dissabte, 26 d’octubre del 2013

La consigna

En un moment determinat, que no sabria situar amb un mínim de precisió en el temps, les manifestacions al carrer es van convertir en celebració festiva, o lúdica, com se'n sol dir. Tot o gairebé tot s'havia transformat ja en un joc més o menys divertit, més o menys amable, en un avançament de la societat de l'oci que el sistema prometia a mans plenes quan les vaques grosses omplien els prats visuals perquè les primes i famèliques havien estat desades subtilment al lloc on s'esllanguia tot allò políticament incorrecte, la part significativa de la realitat que s'entossudia a filtrar-se per les imperfeccions d'un món ple d'esquerdes que contradeia les excel·lències d'una propaganda tenaç. La pedagogia havia de ser lúdica, els llibres abandonaven la molesta llei de la gravetat, la vida era una festa –amb l'ajuda inestimable de la coca-cola i altres preparats de laboratori. Per rescriure el guió insidiós de la nova dramatúrgia i esborrar el rictus patètic de les urgències (abolides per l'alegria universal que garantia l'estat del benestar), també les denominades esquerres, que no volien perdre ni un bocí del gran pastís ni ser acusades de massa serioses, van recórrer a mètodes que subratllaven el caràcter lúdic de les reivindicacions. Bandes de música (encara gràcies!), grups de xirimites i tabals i més recentment les insofribles batucades omplien l'aire sonor de les grans manifestacions i hi substituïen les paraules convertides en crit i objectiu, les tradicionals i avorrides consignes, amb estrèpit incontestable. Alliberades les organitzacions convocants de la necessitat d'articular formes cantables (n'hi havia prou amb el lema de la pancarta que obria la manifestació) i alliberats els ciutadans mateixos del compromís verbal de la propagació d'idees i projectes col·lectius, les manifestacions van transformar-se a poc a poc en processons festives, tàcites expressions en massa, excusa per estirar les cames i socialitzar-se entre amics, coneguts i saludats. Com el peix que es mossega la cua, allò lúdic havia derivat en ludopatia, amb les inevitables seqüeles de fàstic que acompanyen tota malaltia. L'únic crit que va ser corejat unànimement l'altre dia contra la llei Wert, a l'alçada de la seu de Bankia, fou el sofert i desagradable “Hijos de puta!”, que no descriu ni per aproximació el grau de lladronici que practica la banca amb el permís dels governants. Tenim necessitat de paraules i fartera de soroll, i el buit que deixen política i consignes només l'ompliran la barbàrie i els trons de bac, destrellats inoperants.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 d'octubre de 2013.



4 comentaris:

  1. Em sembla un article encertadíssim per als temps que corren i vénen. La crítica que hi fas a certs comportaments de l'esquerra (venint, com ve, d'algú que és d'esquerres) és un avís important. Entre els meus amics esquerrans, m'he passat anys defensant el silenci i l'ús calculat dels mots en les manifestacions. El soroll sempre m'ha molestat. En les darreres dècades, l'abús lúdic de les manifestacions (la música estrident, el riure d'òpera bufa, les batucades) m'ha semblat una perillosa tendència cap a la banalitat i, fins i tot, cap a la buidor. Sempre he dit (no sé si amb excés de serietat) que no hem vingut al món a manifestar-nos però que, com que la necessitat i la decència ens hi obliga, l'alegria en les manifestacions no pot ser sinó moderada. A més, les processons massa festives ens han perjudicat davant el múscul mediàtic, potentíssim, de l'enemic. Si no entenem bé la darrera frase del teu article, no haurem avançat massa. De fet, gens. Simplificar en un "fills de puta" el comportament i la substància de la banca és renunciar a la "veritable" descripció que els defineix. I és, també, la seua penúltima victòria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És eixa sensació de les dues bes que has anomenat, la banalitat i la buidor, la que m'acompanya en aquestes passejades festives. Fa temps que defense la necessitat d'eixir-hi a cara de gos, que és el mínim decent que podem fer si la indignació és autèntica i pretén transformar-se en acció per la revolta. Altrament estem fent el pallasso (el de las bofetadas de León Felipe). Una abraçada, Ramon.

      Elimina
  2. Tens tota la raó, Manel, ja ho saps. Vaig estar a la mani i les al·locucions davant la seu del govern civil al carrer Colón varen ser penoses. Tothom tocava el dos. Jo, que tinc la oïda més que bé, no sentia res, i el poc que m'arribava era per plorar. Em sap greu, però com diu rrr sembla que la penúltima victòria encara és seua. I no m'estranya. Perquè pensar costa, i escriure encara més. Tants d'assessors i cervells privilegiats que diuen tindre als partits i sindicats, no sé de què els serveixen. I els polítics són els que deurien articular aquell "hijos de puta" dins un discurs de llarg abast, però només semblen preocupats de la seua imatge pública, són productors de "gestos", com el candidat a l'alcaldia del PSOE, el Calabuig, visitant Lo Rat Penat, ¡què gesto! Però les imatges i els "gestos" no tenen paraules, i sense paraules sempre els resultarà molt més fàcil dir allò de "dónde dije digo, digo Diego".

    ResponElimina
    Respostes
    1. La prova que la gent d'esquerra que remena les cireres no es pren seriosament les paraules, la força revolucionària de les paraules (han caigut en el parany dubtosament xinès que una imatge val més que mil mots) és que invariablement les manifestacions acaben en aquest atonia incomprensible amb els mitjans tècnics actuals. Els ho dius i et prenen per un animal d'una altra galàxia, més llunyana que la de Gutemberg encara. Salut.

      Elimina