dissabte, 20 de juliol de 2019

Saials. Intel·ligència

En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l'ètim llatí, que significa `comprendre´, que n'és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i per a major glòria, és clar, dels estats constituïts i dels seus interessos, en temps de guerra i també en temps de pau, quan es juga a la política concebuda com la guerra per altres mitjans (així va capgirar oportunament Lenin la famosa sentència de Clausewitz).
· · ·
Intel·ligència, doncs, mesclada amb altres ingredients més prosaics com crueltat, manca d'escrúpols, astúcia, sang freda, tot en el poti-poti que es posa a bullir quan es persegueixen els fins sense reparar en els mitjans. Els diners i els collons per a les ocasions. Fins en les democràcies més avançades hi ha uns serveis secrets, d'intel·ligència, informació o espionatge que treballen des de les masmorres, clavegueres o deep state sense haver de sotmetre's sempre als rigors del control parlamentari. Excepte quan esclata l'escàndol i algun afer secret es converteix en un secret a veus i evidència periodística (allà on el periodisme manté el bon gust d'exercir com a quart poder). I llavors s'hi produeix aquella cosa tan rara per ací com una dimissió, precedida d'explicacions en seu parlamentària a través de comissions nomenades per esbrinar la veritat d'un cas. En algunes democràcies avançades.
· · ·
No cal dir que aquests serveis els paguem entre tots però que disposen de fons reservats perfectament opacs. Quan arran del doble atemptat del 17 d'agost de 2017 a Barcelona i Cambrils es va començar a informar sobre les connexions entre el capitost terrorista i imam de Ripoll Es-Satti i el CNI en qualitat de confident, es va proposar crear una comissió parlamentària que investigués tan tèrbol afer. Els partits monàrquics (PP, C's i PSOE) s'hi van negar. I ho continuen fent. Raons d'estat. Amb un atemptat pel mig que va costar tantes vides humanes.
· · ·
Si no estiguéssem parlant de la tragèdia que va precedir el referèndum de l'1 d'octubre i que va ser molt ben gestionada per uns Mossos d'Esquadra comandats per Josep Lluís Trapero i el conseller Joaquim Forn, avui caiguts en desgràcia (l'enveja és molt lletja) i jutjats per rebel·lió, faríem una antologia còmica de l'espionatge, gènere narratiu amb un peu en la novel·la negra i un altre en l'aventura pura i dura d'arreu i sempre. La seriosa la deixaríem als experts. Però és el cas que tant de secretisme monàrquic només pot alimentar la sospita que hi va haver com a poc flagrant negligència per part dels responsables del CNI, en aquell moment sota les ordres directes de Soraya Sáenz de Santamaría. Per començar, amb l'ocultació d'informació vital als Mossos. O alguna cosa més? L'embolica que fa fort, la cerca del caos i la violència per veure d'avortar un referèndum democràtic? El Centro Nacional de Inteligencia a l'endemig de la guerra bruta contra Catalunya? Tant de bo que Público puga anar desentranyant tots els fils d'aquesta trama tan negra. Els contribuents tenim dret a conèixer tota la veritat. I a comprendre, usant la nostra intel·ligència.
· · ·
Només des del nacionalisme més exacerbat, dominant i excloent, es pot negar una comissió parlamentària d'investigació. Democràcia bananera l'espanyola, que demostra ben poca intel·ligència llançant pedres d'obscurantisme damunt la pròpia teulada. I que manté un CNI dedicat fonamentalment al conreu de la guerra bruta dins les fronteres de l'estat i contra ciutadans (encara) espanyols.
· · ·
L'endemà de l'atemptat del 17 d'agost va haver-hi una multitudinària manifestació a Barcelona encapçalada per familiars de les víctimes, responsables civils i professionals de la seguretat darrere la pancarta amb el lema «No tinc por». Una vegada més, contra l'amenaça de fractura social i les reaccions xenòfobes, Catalunya donava una lliçó de civisme. Capitanejats per Felip VI, hi van acudir a fer-se la foto, com les mosques a la merda, Mariano Rajoy i la plana major institucional espanyola. Els manifestants, que es van ensumar la jugada, van respondre-hi amb sonores esbroncades. Alguna cosa d'aquell democràtic refús a la monarquia xuclòctera inspiraria el discurs salvapàtries del Borbó del 3 d'octubre. Continuava la guerra i la venjança per altres mitjans. Todo por la patria. La dels privilegis, les raons d'estat i els serveis d'intel·ligència com a guàrdia pretoriana de la monarquia i gran centrifugadora de guerra bruta que acabarà esguitant-ho tot.
· · ·
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans, sempre respectuosos amb la llei universal dels drets humans. L'únic espionatge amable fou el del «Superagente 86», «Anacleto agente secreto» i «Mortadelo y Filemón». En tindríem prou també amb les novel·les de Graham Green, John le Carré i els grans del gènere. I en comptes del CNI, la TIA. I riure per no plorar.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 de juliol de 2019.]

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada