dissabte, 5 de març de 2016

Dones


Des del Pas de Calais a Idomeni, a la frontera grecomacedònia, des de l'estret de Gibraltar a l'illa de Lesbos, filferrades i policia, el fred i la neu (negra) dels Balcans, pluja i fang per pàtries estranyes que els neguen el pa i la sal. Exiliades d'una fam que vénen a una altra fam, refugiades dels horrors de Síria o Iraq en el refugi inclement d'un continent atarantat on aquests dies s'escriuen en papers improvisats, damunt els arams de la por, les preguntes més difícils, que de moment només responen els silencis. Donald Tusk, president del Consell Europeu, els demana que no vinguen a la terra promesa, i això és tant com demanar a l'assedegat que no bega, al desesperat que no espere. Se les rifen d'una banda a una altra sobre els taulers del gran joc estúpid, les fan perir en barquetes de paper contra la fúria de les onades cegues, i elles carreguen els seus fills, caminen, fan cua, acaricien, encenen el foc, cuinen quatre brins de poca cosa, ofeguen les llàgrimes, abriguen. Es mouen entre l'espasa d'unes guerres que s'engreixen en despatxos encatifats i factories d'armes i la paret de la incompetència dels qui tenen les paelles i els mànecs. El 8 de març és un horitzó que potser desconeixen, un cel tan límpid és negat a l'ull que només pot mirar la terra fangosa que xafa. Només hi ha ulls per sobreviure lluny de l'esperança, carregar els fills que tenen gana, els malalts que es dessagnen, per custodiar els papers que diuen els seus noms atònits i que cobegen els guardians de les fronteres. Els ulls es desvetlen: cal protegir la mainada també contra les canilles feixistes que sotgen en la nit, llevar-se el mos de la boca per alimentar els homes que els han de plantar cara. Tan lluny el dia necessari de les dones, el somni d'una llar en pau i justa, alliberada del malson masclista que branda l'espasa de la guerra i aixeca el mur de la injustícia. Tan prop, en canvi, dels calls polonesos de l'any 1939, o potser del 1940 o… Per la plana, nit i dia. / Pluja i vent, pluja i vent. / On van, em dius, aquesta gent / com ombres grises a ponent? / Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa, / això ho sap la nit que a poc a poc avança. En jiddisch o en àrab, en urdu o en suahili, en kurd o en mandinka, les llengües dels parracs articulen paraules que no poden entendre les oïdes benestants d'Europa. En l'anglès xipollejat en els camps de refugiades, runes verbals de vides que juguen a l'amagatall amb la fam i la mesquinesa. Que lluny el 8 de març de les mans solidàries, dels crits que diuen que tot és possible encara. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tu oblida pluja i vent. / Sent com el vent gemega, / és la nit un llarg lament. Els peus de les refugiades van llaurant la terra, n'arranquen llavors i pedres, arrels de veus anònimes que encara broden des dels guetos de Varsòvia poemes escrits amb fils de sang, flors que s'alcen des dels camps de l'horror de totes les guerres, des dels suburbis on s'amunteguen totes les misèries contemporànies. Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tanca la nit ben lluny de tu. / Jo no puc deixar de veure'ls / caminant amb pluja i vent.

[Publicat el dissabte 5 de març de 2016 a Tipografia La Moderna]

 

2 comentaris:

  1. Esgarrifós el que està passant, vergonya d'Europa

    ResponElimina
  2. Que lluny també el somni d'Espriu: "començar, sense classe socials, ni odis religiosos, ni diferències cruels i injustes pel color de la pell, la nostra peregrinació a través de l'espai" ("M'han demanat que parli de la meva Europa". Certament, esgarrifós. Abraçades, Roderic.

    ResponElimina