduir, inclosos camions i autobusos. / Hi ha fundades sospites que els escamots que es passegen de nit amb tota impunitat pels carrers de Verges, com ha suggerit l'alcalde, estiguen integrats en bona part per membres de la guàrdia civil i la policia nacional. / Ignasi Sabater, l'alcalde de la CUP, treballa com a professor en un institut de la zona. El dia que vam veure la processó, el Dijous Sant de 2016, hi feia de Jesús. Aquell fred dalt la creu, coronat d'espines i despullat fins on manen els cànons de la iconografia tradicional, devia ser tan distint al de la matinada del passat dimecres quan el van detenir i forcejant per posar-li les manilles el van ferir! / En la mateixa operació, indigna d'una democràcia, i a les mateixes hores en què es destapava l'enèsim escàndol de l'Espanya corrupta amb uns inspectors d'hisenda –notícia que, quines coses, està passant desapercebuda–, eren detinguts l'alcalde de Celrà i una desena de persones més que al cap d'unes hores quedaven en llibertat. / ¿Algú s'imagina que es detingués sense ordre judicial (i per tant sota la responsabilitat última del Ministre de Justícia del molt dialogant govern socialista) un alcalde, posem per cas, d'Alcoi que hagués estat Capità Moro, per exemple, en les últimes festes? / On connait la chanson: «Alguna cosa deuen haver fet». En el cas d'Ignasi Sabater l'acusaven d'haver participat en accions de protesta a què no havia assistit. Un error en la identificació fotogràfica, diuen. I així tot. / Tant costa reconèixer que Catalunya està defensant les llibertats democràtiques de tots? Encara ens estranyarà que Human Rights Watch, el principal observador internacional sobre drets humans, situe l'Estat espanyol per davall de Turquia i Síria en qualitat democràtica. / Pense molt en Jordi Roca i Rosa Maria (Ioia) aquests dies, en la força de la seua determinació, en la seua bondat, en la integritat del seu humanisme. On de vegades no arriben la raó o la informació almenys hi hauria d'arribar l'afecte, la solidaritat humana. / «Infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él» (Rodolfo Martín Villa, 1975, per justificar una multa i la prohibició d'actuar a Lluís Llach). Reglamento, terminantemente… el llenguatge de l'autoritarisme és sempre el mateix i atempta sempre contra el diàleg. / En el canvi de rasant que és el pas de la Vall d'Albaida al Comtat hi ha encara un rètol on posa «Província d'Alacant», postís com una pròtesi inútil. Però jo sé que no faig més que conduir el trànsit pel meu país petit, el mateix de Jordi Roca i Ioia, de Lluís Llach, d'Ignasi Sabater, de tants anhels i esperances.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 19 de gener de 2019.]

 

La cruïlla valenciana (1)

(Prèvia i entre parèntesis, com un teló que s'obri. Simetria i polisèmia del mot cruïlla, que alberga al seu dedins altres dos mots: cru i illa. Al cor de la paraula, com un dijous equidistant, amb tres lletres que la separen del principi i tres del final, la i coronada amb dos punts, la dièresi: ï. No un punt com el de la interrogació, sinó com a mínim dos. I una etimologia que no sembla innocent per al cas que ens ocupa, puix que deriva de creu –i quina una sovint aquest país nostre!–, lloc on el camí perd la rectitud i obri un ventall d'opcions que desorienta el caminant. La cruïlla o encreuament dels valencians només té fletxes mudes que indiquen camins que no podem saber exactament on menen. D'acord, convé desdramatitzar, llevar ferro a les coses. No devem ser tan distints ni distants d'altres pobles i circumstàncies. A fi de comptes, la vida dels homes i dels pobles s'assembla en cada moment històric més a una cruïlla complexa que no a un camí unívoc o d'una sola direcció. I comencem a tancar aquest llarg teló de fons cedint a la temptació de canviar u per e i convertir la confusió i profusió de camins en tubercle comestible, elemental, en menystinguda realitat: la que va de la cruïlla a la creïlla, paraula indígena amb què la majoria de valencians designem la patata, o pataca segons uns altres. La inclinació a no prendre'ns seriosament a nosaltres mateixos, és causa o efecte que els altres i els altres altres tampoc no ens hi prenguen? La broma com a símptoma de la feblesa nacional i social dels valencians i també com a lenitiu. "Mane qui mane, cafè i bon humor" és encara la divisa d'una penya quasi centenària d'Alcoi, la Penya del Bon Humor, tot i que com a aclariment per a profans direm que la referida substància no és l'aromàtica, calenta i laboriosa –que també– sinó la més tèrbola, juganera, perversa i fins rebel del demominat cafè licor, que l'Ovidi Montllor fa responsable de la germanor entre moros i cristians –o d'obrers i patrons, o rics i pobres, etc.– a El meu poble Alcoi. Doncs això: el País Valencià a la cruïlla. Més enllà d'optimismes militants imprescindibles, els valencians ho tenim certament cru com a illa que no sap a quin arxipèlag pertany i que mentre s'acaba d'orientar corre el perill de ser completament engolit pel reflux de l'ona decadent de la hispanitat més reaccionària –si n'hi ha que no ho siga en el fons i en la forma. I un darrer apunt abans d'obrir el teló o tancar aquest llarg parèntesi. Molt a prop de l'Almodí o antic magatzem de gra de la ciutat de València hi ha el carrer Cruïlla, paraula que la majoria de valencians d'avui dia ja no saben què significa. I és el que ens proposem per als articles de l'any que avui comença: reflexionar sobre la nostra cruïlla com a poble. I que tinguem un bon any tots plegats, o almenys un any passable.)

[Publicat a llibertat.cat] 

Saial de l'home que camina en cadira de rodes

De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. / A les set i vint minuts del dimecres 19 de desembre de 2018, quasi al final imprevist de la vaga de fam dels presos polítics Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn, el gironí Jordi Puig va mamprendre el seu viatge des de Cas Concos des Cavaller, al sud-est de l'illa de Mallorca, en una primera etapa que el va dur fins a Campos i Montuïri, centre geogràfic de l'illa. / Per caminar, per paradoxal que semble, no sempre calen cames però sempre hi cal la força enraonada de la voluntat, el deler del viatge i els horitzons, l'ànsia imbatible de llibertat. / El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al Rosselló. Per camins i carreteres, pels pobles per on passa, sembra la digna llavor d'un esforç que germinarà en la llibertat de tots els presos i preses, perseguits i exiliats polítics i la implementació de la república. Sembra i cull: la flor de la solidaritat, el caliu de gent anònima, l'acollida de l'amistat, els llaços d'un poble que contra vent i marea resisteix dempeus i camina, camina, camina. / De la feblesa de no tenir cames, Jordi Puig n'ha fet la fortalesa de caminar impulsant la cadira de rodes amb el moviment dels seus braços i la determinació de la seua raó. Com el bon judoca, sap que cal ser flexible per vèncer un estat que combat a colps de puny i atupades. La democràcia radical i la no-violència que desobeeix acabaran fent caure l'estat que gruny amb la supèrbia de la seua força desbocada. / Els cínics en faran mofa, del seu esforç titànic, els panxacontents instal·lats en l'impossible el miraran passar de biaix, els partidaris del silenci el voldran silenciar, els pragmàtics del sofà en desaprovaran la tàctica, als predicadors del conformisme els emprenyarà l'exemple, els atiadors de pors premeran les alarmes de la mentida, els feixistes multiformes voldran degollar-lo. Només els demòcrates i generosos s'hi sentiran interpel·lats. / Tot esforç col·lectiu és la suma de voluntats individuals. No hi ha moviment conjunt sense persones concretes de carn i os (i de vegades sense cames) que empenyen la roda, sense Jordis, Sílvies, Peps, Maries, no hi ha Història sense històries. Si cada u fos capaç de mamprendre fermament el que és al seu abast, que és molt més que no pensem a voltes, per empényer horitzons col·lectius de pau, llibertat i justícia! / Recordeu Rosa Parks, recordeu Lluís Maria Xirinacs, recordeu Gandhi o Luter King o Mandela, recordeu Pau Casals, Lluís Companys, tants i tants altres. Cap esforç no és al capdavall inútil. Diuen que el vol d'una papallona pot moure un huracà («petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini», dit amb propietat). Una societat humana no es mou igual que la climatologia ni sempre hi valen metàfores, per molt científiques que siguen, però a Catalunya milions de papallones agiten les seues ales alhora i sincopadament. Jordi Puig està ampliant amb el seu vol el mapa de l'esforç comú de la solidaritat, aquest vivàrium per a la llibertat. / Però en realitat el viatge d'en Jordi arranca de molt més enrere, de quan militant del PSAN va ser empresonat encara molt jove per l'assalt a la caserna de Berga, dels 1.663 dies que va passar entre reixes, del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg que vint anys més tard va declarar nul·la la seua causa i va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar-lo per haver lesionat el dret de presumpció d'innocència, de l'artefacte que manipulava quan li va esclatar i li va segar les cames, de les seues febleses esdevingudes fortalesa. Tots som fills d'un passat el guió del qual no podem modificar. / La sembra del seu caminar d'avui per la llibertat en cadira de rodes és feta de llavors de paraules que quan germinaran asclaran tots els panys i totes les reixes: «La injustícia ens fa moure i si ens movem ens espera la llibertat», «Mirar amb perspectiva aclareix el futur», «Un tot sol pot fer una passa, tots units farem tot el camí», «La llibertat és el camí», «Venim de lluny i anem més lluny encara», «República per dirimir les diferències ideològiques amb les urnes i no amb les armes». / Es diu Jordi, amb la força dels seus braços de 57 anys va fent camí amb la seua cadira de rodes i avui serà entre nosaltres i serà a casa. I hi serà des d'avui per sempre.

[Publicat a Tipografia La Moderna.]

La veu de la caverna

Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C's de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se'n recorden, de l'Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la sacrosanta unitat d'Espanya i la guerra a tota ultrança contra l'independentisme, ni PP ni C's poden fer-se els estrets o els llonguis davant l'exhibició de testosterona ideològica dels fatxes pota negra de Vox. El gaspatxo andalús, qui sap si com a aperitiu per al cocido que es cuina a Madrid, és massa temptador per als qui tenen el poder espanyol inscrit en lletres d'or i sang en l'arbre genealògic i no arrosseguen massa manies, diguem-ne, de caire ètic o democràtic. De manera que el PP, que no necessita presentar-se com a partit moderat de centre com aquests professionals del camuflatge de Ciutadans, tot i que ja no enganyen ni el més babau de la classe, ha encaixat l'envit girant la truita de la demagògia: ampliar els ajuts als mascles víctimes de (torna-li la trompa al xic) violència domèstica, que es veu que haberlos haylos. Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos. Davant l'auge sobrevingut de l'extrema dreta, gràcies a la campanya gratuïta que li fan els grans mitjans de propaganda del règim monàrquic, no sé què diran personatges tan singulars i de jacobinisme tan compacte com l'actual ministre Josep Borrell, l'escriptor Vargas Llosa o l'exsecretari general del PCE Paco Frutos, que amb idèntic pas marcial i discursos carregats de catalanofòbia i burrera, van aplegar-se a Barcelona convocats per la dreta extrema de Societat Civil Catalana, compartint cartell amb l'Arrimadas de Ciutadans, l'Iceta del PSC i l'Albiol del PP. Rectifique, sí que sé què diran: no res. O pitjor, alguns d'ells, que veuen amenaçades les seues inestables poltrones en parlaments, ajuntaments i altres espais situats còmodament a l'ombra de la figuera dels pressupostos públics, demanen ara, amb el rostre immutable i galtaplè de Miquel Iceta, un front comú per parar els peus al feixisme. Passa sovint que et gites amb xiquets i t'alces pixat. Però la veu de Vox, arrelada en les profunditats tel·lúriques de la caverna espanyola, no és cosa de xiquets ni cap broma passatgera, ni simples forces de xoc que s'utilitzen quan convé a l'estat per combatre la revolta democràtica de Catalunya. Els dels punys i les pistoles, que ara passaran pels més constitucionalistes del món, ja demanen pas i sou pels serveis prestats i pels que prestaran, entre d'altres com a acusació particular (popular, en diuen, quina amarga ironia!) en el judici als presos polítics catalans. Traus al carrer la bèstia que alimentaves dissimuladament a les andrones de la història, li dones bona cosa de carn crua, l'exhibeixes en algunes places per fomentar la por dels més agosarats i ara ves i digues-li que se'n torne a caseta. Pitjor encara, deixa que campen lliures els violadors de la manada amb sentència ferma d'anys mentre mantens en la presó persones com la presidenta Carme Forcadell per haver permès un debat en seu parlamentària i digues després que això d'Espanya és una democràcia consolidada, que el rei, que la Constitució, que l'imperi de la llei i el bla, bla, bla. Tornen els crits que no volíem escoltar, s'amplia el significat de l'¡A por ellos!, voldran atrapar-nos encara en el bucle del ¡Vivan las cadenas! La cosa ja fa massa temps que va de democràcia o barbàrie. A veure fins quan podrem continuar fent la viu-viu.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de gener de 2019.] 

 

Saial de final d'any

Potser és inevitable, quan s'acaba l'any i mamprén la darrera columna de la temporada, la sensació que està a punt de repetir-se una vegada més. Quants escrits del temps, peribles i volàtils, no ha confegit ja a aquestes alçades de la mateixa pel·lícula? / Repassa els títols dels articles que parlen del trànsit d'un any a un altre, aquells brindis a la lluna, aquella consciència de la fugacitat en què en gran part consisteix la vida humana. Intenta esquivar així la pura repetició, l'error imperdonable del descuit, l'autoplagi insconscient. Que la impressió del déjà vu es mantinga en els límits raonables que permeten les recreacions de la memòria, que l'eco arribe amb alguna variació novedosa, que sone la cançó però no es recorde com acaba. / I potser es tracta de prevencions innecessàries, les d'ell, perquè si alguna cosa creu haver après en aquests anys és que no es tornarà a banyar mai en les aigües d'aquell riu (els homes ja ho devien saber molt abans que Heràclit ho deixés escrit en un vers memorable) i que la cua de l'estel del temps se li escaparà sempre. / Damunt la corda fluixa del temps la pèrtiga del funambulista té el pes de l'oblit en una punta i en l'altra el de la memòria. Als seus peus s'estén l'abisme del no-res. Ell mira avant, sempre avant. Si gira el cap corre el risc de caure al buit. A més, no necessita la violència d'aquest moviment per saber qui és. Qui no és. / Ha canviat l'escenari dels darrers anys. Quants? La pèrtiga s'ha inclinat una mica pel costat de l'oblit. De nord a sud, del Mar del Nord al Mediterrani. Posats a recordar, ni recorda quan passà per darrera vegada el Cap d'Any a la casa de la platja. / Ha sentit dir que el déjà vu és un fals record, una construcció de la ment, com una trampa que projecta el temps en la pantalla de la consciència (o potser a l'inrevés: la consciència en el llençol del temps). Per no perdre's en els laberints del temps, els homes van inventar els calendaris, els rituals, els trànsits, les estacions, els aniversaris, tots aquests déjà vu, totes aquestes il·lusions de l'etern retorn contra la nàusea de la fugacitat. / El trampantojo tan eloqüent del castellà, o suggestió enganyadora que en català es pot dir enganyatall, tot i que amb un sentit més aviat verbal. Alguns artistes gràfics d'avui en dia n'han fet un art. La perfecció de l'engany, els trampantojos que amb habilitat un deu desconegut pintés aprofitant les esquerdes del temps. Només és bell si saps que és una mentida, si l'abstraus de la mecànica de les coses útils. Si et creus el que creus que veus i vols encaminar els teus passos per aquell carrer, prompte entropesses amb un mur de veritat i t'hi trenques el nas. / Fent un passeig en bicicleta l'altre dia va veure ginesta en flor. Va pensar que era un miratge. A punt d'acabar l'any ha vist un arbre florit. Li ha semblat un ametler, aquests arbres tan imprudents, tan crèduls, tan valents. Trampes del temps (en aquest cas de l'oratge). Tots hi fiquem els peus, en el poal del temps, tard o d'hora.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 29 de desembre de 2018.]