dissabte, 28 de gener de 2017

Literatura i escola


Sovint oblidem que l'escola i la societat són dos espills que s'escruten mútuament, dos espills amb quatre ulls que es reflecteixen i emmirallen en l'escenari fluctuant del temps, que anomenem història quan el poblen els personatges del drama, els homes. L'una es contempla en l'altra amb els seus vicis i virtuts, les seues mancances i contradiccions, les seues esperances i defalliments. Per això les grans utopies socials, des dels il·lustrats si més no, i amb especial èmfasi en els moviments revolucionaris del XIX i el XX, han fet de la pedagogia l'eina principal de transformació social, d'engendrament de l'home nou. L'educació, convertida en dret elemental i raó d'estat, universalitzada, laica i democràtica, havia de complir una funció anivelladora de les desigualtats socials i escampar arreu els ideals de justícia, fraternitat i llibertat. En la pràctica, però, la institucionalització de l'escola també ha servit exactament per al contrari, per a monopolitzar el control social, per alienar l'individu i menar el ramat per les estretes sendes de déu, pàtria o rei. Al potencial alliberador de l'ensenyament públic els poderosos sempre hi han oposat la privacitat elitista, la catequesi indissimulada, l'alliçonament a major glòria de la submissió i el statu quo dominant. L'escola es mira en els ulls de la societat i es pregunta si la imparable dessubstanciació de les humanitats (i molt especialment la literatura en les seues diverses formes) en els vigents plans d'estudi és un accident fortuït de la història o respon a una mena d'evolució natural de l'homo literatus a l'homo tecnologicus, entesos com realitats irreconciliables. L'escola es mira en l'espill del seu doble i només hi veu contradir sistemàticament els postulats que li donaven sentit des del segle XVIII almenys, les arrels literàries de l'humanisme, només hi veu la gasofa televisiva convertida en pinso social, el menysteniment constant de la intel·ligència, la burla dels autènticament savis, una banalització de la condició humana que no sembla tocar fons. Es mira en el seu espill i no vol ser excepció a la norma, no vol instruir en les arts i les lletres i el sentit crític i creatiu dels joves. I per ofegar la mala consciència es diu que així ho dicta el mercat, que ha d'adaptar-se als temps que corren, que prémer un botonet ens estalviarà el gran esforç de pensar i repensar-nos cada dia. A les nostres escoles –meritòries excepcions a banda, que sempre n'hi ha– se celebra cada dia un ofici de difunts per l'ànima de la literatura i totes les branques de les humanitats mortes en acció de combat. O pitjor, s'hi segueix mansament el cercle viciós de lleis perfectament inútils per a l'educació enmig del silenci i la indeferència de la majoria. I així l'homo tecologicus, convenientment desil·letrat, sembla que ha arribat per quedar-s'hi, amb el seu analfabetisme radical, el seu avorriment insondable mancat dels somnis i monstres que engendra la raó. Només espere que després de tant de brou insípid, de tant de mercantilisme de fum i canyot, algun dia tornem a estar en disposició de reinventar la sopa d'all, d'aprendre per fi que els fonaments de la cultura humana són valors imprescriptibles i universals. Que així siga.


 

6 comentaris:

  1. Supose que ens comptes entre eixes meritòries excepcions. Completament d'acord amb tu. Al Pare Català fem una sessió setmanal de lectura col'lectiva, amb tot el que comporta de gust per la lectura compartida, de vivència de moments veritablement màgics, d'enriquiment personal i de respecte en les intervencions dels companys i d'engrandiment i d'autoestima en les personals.
    I en la sessió setmanal de lectura persona, prioritzem l'elecció lliure dels llibres però induïm amablement la lectura dels clàssics que, una volta tastats, inoculen la malaltia del pensador lliure.

    ResponElimina
  2. Merxe, el Pare Català i la seua incombustible i magnífica directora sempre són l'excepció a la norma per la part bona. Però si la societat en conjunt no empeny en la mateixa direcció, l'escola s'ofega en l'esforç utòpic. És el que intente dir. Ja sé que tu treballes en tots els fronts. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  4. La veu dels escriptors del País Valencià ha respost a la crida del Col•lectiu Pere Quart que s’expressa a través del manifest “SOS Literatura a l’ensenyament”, penjat a la pataforma “change.org” i que reclama encara més adhesions. Fins a la data han escrit Dolors Jimeno, Francesc F. Mira, Manuel Molins, Rodolf Sirera, Muriel Villanueva, i ara Manel Rodríguez-Castelló. Esperem que en vinguin més, d’articles, i moltes adhesions. A tots, en nom dels membres de CPQ, moltes gràcies. Perquè la nostra causa, que també és vostra, és un assumpte d’interès general.

    ResponElimina
  5. Isabel-Clara Simó, que fou de les primeres en signar el manifest "SOS Literatura a l’ensenyament", és una altra de les veus que es va afegir a la causa. Va escriure un interessant article sobre la importància de la oralitat en la transmisssió de la matèria literària, publicat a l’"Ara" el mateix dia que se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. A ella, moltes gràcies també.

    ResponElimina
  6. Sí, ja fa temps, i de part de ca nostra més, que l'escola s'escola, que diria Maria Fullana, i és inevitable repensar-la si la volíem recuperar com una eina de cohesió social. La seua raó de ser.

    ResponElimina