dissabte, 26 de març de 2016

La dansa de la mort

Aquest colp els viatgers han pogut satisfer el desig que una vegada, una vintena d'anys enrere, els va portar per aquests viaranys de l'Empordà per veure i viure la Dansa de la Mort a Verges. Només que llavors, confiats a les mans inconscients de la improvisació, hi van arribar en divendres, quan la cendra ja era cendra i tothom descansava de la plaent feinada del comboi popular del Dijous Sant, que és quan la processó hi té lloc, amb comprensible menyspreu de pensades d'última hora, casualitats i altres juguesques del destí. I ho han fet gràcies a l'acollida que els han dispensat els millors amfitrions que podien tenir, el Jordi Roca (director de la processó durant vint anys i destacat rapsode de molts dels versos d'aquesta passió) i la seua dona, la Rosa Maria Llauró, músic i protagonista d'un dels moments àlgids de la nit, la interpretació coral d'un Stabat Mater d'autor desconegut que els ha posat, per enèsima vegada, la pell de gallina. El poble del costat de Verges es diu Ultramort (pronunciat, amb literal sentit comú, Altremort pels de la contrada), i allà van fer cap els passos perduts dels nostres viatgers un dia lleganyós de la primera vivència frustrada de la processó, tot i que aprofitada per altres bandes. Potser l'extremitud toponímica dels llocs explica en part la força amb què aquesta Passió ancestral i la seua cèlebre dansa va arrelar en aquest poblet que ella i Lluís Llach han fet mundialment conegut (si més no en el món, ni gran ni petit, dels Països Catalans). Guiats, doncs, de la mà impecablement organitzada i previsora dels nostres amfitrions, els viatgers han estat tan matiners com els soldats romans (els populars manages o manaies encarregats de custodiar les imatges fins a l'església de Sant Julià i Santa Basilissa), que comencen la seua desfilada incansable a les cinc de la vesprada. El pròleg a la processó, amb la representació a la plaça d'uns episodis que van de l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem a la seua presa a l'hort de Getsemaní, s'estén des de les deu de la nit fins a quasi les dotze. Després comença la processó, quan la invariable lluna plena de Dijous Sant (però amb tot de matisos que la fan singularment distinta d'un any per l'altre, segons que ens comenten els nostres amics) ja és senyora de la nit, amb el permís de la Dansa de la Mort, i acabarà quasi a les tres de la matinada no sense posar a prova, amb el concurs d'un fred humit a què semblen escàpols només els actors principals del drama, la capacitat de resistència de tothom. Vista des de molts cantons, a peu de carrer i des de l'alçada d'un pis, aquest paisatge sonor –que n'ha dit Rosa Maria–, aquesta solemnitat dels silencis al pas de la Dansa (el Pare amb la dalla, la Mare amb la bandera "Lo temps és breu", un fill amb el rellotge sense agulles, l'altre amb el plat de la cendra, i al darrere l'insistent batec del tabal i quatre torxes) avança reiteratiu, en una espiral eterna, el triomf de la mort, el misteri renovat de la vida sota la nit estrelada i empordanesa. Una vida i una mort que des de Verges dansen i dansen, caminen, ressonen, s'eixamplen, refan, amb la tossudesa exemplar de tot un poble, el mistèric i profund, el lleuger i alat, del nostre pas vacil·lant per la terra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada