dimarts, 10 de gener de 2017

Sense la por del llenguatge

Ramon Ramon, Els temps interromputs. Edicions del Buc núm. 8. La Pobla de Farnals, setembre de 2016.
· · ·

Cada nou llibre de Ramon Ramon (Catarroja, 1970) és un tour de force, un salt al buit del qual l'acròbata n'ix airós, engrandit per la violència de l'impuls, ennoblit pel risc de la seua aventura. Lluny d'acomodar-se a les rutines de l'ofici i les inèrcies del poetitzar, sembla que només el desig de superar els propis límits excite la libido de l'autèntic creador. Dir a aquestes alçades, i amb el poemari que fa sis de la seua collita personal, que Ramon Ramon és un dels poetes més potents que tenim, una veu insubornable aliena als cants de sirena que assetgen la singladura literària, és redundar en una obvietat. Però en la mar de miquinòries i mesquineses que és sovint tot el nostre paisatge literari i la calma exasperant que desunfla les veles i atura els vaixells en la més cruel insignificança, cal almenys pecar per obvis i seguir les vies de la insistència. Avís per a navegants. Ramon Ramon ha declarat la guerra a mort al que alguna vegada hem anomenat bellisme, que badalla pansit en les fronteres de l'inane, i alhora al realisme curt de gambals especialitzat a repetir fórmules caduques. Ramon Ramon ha fet «un foc d'estelles dins la gola del llop» i el postestellesisme ha rebentat pels aires per il·luminar com una carcassa la nit valenciana, panxcontenta i estúpidament anodina. El bumerang de la seua insolència, que rearma de raons la poesia, travessa rabent els pulcres cordons sanitaris que l'autoritat li imposa per a major glòria de la burrera. És hora, doncs, que triomfe el bony del bac en les realitats amagades, que prospere el sotrac i la convulsió, l'espasme i el terratrèmol que enderroquen els murs de la ciutat, de les ciutats segrestades. Mentrestant, llegim aquests temps interromputs.
En la nota final dubta l'autor del caràcter unitari d'un llibre escrit en el lapse de temps que va de 2002 a 2016. Però la unitat profunda hi és, i ben sòlida (en temes i tons, en referències i «personatges», fins i tot en encaixos formals), per molt que els poemes hi apareguen clarament organitzats en dos blocs complementaris: els 27 poemes primers i el llarg poema-novel·la titulat «Cronicó del semental (tempus interruptus)». A la primera part, diversa en les estructures poètiques elegides (del vers lliure al poema en prosa narrativa o al sonet) i soldada amb força tant a la història personal com a la col·lectiva, recorrem les reflexions del poeta a propòsit de l'atemptat de Madrid de l'11 de març de 2004 («El problema és que el llenguatge passa gana, / s'aprima en temps de pau»), la «Memòria històrica» sotmesa a una intervenció quirúrgica fracassada, l'amor polièdric, l'oblit, la música (de Beethoven), diverses postals valencianes («Postal d'Albufera», «Estació del Nord»), quatre poemes impagables datats a Exeter («Si un lleó fuig del circ l'Estat / el caricaturitza: els gats han de menjar / l'estofat de la raó trinxada»), ciutat viscuda des de l'estranyament d'un exili que serveix per al ric cromatisme dels contrastos («Dartmouth» és la millor descripció de l'Albufera que conec, i eficaç trituradora dels tòpics més manits), el poema en prosa «Utopia», un avançament del que serà la segona part, l'insomni de «Diazepan», dos poemes celebratius (nit de Nadal i nit de Cap d'Any), el pou del temps i els records, «Musa» («Vaig copular com un semental jove / per deixar ben prenyada / aquesta paret blanca» [la poesia]) i, finalment, el poema que dóna títol al conjunt del poemari («Estem de pas en temps interromputs»).
La segona part, o esclat final, traça la crònica del «semental» per la València dels anys 80 ençà en vuit jornades: 1 de gener, 14 de febrer, 17 de març, Dijous Sant d'abril, 1 de maig, 24 de juny-Sant Joan (en corrandes) i el 18 de juliol i 15 d'agost en decasíl·labs ben apamats. Salpebrat de cites que s'aclareixen en la nota final, el personatge que condueix la diabòlica, hilarant, vertiginosa, hiperbòlica travessia per València, alça un monument literari de l'escatologia (en els diversos sentits de la paraula), amb un peu en Joyce, un altre en Jaume Roig, i molts altres (la versatilitat té aquestes coses) repartits ací i allà en un equilibri acrobàtic que no defalleix mai. Superada la por al llenguatge, que és l'única manera de prenyar la Poesia, quan el lector queda sense alè, empastifat de dalt a baix pel fang de les paraules, purificat pel doll seminal, alimentat per la mamella virginal que s'escampa la llet des del quadre d'Antoni Peris, les veritats rotundes de la poesia brollen prolífiques del gran retaule postestellesià, del nou coral romput que dóna veu i cos a aquest temps nostre.

[Publicat a Saó núm. 421, desembre de 2016.]

 

3 comentaris:

  1. Collons, Manel! Quin poemari en serà aquest, que ha alliberat en tu els vents de la tempesta?

    ResponElimina
  2. Doncs d'aquells que tallen l'alè, mon ami Josep, un esclat literari de primera magnitud. Ja em diràs si no. Salut.

    ResponElimina
  3. Que les meues gràcies cap a tu siguen públiques. Ja el fet de ser ressenyat me les provoca.

    ResponElimina