Molt abans de la moda de l'exotisme antroponímic Arantza (escrit a la manera prenormativa del basc Arantxa) ja era nom més o menys conegut entre nosaltres. Després vindrien els Gorka, els Aitors o els Ibai, o els Itziar o Ainhoa per a dona, també d'origen toponímic i eusquèric, no sé si per l'experiència viatgera dels progenitors, per simpatia o pel simple escapisme del que pretesament fa
bonic i original. El pioner Arantza s'escampà segurament des del santuari homònim que s'alça als cims d'Oinati, dedicat a la Mare de Déu d'Arantzazu, i s'emparenta així amb tots els noms devots de més o menys arrelades verges, les Lourdes, Pilars, Dolors o els més autòctons Montserrats o Lliris i un llarg etcètera. Heus ací que els viatgers passen uns dies al poblet navarrès d'Arantza, al cor de la
vall del Bidasoa, que ho és alhora de tot Euskal Herria. La paraula aran, tan present en la toponímia basca, designa precisament això, vall. El mateix nom de la Vall d'Aran, entre molts d'altres, ens parla de l'antiga presència de pobles eusquèrics molt enfora dels límits actuals. Hi arriben just el darrer dia de les festes del poble, la qual cosa els fa a mans el regal de contemplar l'espectacle de talladors de troncs (aizkolariak) i alçadors de pedres (harrijasotzaileak) a l'omnipresent frontó, regal que es complementa a l'hora de sopar quan tots aquests hàbils forçuts (i forçudes) seuen a la taula del costat en animada plàtica en el seu èuscar melodiós i ple de rialles.
Malgrat la seua esquerpa orografia Euskal Herria és un mocador i es deixa apamar en petites escapades: paisatge i paisanatge amanyosos, ideals per a viatgers curiosos. Ja fa anys que s'hi deixen caure, tants com per creure haver captat els moviments i tonalitats que ha anat experimentant la realitat basca. El procés de pau, invariablement boicotejat per un estat que se sentia més còmode en temps de guerra perquè això li proporcionava la coartada de la repressió més o menys explícita, ha donat nous aires a aquest poble tenaç, laboriós i ordenat. Encara amb moltes ferides per cicatritzar a banda i banda, la deposició de les armes ha fet que l'independentisme es concentre en la promoció de l'èuscar i la defensa dels drets de presos i exiliats. Una nova generació està creixent en la construcció del país afortunadament aliena als temps encara recents de la violència indiscriminada. Malgrat tot l'Estat continua bloquejant qualsevol acord de pau i fins i tot manté, en una interpretació rocambolesca de la democràcia i el sentit comú, Arnaldo Otegi, màxim dirigent abertzale i artífex del procés de pau, a la presó. Les pancartes escampades pel poble en festes evidencien aquest doble eix de l'èuscar i el retorn dels presos i exiliats al país. Tan aficionats a concentrar en una frase lleugera com un vers les prioritats de cada moment a manera de consigna, als viatgers els ha cridat l'atenció aquesta: "Herria gorputza, hizkuntza bihotza" (el poble és el cos, el cor la llengua). Un poble petit que té en la seua petitesa la seua fortalesa, segurament perquè té el cos i el cor treballant sincronitzadament en una gran causa col·lectiva. I amb aquests pensaments, el cor i el cos purificats, els viatgers diuen adéu al País Basc fins l'any que ve.
bonic i original. El pioner Arantza s'escampà segurament des del santuari homònim que s'alça als cims d'Oinati, dedicat a la Mare de Déu d'Arantzazu, i s'emparenta així amb tots els noms devots de més o menys arrelades verges, les Lourdes, Pilars, Dolors o els més autòctons Montserrats o Lliris i un llarg etcètera. Heus ací que els viatgers passen uns dies al poblet navarrès d'Arantza, al cor de la
vall del Bidasoa, que ho és alhora de tot Euskal Herria. La paraula aran, tan present en la toponímia basca, designa precisament això, vall. El mateix nom de la Vall d'Aran, entre molts d'altres, ens parla de l'antiga presència de pobles eusquèrics molt enfora dels límits actuals. Hi arriben just el darrer dia de les festes del poble, la qual cosa els fa a mans el regal de contemplar l'espectacle de talladors de troncs (aizkolariak) i alçadors de pedres (harrijasotzaileak) a l'omnipresent frontó, regal que es complementa a l'hora de sopar quan tots aquests hàbils forçuts (i forçudes) seuen a la taula del costat en animada plàtica en el seu èuscar melodiós i ple de rialles.
Malgrat la seua esquerpa orografia Euskal Herria és un mocador i es deixa apamar en petites escapades: paisatge i paisanatge amanyosos, ideals per a viatgers curiosos. Ja fa anys que s'hi deixen caure, tants com per creure haver captat els moviments i tonalitats que ha anat experimentant la realitat basca. El procés de pau, invariablement boicotejat per un estat que se sentia més còmode en temps de guerra perquè això li proporcionava la coartada de la repressió més o menys explícita, ha donat nous aires a aquest poble tenaç, laboriós i ordenat. Encara amb moltes ferides per cicatritzar a banda i banda, la deposició de les armes ha fet que l'independentisme es concentre en la promoció de l'èuscar i la defensa dels drets de presos i exiliats. Una nova generació està creixent en la construcció del país afortunadament aliena als temps encara recents de la violència indiscriminada. Malgrat tot l'Estat continua bloquejant qualsevol acord de pau i fins i tot manté, en una interpretació rocambolesca de la democràcia i el sentit comú, Arnaldo Otegi, màxim dirigent abertzale i artífex del procés de pau, a la presó. Les pancartes escampades pel poble en festes evidencien aquest doble eix de l'èuscar i el retorn dels presos i exiliats al país. Tan aficionats a concentrar en una frase lleugera com un vers les prioritats de cada moment a manera de consigna, als viatgers els ha cridat l'atenció aquesta: "Herria gorputza, hizkuntza bihotza" (el poble és el cos, el cor la llengua). Un poble petit que té en la seua petitesa la seua fortalesa, segurament perquè té el cos i el cor treballant sincronitzadament en una gran causa col·lectiva. I amb aquests pensaments, el cor i el cos purificats, els viatgers diuen adéu al País Basc fins l'any que ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada