dissabte, 21 de gener de 2017

Neu, pluja, llum


Sense ser estranya, ni de bon tros, al país, sobretot a les comarques més altes de l'interior, la neu tampoc no és visitant puntual ni fidel dels nostres hiverns. No allò d'enfarinar de tant en tant els cims més alts sinó la descàrrega lenta i copiosa de neu que emblanquina el paisatge i trasbalsa la vida quotidiana i alça parèntesis de temps en un procés que s'inicia amb alegria i que sovint, passats els primers emmirallaments, acaba en disgust, en molèstia, en càlcul de pèrdues. Excepte els més jovials, els xiquets, que ho viuen amb un entusiasme sense defalliments, com un escac i mat a la rutina, una hora de pati que pot durar dies. Deu ser per la nostàlgia incurable de la infantesa que sempre trobem a faltar la neu i ens fa l'efecte que ja no neva com antany, el mateix que li passava a François Villon quan al segle XV es preguntava «mais où sont les neiges d'antan?». Sí, ubi sunt? Però una cosa és la generosa mà de pintura gràcies a la qual tota la realitat se'ns transforma amablement i una altra de ben diferent el fred que arrapa quan no hi ha manera de combatre'l. El lenitiu, purament verbal, que un amic meu sol aplicar en aquests casos diu: «Per a què vull tenir fred si no tinc abric?». A l'hora de la veritat, però, el conjur poètic serveix de ben poca cosa. La climatologia, també, s'acarnissa amb els més febles i indefensos; és, diríem, una qüestió de classe, de poder, una necessitat convertida en privilegi. Calefacció i aparells d'aire condicionat són, encara, motiu de distinció social. Viure frescos a l'estiu i abrigats i calentets a l'hivern, heus ací la frugal condició per a la felicitat humana (i després, amb la panxa plena, a filosofar). Per això resulten tan dramàtiques, insultants i esgarrifoses aquelles fotografies de gent inerme, literalment pelada de fred i xopa de dalt a baix sota la neu i la pluja, trepitjant el fang, movent-se penosament en massa pels camins abandonats d'ahir i avui d'una Europa pròspera, èticament i políticament tan pobra. Europa reviu tragèdies passades, aquells camps de concentració i extermini en blanc i negre, en els refugiats de les guerres d'avui, incapaç de donar abric i un plat de sopa, d'assegurar la mínima dignitat possible, als pàries d'aquests temps, autòctons o forasters. I quan la pluja es desboca, com aquests dies de fúria i vent, sempre hi ha els oportuns venedors de paraigües que a fi de comptes es guanyen amb esforç el seu sou i són tan útils. Però hi ha les aus de rapinya veritables, les grans companyies que gestionen la necessitat elemental d'escalfor. «El negoci no té cor, el negoci no té entranyes; ara guanyen les finances, ara guanya qui té l'or», cantaven els fabricants Weiss i Baun a El retaule del flautista, la magnífica farsa de Jordi Teixidor que tan bé radiografia la naturalesa del capitalisme: dels mals col·lectius els més despietats sempre en trauen bons beneficis. Fa fred que arrapa i les elèctriques, a la vista de l'augment en la demanda d'energia, anuncien increments històrics del preu de la llum. El govern espanyol diu que està al cas per evitar abusos. Ja ho veurem. El mateix govern, no ho oblidem, va tenir la barra de carregar-se la llei catalana contra la pobresa energètica sense parpellejar. O com diu el mateix poeta surrealista citat més amunt: «El cielo está tarambintantintulado. ¿Quién lo desentambintantintulará?». Etcètera. Abrigue's. 


[Imatge d'Alcoi apareguda a aramultimedia.]
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada