Aquest dimecres es van complir tres mesos de la fatídica vesprada del 29 d'octubre de 2024 que va segar la vida de 227 persones i destruir àmplies zones de l'Horta Sud, la Ribera, els Serrans, la Foia de Bunyol i la Plana d'Utiel, amb centenars de milers d'afectats i unes conseqüències econòmiques, socials i polítiques difícils d'avaluar encara avui. Siga com siga, no hi ha dubte que la catàstrofe provocada per la Dana i la tragèdia humana que la ineptitud, la negligència i la supèrbia d'un govern d'irresponsables van elevar a nivells de rècord sinistre, marquen un abans i un després en la història contemporània del País Valencià. Però hi ha també un mentrestant, la zona d'ombres i clarianes en què ara mateix ens trobem i que les poblacions directament afectades viuen, com és lògic, amb especial intensitat i angoixa. L'horitzó, en el mentrestant, encara és molt negre, es mire com es mire, per molt que ens recordem, amb el poeta, que "tot està per fer i tot és possible". A Alacant, Elx i Alcoi, aquesta encara sense imatges ni notícies a la premsa (escric dijous al dematí), hi va haver concentracions per demanar una vegada més la dimissió de Mazón i l'assumpció de responsabilitats. El sud del país es mou amb les seues pròpies dinàmiques i la coordinació necessària de tot el territori, mal que bé, va teixint-se, massa a poc a poc potser. Les concentracions han sigut l'aperitiu per a la manifestació al Cap i Casal d'aquest dissabte, que esperem tan multitudinària com les tres anteriors. Tot amb tot, ombres i clarianes del mentrestant. Les ombres parlen d'una certa sensació d'impotència de la força popular en comprovar que malgrat les insistents mobilitzacions, en bona part inèdites al País Valencià, els responsables polítics tenen ben assentats els culs a les poltrones, que en aquest tauler hi ha peces ocultes que es mouen molt bé i que són capaces de moment de neutralitzar la protesta i el descontent amb els seus aparells de propaganda i tones de falsedats i demagògia. L'ombra parla de la insistència en els despropòsits dels màxims responsables de la tragèdia: la militarització més que discutible per a la recuperació, la concessió a dit de projectes multimilionaris a empreses amigues, el control dels mitjans de comunicació públics amb el nomenament de responsables de dubtosa trajectòria professional i assegurada fidelitat ideològica i connivència de beneficis. La pressió al carrer, evidentment, es fa sentir, però no amb prou determinació i força per aconseguir a curt termini els efectes desitjats, l'indispensable tomb polític i social que el país i la majoria social necessiten. Intensificar i diversificar les formes de lluita i protesta semblen objectius peremptoris en el mentrestant. Les grans manifestacions seran possibles a partir d'ara si les accions de protesta, més o menys minoritàries, es multipliquen, si la capacitat per mantenir visible el conflicte busca altres formes d'expressar-se i si els mètodes de coordinació i direcció del moviment es perfeccionen, amplien i democratitzen. Més actes, més intensos i vistosos, més temps i treball per dissenyar-los i executar-los, més mitjans econòmics per sostenir-los, per vies on la mobilització virtual tinga el pes relatiu que li correspon al servei de l'escenari social principal: el carrer, els espais públics. Les ombres avisen del perill de l'esgotament, més per feblesa imaginativa i manca de convicció que per impossibilitat objectiva.
Però hi ha també les clarianes del mentrestant, que il·luminen els camins per on el futur es pot albirar amb més confiança. En primeríssim lloc, no sempre ben valorat i aprofitat, el de l'extensió i persistència de les forces de la solidaritat i el voluntariat, la capacitat d'autogestió de la gent. També els primers contactes entre les forces sindicals més compromeses amb els canvis socials i polítics i el debat que sospesa la possibilitat d'estendre les mobilitzacions al món del treball i la seua força primordial: la vaga general. I, partint de les lluites més ben articulades i arrelades en barris popular com el Parc Alcosa, la presentació aquesta setmana dels Comitès Locals d'Emergència i Reconstrucció. Aquesta darrera iniciativa, en efecte, toca el voraviu del conflicte: la possibilitat que la reconstrucció de les zones afectades per la Dana situe el benefici públic i col·lectiu per damunt dels interessos privats del capital. La lluita perquè els afectats tinguen veu i vot i la reconstrucció no siga una tornada als vicis d'una normalitat injusta i en part responsable dels efectes de la catàstrofe sinó un pas endavant per a la millora social i la posada en marxa de les mesures que exigeix el canvi climàtic i per una nova relació ecològica i ben arrelada entre la gent i el seu medi. Un abans i un després i un mentrestant que hem de saber empènyer a favor d'aquest país i la seua gent.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 de gener de 2025.]
