dissabte, 27 de febrer de 2016

Els desheretats


Hi havia un temps no tan llunyà en què Alcoi era una de les ciutats del país on el valencià tenia més vitalitat i era més ben parlat. Com tantes coses que ens enorgullien en el passat, aquella realitat ja fa molts anys que va anar a raure a pitjor vida. Les llegendes, però, solen tenir una mala salut de ferro i es resisteixen amb ungles i dents als embats de l'evidència. Com la que vaig poder constatar de nou fa una setmana, mentre feia mitja volta als ponts per assistir al concert de Maria del Mar Bonet al Calderon. En el meu recorregut, des de l'Eixample al teatre, vaig creuar-me pel carrer amb molts adolescents, potser centenars d'ells, i ni a un de sol (ni a un de sol, remarque) vaig sentir-lo parlar en valencià. Treballar amb adolescents en un institut m'hauria d'haver immunitzat contra certes coses, però quan un torna al poble sempre té l'esperança que els fets desdiguen el que ja és realitat palmària en altres llocs: a cada bugada perdem un llençol de la llengua. Alcoi, nimbat per la seua aura de llegenda, s'acosta inexorablement als models de València o Alacant, on el valencià ja és més o menys una anècdota. Em pregunte si el fenomen, que no és gens nou però ja molt generalitzat sobretot entre els més joves, allò que en diuen el futur d'una societat, té a veure amb el desmantellament de la ciutat industrial. I de la mateixa manera que, gràcies a la llegenda, encara escoltem la música dels telers pujant des de les fondàries del riu i tremolant per costeres i ponts, i ens creiem el melic del món i compensem els nostres dèficits amb l'esplendor d'unes festes destinades a convertir-se en reserva espiritual de l'idioma (a temps parcial), el més valuós del nostre patrimoni cultural, la llengua en què han viscut generacions i generacions d'alcoians, se'ns desfà a trossets. És trist donar per vàlid l'axioma que diu que el valencià ha guanyat l'escola però ha perdut el carrer. Cert que ho tenim gairebé tot en contra. L'espectacle multimèdia, omnipresent als nostres dies, està absolutament monopolitzat pel castellà. I a l'oferta cultural (de més o menys alta cultura) semblen immunes els joves vampiritzats per una realitat virtual que els serveixen en safata de plata. La segona evidència de la meua visita fou que l'edat mitjana del públic del Calderon era més o menys la meua, que ja vorege els territoris de la vellesa. Però el pitjor de tot és que mancats de mitjans «tècnics» per fer front a l'espanyolització, hem perdut el que és primordial per conservar l'herència, la dignitat que ens mantenia dempeus fins en els pitjors moments del franquisme, l'orgull de ser hereus d'un patrimoni vastíssim i molt fràgil, i la responsabilitat col·lectiva d'augmentar-lo i corregir-lo. I que percebem tot aquest canvi com una cosa natural, lògica, necessària (i en alguns casos desitjable). Els adolescents que em vaig trobar el passat dissabte potser són ja la segona o tercera generació d'alcoians que han abandonat l'idioma. En nom de què els han desheretats? ¿Quin dret tenen a deixar-los orfes de llengua, aliens a allò que és central en la nostra realitat com a poble, estranys al patrimoni compartit que ha anat passant de pares a fills i que sembla condemnat a estroncar-se si col·lectivament, decididament, no hi plantem cara? Els poders públics hi tenen una gran responsabilitat, sens dubte, però aquest és un treball de cada u i de tots i no podem ajornar-lo emparats en les inòpies de cap llegenda.

[Publicat el dssabte 27 de febrer de 2016 a Tipografia La Moderna.]

[No tragueu els fills de la casa de la llengua, no els deshereteu.]
 

7 comentaris:

  1. Un xic d'esperança. No oblides que vens del poble dels senyorets que acaben les seues felicitacions als xiquets quan fan bondat amb un solemne i arrossegat "muuuy bien!".
    Nosaltres al poble, Quatretondeta, us diem xauets que és més gràfic i us allunya de la imatge antiga de senyors. Haureu de tornar a les arrels entre argilagues i camamilla.
    Però com a mestra, ja et dic, la gent busca escola pública en valencià perquè aquesta llengua vehicula millor els valors, les tradicions, els sentiments i les sensacions que com a poble volen transmetre els pares i mares als seus fills. Els mestres que ensenyem amb el cap i amb el cor els donem suport i n'esten segurs de l'èxit de la nostra empresa en comú. Saps que al teu "Ferrer i Guàrdia" t'has trobat productes d'aquesta forma nostra d'entrendre l'ensenyament i estic parlant de dos centres educatius al Cap i Casal.
    Ànim i coratge 'Xauet". T'ho diu una basca enamorada d'aquest País de l'olivera que té un licor en la resina que fa tendra la memòria que té la clau per al futur. Va, et convide a treballar una,sessió de valencià amb els meus,alumnes de 6è. Et sentiràs reconfortat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha senyorets perquè hi ha (o hi havia) treballadors, poble. Els senyorets ja fa dècades que van desertar de l'idioma. Però si en deserta també el poble, s'ha acabat tot. L'article, ni optimista ni pessimista, vol esperonar els meus conciutadans i que baixen d'una vegada del núvol. Molta feina ens cal. A l'escola em tens, ja saps, sempre que vulgues. Un bes.

      Elimina
  2. Desheretats? Bon dia Manel. Ha estat un bon exercici de reflexió, per què si és cert que ens deixem dur pels aconteciments, almenys jo, i inclús de vegades, en deixe dur i acabe xerrant en castellà a un poble de llengua materna catalana. Gràcies pels teus articles. Una forta abraçada Manel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A qui se li nega l'herència de la llengua no pot ser més que un desheretat, no? Com va, Miquel, per la Pitiüsa major. Si més no, comencem a veure'ls entrar a la garjola, aquests sàtrapes que ens han donat pel cul durant tant de temps. I ara ve el temps de construir. Una abraçada.

      Elimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. No ho sé. Alcoi encara resistí cinquanta anys més que els pobles de l'Horta. Potser esquivà el franquisme, però sembla "caure" amb la transició espanyola a la postmodernitat. Deixeu-vos de sentiments, patrimonis i amors al terròs. "Imperi", era la paraula que feia servir en Eugeni d'Ors. Com ell ben bé sabia, i ben bé va practicar, les llengües s'imposen. El poble (feu fora ja les ràncies metafísiques romàntiques) és els qui no manen. --MANEN--. Si ara canvia alguna cosa -amb la nova "conjuntura" política vull sentir l'imperi (com van fer els espanyols, els anglesos o els russos). Si no arribaré a sentir-lo... M'he comprat una estel·lada a la plaça Lesseps, de Barna: tindre una mortalla ben virolada.
    Si no fem que calga parlar valencià per trobar faena, feu-vos compte que ens van parir morts.
    Imperi, companys, imperi.
    Salut, Manel. I conserva aqueixa exquisida prosa, per favor.
    Mir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc no sé, Pep. Però si el romanticisme, obsolet, encara cueja, el noucentisme dorsià és pot ser una mena de mort vivent amb la cua nupcial dels pujols. Supose que en tot cas –i agafant-me amb paper de fumar la broma de l'Imperi– que per això cal poder, és a dir, diners. Dimitida fa segles la burgesia d'aquests rodals, a l'únic que podem aspirar, els de poble, és a articular majories substancioses, democràticament incontestables. La força de la raó, emparada en estructures alternatives i vots a les urnes, és l'única que ha d'imposar (si d'imposar es tracta) res, inclosa la necessitat discriminatòria (i integradora) de la llengua. Bona nit tingues, camarada d'estelades.

      Elimina