Tu quoque

Ha tornat a passar, passa cada dia. Unes vegades ens n'assabentem i d'altres, la majoria, no. Algú administra el temps i les circumstàncies en què s'ha de destapar un nou escàndol, furgar amb una nova notícia l'ull de l'adversari, traficar amb dossiers secretíssims que de sobte es transformen en xerrameca de domini públic (fins a un cert punt). I torna a començar. Ja fa anys i dècades que alguna cosa fa olor de podrit en el Regne d'Espanya, amb el permís del pobre Hamlet. Instal·lats en un permanent tu quoque que els dos grans partits institucionals practiquen en una mena de tennis sinistre que fa venir torticoli als espectadors, per molt immunitzats que estiguem a aquestes alçades al frau i la malifeta, caiem sovint en la temptació o la ingenuïtat de pensar que no hi ha més vida que aquesta misèria quotidiana amb què ens bombardegen. Encara no havíem digerit la gasòfia d'Ábalos, Santos Cerdán i companyia que ens apareix la llebre de Montoro corrent esperitada pels erms de l'altiplà. La corrupció i el frau són el moll de l'os d'un estat en decadència que sobreviu amb una mala salut de ferro precisament gràcies a la violència i l'extorsió. La mateixa literatura castellana ens en forneix un fum d'exemples, en una pràctica de denúncia avui desacostumada, servida la majoria de les voltes amb l'amarga guarnició del sarcasme i la desesperació romàntica, des de la picaresca, passant per les genials dissidències de Cervantes, l'esmolada ploma de Larra o l'esperpent valleinclanesc. Però la furibunda i permanent indignació castellana s'esbrava en la intemperància verbal per acabar en fum de canyot. Això ho han heretat molt bé els argentins: de l'exabrupte demoníac poden passar en un tres i no res a l'aplaudiment més entusiasta. El conegut refrany "más vale malo conocido que bueno por conocer", que desafia tota lògica i fins la més frugal de les raons pràctiques, ho diu tot, del pessimisme, més que tràgic grotesc, d'un poble immobilitzat pel llast dels seus fantasmes històrics, condemnat a rodar la sénia dels seus fracassos i de tapar-los sota l'oripell de les banderes d'un patriotisme irascible i prepotent. Que lluny el proverbial consell que invita a no abandonar sendes velles per novelles, basat en l'ús contrastat de les coses que funcionen sempre obertes a la millora. Però què podem esperar d'un estat el cap coronat del qual va haver d'abdicar i exiliar-se a Abu Dhabi assenyalat pel frau i la corrupció per viure-hi literalment com un rei a costa de l'erari públic. Abans almenys aquests casos flagrants d'abús de poder conduïen a un canvi de règim, com quan el rebesavi de l'actual rei d'Espanya, aquell Alfons XIII de les velles cançons. Però el tu quoque que practiquen els dos grans partits de la monarquia, PSOE i PP, són focs d'artifici per no arribar al moll de l'os de la podridura. Perquè anar-hi fora tant com reconèixer els errors i les baixeses d'una transició encara exaltada com a modèlica que va amagar els crims del franquisme sota la catifa constitucional i va mantenir en l'essencial càrrecs i sous i privilegis. Però sobretot perquè proposar alguna solució efectiva a aquest estat insuportable de coses significaria renunciar a la part de la mamella que es reparteixen per torns de governança i que s'assenta sobre la injustícia, les desigualtats i la submissió als privilegis que reclama el gran capital que mou les figures del guinyol hispànic des de les ombres del BOE i de les lleis.

Doncs ha tornat a passar, com tantes altres voltes. Un cas menor de frau, sí, però paradigmàtic, que retrata el vici estès de tants professionals actuals de la política. I d'una ingenuïtat que ens parla de la frivolitat i la manca de substància amb què es prenen les coses del servei públic (convertit en oportunitat per al negoci, no cal dir-ho) i que revela la sensació d'immunitat amb què viuen aquests espavilats. Però dona, Noèlia (Núñez), diputada al Congrés i membre de la direcció del PP, jove, guapa i amb un sou de luxe assegurat, com se t'acut unflar el teu curriculum acadèmic amb títols fantasmes? I damunt presentaran el teu cas com un exemple d'honestedat i assumpció de responsabilitats per haver dimitit dels teus càrrecs. Continuarà alegrement la roda sinistra del tu quoque i tu seràs a penes una anècdota fugaç enmig del maremàgnum de frau i corrupció del sistema.

Però i nosaltres, els altres, els qui vivim o malvivim a peu pla en aquest país encara valencià? Hi ha vida lluny d'aquesta misèria o estem condemnats a entretenir-nos amb l'etern espectacle? I tant que n'hi ha! I la tenim a les mans, en la capacitat d'autocentrar-nos, de treballar pels propis interessos des de paradigmes completament oposats als que ara ens martellegen, cercant vies d'eixida (com les que il·lustra molt bé Ricard Chulià en el seu reconegut llibre) i alliberament col·lectiu. I ells, si ho volen, que continuen amb la comèdia de dessagnar-se mútuament mentre claven la mà en la caixa i escampen la merda per fer-nos creure que no hi ha remei, que vivim lligats a la sénia que gira i gira sense descans.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 25 de juliol de 2025.]

 

 

    

 [Imatge: Intersindical Valenciana]

 

Un home a la platja

Dia radiant, ideal per prendre el bany i viure la bellesa de la costa que s'estén tot al llarg de la Serra d'Irta. Fa uns anys que venim ací amb els nets aquests dies de juliol. Carregats amb un parell de cadires de platja, ombrel·la, llibres, material de busseig, aigua fresca i fruita, la imprescindible pilota de volei que també servirà per fer uns xuts si no hi ha massa gent i pales de platja (m'acabe d'assabentar que també es diu frescobol aquest esport que es va començar a practicar a les platges de Copacabana), prenem posicions disposats a gaudir d'un magnífic matí aquàtic. Fetes les primeres braçades i immersions submarines amb ulleres i aletes noves de trinqui, i com que l'aigua encara està una mica tèrbola després de les tempestes de la setmana passada, és el moment de seure a l'ombra i lliurar-se frugalment a la lectura de la novel·la que porte entre mans aquests dies, La casa tapiada, l'última de Julià de Jòdar, una autèntica festa literària. Les lectures a la platja, davant la immensitat del paisatge marí, solen ser desvagades, pautades al ritme de les ones, i l'atenció tendeix a dispersar-se i concentrar-se tot seguit en la contemplació del que ens envolta: l'ombra d'una gavina que passa, un veler que solca la llunyania, els diversos grups de banyistes que a poc a poc van fent-se el seu racó a la cala. El temps, llavors, té una densitat especial que el blau turquesa del mar i la força de la llum intensifiquen o pel contrari, fan suau i alat com la mateixa brisa i fraccionen en una successió d'instants surant en el no-res. Només arribar-hi i mentre estenia les tovalloles damunt l'arena grossa i blanca de la platja m'he fixat en un home amb densa i llarga barba i diversos tatuatges per tot el cos que anava acompanyat d'una xiqueta d'uns set o vuit anys que devia ser la seua filla. Anaven calçats amb escarpins i caminaven damunt les roques amb un poal i un petit salabre a la mà. L'estampa m'ha fet pensar en la funesta mania humana de tocar-ho tot, de furgar i clavar el nas allà on potser no se li ha perdut res, d'atrapar animalons només pel plaer atàvic d'una caça que no té com a finalitat ni la necessitat i plaer del menjar. Sovint mirar així, com qui no vol la cosa, estimula elucubracions impensades. Comences a estirar d'un fil que ja veurem per quins camins et porta. El cas és que afortunadament pare i filla han tornat ràpidament de la seua exploració amb el poal i el salabre buits. Llavors l'home, qui sap si per compensar amb un esforç físic que des d'ací i sota un sol implacable em semblava extenuant, la seua infructuosa cacera (no deu saber que estem en ple Parc Natural, on tota activitat cinegètica és en teoria prohibida; tampoc no ho deu saber un bussejador que anava armat amb un ganxo de fer polps i que també ha eixit de l'aigua amb les mans buides) ha començat a cavar a la vora del mar frenèticament. No un foradet d'aquells que s'hi fan com a part d'alguna construcció (una casa, un castell, un pont…) destinada a l'esplai i el joc, sinó un forat que anava adquirint proporcions considerables i que era una vegada i una altra envaït per la llengua de les ones. El ritme marcial amb què s'hi aplicava feia més esfereïdora una activitat que no encertàvem a endevinar què perseguia. Els moviments bruscos, d'una violència resolutiva, amb què manejava la pala, feien més absurda i misteriosa la seua tasca. La reflexió de Pascal sobre els mals que provoca la incapacitat de les persones per quedar-se a casa llegint tranquil·lament es podia fer extensiva a aquesta dèria de mamprendre una activitat absurda enmig d'una natura tan generosa, la incapacitat per estar-se quiet i contemplar el món, o de jeure amb els ulls tancats sentint la remor del mar. Què pretenia aquell home amb les seues palades insistents i sinistres? Potser aconseguir un forat d'aquells que es fan per colgar algú fins al coll? Una basseta per a la nena, que, més assenyada que el pare, ara jugava amb una petita taula de surf a mercè de les ones? No, cavar i cavar i cavar per finalment, a colps de peu, compactar el munt resultant del seu frenesí i seure en el gran clot estrepitosament, adaptant l'arena a les dimensions del cul i amb les cames estirades cap avant deixar que l'aigua li banye les parts baixes. Té collons la cosa!

Vista la facilitat amb què s'ha naturalitzat entre nosaltres l'estupidesa en nom de no se sap quina llibertat personal, podem explicar-nos moltes coses, la simplificació barroera i manipulada de tants comportaments, la canalització de la violència contra els més dèbils. Aquest moviment quasi animal (que un animal no faria mai) de qui és incapaç de mirar i sentir simplement el món sense molestar a ningú! La mirada atzarosa d'un episodi banal em porta als terribles successos de Torre Pacheco. Que el pacient lector o lectora lligue els fils que uneixen dos mons que aparentment es mouen a anys llum de distància.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de juliol de 2025.] 

 

 

La vida i els objectes

Acabe de llegir la magnífica novel·la de Miquel Martínez Mi vida en los objetos en una segona edició del llibre feta sis mesos després d'haver estat publicada per la valenciana Ediciones Contrabando. Coneixia l'autor de la Vila Joiosa com a poeta gràcies a Llibre de família i Ravals de l'alegria, que van merèixer els premis Senyoriu d'Ausiàs March i Premi Ausiàs March de 1997 i 2005 respectivament, però no n'havia llegit cap de les sis novel·les que la solapa del llibre informa que té publicades, inclosa Nòmina de dubtes (2002), que fou Premi Ulisses i va publicar Tàndem. Mea culpa, com se sol dir. A banda alguna trobada escadussera, per exemple mentre em disposava a comprar uns prismàtics a El Corte Inglés allà per l'any 2006, escena i objecte que ell descriuria amb la solvència d'un bon narrador, ens coneixíem d'algun acte literari i perquè durant un curs vaig tenir un fill d'ell a classe. Ja feia molts anys, però, que no en sabia res quan l'altre dia va assistir a la presentació d'un llibre meu. En creuar unes paraules i interessar-me jo pel que feia m'informà que ara escrivia novel·la. "En castellà", va aclarir. I davant la cara d'estranyesa que segurament vaig fer, afegí: "És la meua primera llengua". No vam tenir temps de xarrar més però no cal dir que aquella raó sumàriament esgrimida no em va convèncer. Sé que les coses en aquest país nostre, i més pel que fa a la tria de llengua literària, no solen ser tan senzilles. És clar que ni jo li'n demanava explicacions ni Miquel pretenia justificar-se; es tractava tan sols de passar de puntetes, des del respecte i la cortesia deguts en el context d'una conversa amable entre coneguts, sobre un tema complex i crucial en les presents coordenades que ens hauria dut molt lluny. Espere que algun dia puguem estirar més d'eixe fil.

Del llibre en qüestió només reiteraré la frase inicial de la columna, és una novel·la estupenda, molt ben escrita, que conta en primera persona Dámaso Apollini, fill d'una nissaga d'industrials de l'Eixample de la ciutat de València (de Ciril Amorós per ser més exactes) i que conté tots els ingredients d'un gran relat: trama molt ben desenvolupada, personatges memorables, poesia i reflexions en justa dosificació i una estructura en forma d'inesperat thriller que manté l'interès per la lectura fins a la darrera línia. I els objectes? Els objectes tenen vida pròpia, incloses les cases on vivim (sobretot les cases on vivim) i determinen el nostre pas pel món: així una edició bilingüe de Hamlet, un floret d'esgrima, una factura antiga mig esborrada, una joia, un disc de vinil, una "clau italiana"… Un respecte als objectes concebuts per sobreviure'ns, portadors de secrets, testimonis no tan muts de vides i periples, forjadors de destins insospitats! Si com afirma l'autor a través del seu protagonista (i no pot ser altrament en aquest joc subtil d'ecos i veus que és una novel·la) el periodisme fa preguntes que només la literatura pot respondre –i en Miquel Martínez es donen la mà ambdues disciplines–, ací teniu una oportunitat d'or per endinsar-vos en el món d'aquesta novel·la i trobar-hi preguntes i respostes que engendren més pregutes i respostes per acarar bellament les calorades estivals.

En els primers compassos de la meua lectura no parava de formular-me la següent hipòtesi: i si l'autor hagués concebut la seua novel·la en català? M'ho preguntava mogut per la més sana de les enveges i convençut com estic que tota la literatura que l'obra atresora no només no se n'hauria ressentit gens sinó que potser aquesta tria lingüística hauria reforçat un món on la ciutat de València hi és molt més que un simple decorat i que l'autor tracta amb la delicadesa i l'estima que només un nadiu pot expressar. Per molt que per mantenir la versemblança la història hauria de superar l'escull que l'alta burgesia de la ciutat encara s'expressés en valencià, assumpte menor per a qui ha donat sobrades proves de perícia novel·lística.

I anem a la pregunta que no m'he deixat de fer des de la primera pàgina de Mi vida en los objetos. Quines raons, personals i col·lectives, poden dur un autor consolidat a canviar de llengua literària? Ampliar la seua esfera de lectors? Obtenir-ne més justos guanys? L'afirmació fusteriana que la primera obligació d'un escriptor és fer-se llegir obri, en el cas que ens ocupa, tot d'inquietants interrogants. Quin paper hi juguen la gasiveria, els grups de pressió, les poques o moltes misèries del nostre món literari, les precarietats de tota mena d'un país encara en mans de porcs i lladres? L'últim article de Ramon Ramon "Qui de casa se'n va" publicat aquesta setmana a eldiario.es sobre el cas de Toni Cucarella i l'ostracisme a què sovint som sotmesos els escriptors en català al nostre país pels de dins i pels de fora crec que pot estar íntimament relacionat amb el cas que avui m'ocupa i sobre el qual hauríem de reflexionar amb major insistència. Hem pogut perdre per a la nostra literatura un gran escriptor? L'enveja de què parlava no era, lògicament, de caràcter personal (d'això se'n diu admiració i reconeixement), sinó des d'una perspectiva de cultura, llengua i país. Deixem-ho de moment ací.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 de juliol de 2025.] 

 

 

El factor humà d'Esperança Camps

Aquest dimecres, amb la sala plena de gom a gom, es presentava a l'Octubre el llibre d'Esperança Camps Els morts de Mazón, segon número de la Col·lecció 2025 de VilaWeb Llibres. Amb la solvència que caracteritza el director de Vilaweb, Vicent Partal va presentar l'acte amb un seguit d'agraïments i una declaració de principis. Comencem per aquesta darrera, que té, com en tants altres aspectes de la teoria i la pràctica del periodista de Bétera, Albert Camus per nord i per bandera: el compromís amb la societat, l'honestedat i el rigor informatius. Citant Jürgen Habermas, Vicent Partal, que també signa el pròleg del llibre, concreta el sentit d'aquest compromís amb la veritat: "[…] una veritat no es troba solament en la literalitat dels fets, sinó també en la interpretació honesta i en la contextualització adequada d'aquests fets". La responsabilitat que el periodisme compromès té amb la veritat en tant que "resultat d'un consens racional assolit mitjançant el diàleg", segons Habermas, porta no sols a constatar les condicions meteorològiques que van precipitar la dana sinó també les circumstàncies polítiques que en van agreujar els efectes i a assenyalar-ne els culpables.

El capítol d'agraïments començà pels familiars de les víctimes que amb la seua presència pública i la seua lluita exemplar no es resignen a l'oblit i la impunitat, continuà per les entitats de la societat valenciana que des del primer moment –i davant els titubejos o la negativa inicial d'alguns partits de l'oposició– es decidiren a organitzar la protesta, i va fer-se extensiu als periodistes que van informar puntualment dels fets en circumstàncies ben difícils i d'haver-ho fet de manera solvent i compromesa. Mentre el govern valencià de Mazón maldava per amagar la realitat i desinformar, la majoria dels periodistes i mitjans es van conjurar per complir amb rigor el seu treball. Els índexs d'audiència dels informatius d'À punt d'aquelles setmanes van batre tots els rècords, cosa per la qual van ser sotmesos posteriorment a una censura que ens retrotreia als pitjors dies de Canal 9. Uns dirigents entossudits a desvirtuar la realitat amb l'únic objectiu de mantenir-se en el poder i esquivar tota responsabilitat no podien tolerar cap "consens racional mitjançant el diàleg" ni l'exercici seriós i democràtic de la pràctica periodística.

Esperança Camps és un exemple paradigmàtic d'aquest compromís i de l'excel·lència professional, i a ella va dirigir l'últim agraïment el director de Vilaweb. Enmig del caos dels primers compassos i la pluja de fang i mentides que el govern tractava d'escampar, la periodista i escriptora menorquina ho va tenir clar per definir la comesa i sentit últim del seu ofici: donar veu a les víctimes a través dels testimonis dels seus familiars i amics. Si la tragèdia havia segat 228 vides, més les dels dos obrers que moririen en les tasques de reconstrucció, el treball del periodisme consistia a assegurar la veritat contrastada del dolor, els testimonis que rescataven els noms i les vides concretes de l'oblit i la impunitat. Consistia a construir amb les paraules els documents que impugnaven el relat brut que centrifugava el poder i que pretenia una segona i definitiva mort de les víctimes: la de l'oblit. I això és el que Esperança Camps va posar en marxa des del primer dia, a través d'entrevistes memorables i testimoniatges de primera mà per al seu periòdic que ara el llibre recull: donar veu als morts, fixar la veritat a través del consens racional i el diàleg. És un esforç titànic que només es pot fer des del ple domini dels secrets de l'ofici, clar, però també des d'una fermesa ètica i unes conviccions ben arrelades en els principis de l'humanisme. Sovint sabem assenyalar molt bé les injustícies i els seus responsables però negligim el factor humà, l'empatia necessària, la compassió (passeu-me el mot: el patiment compartit) que han d'inspirar-nos totes les víctimes. I sense aquest factor humà, radical i fondo, allunyat dels vicis del fingiment i la postura, les denúncies, per molt justes que siguen, sempre pecaran de manca d'autenticitat, sempre pareixeran un simple exercici retòric. És això, crec, el que fa excepcional la lliçó d'Esperança Camps, la narradora que ha hagut d'acarar-se serenament i apassionada a uns fets que depassen de molt la més imaginativa de les ficcions, de traslladar a la prosa tot el dolor de les víctimes, posant el dit a la nafra per descobrir les vergonyes d'un president i un govern d'ineptes i irresponsables amb la seqüenciació exacta de les primeres hores, la denúncia de l'agenda oculta de Mazón i la crònica d'un desvetllament col·lectiu que faria trontollar les parets del Palau de la Generalitat i que s'ha convertit en l'eco del més del 80 % de valencians favorables a la dimissió del president indigne. Gràcies, Esperança.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 de juliol de 2025.]

 

  

Més això de l'OTAN

Més que un ex jugador de bàsquet Pedro Sánchez sembla un corredor de fons encara en actiu i en forma. Assetjat per terra, mar i aire per les dretes i els seus mitjans de formació de masses (la immensa majoria) i per l'enèsim cas de corrupció destapat a cal PSOE i protagonitzat per alguns dels seus més estrets col·laboradors, el president fa equilibris per mantenir els suports que fan possible, amb penes i treballs, la seua majoria parlamentària. Nacionalistes perifèrics de tots colors i Sumar, coalició de la qual ja s'ha despenjat Més Compromís mentre Més per Mallorca s'ho està pensant, aguanten la respiració perquè la taca de la corrupció no s'escampe més i force una dimissió i unes eleccions que ara com ara ningú no desitja excepte els presumptes beneficiaris de PP i Vox, a qui totes les enquestes els ponen. I ja sabem de què serveix insistir en pronòstics poc o molt fonamentats en la consecució de profecies autocomplides. Enmig d'aquesta voràgine ha tingut lloc la cimera de l'OTAN i les exigències de míster Trump perquè tots els seus membres aporten un 5% del PIB per a la compra d'armes… molt majoritàriament a empreses nord-americanes. I al costat de l'actitud submisa davant l'amo dels B-2 i les bombes GBU-57 rebentabúnquers, amb sinceres mostres d'afecte i agraïment per part del secretari general Mark Rutte (va dir-li daddy, papi, que entendridor!), Pedro Sánchez s'hi va plantar, no disposat a sobrepassar el 2,5% actual perquè, segons ell, això posaria en perill la continuïtat de l'estat del benestar. Aquesta fórmula, ja convertida en un mantra que no se sap exactament què significa, també ha d'incloure la multiplicació del treball precari i un preu de l'habitatge pels núvols, l'infrafinançament d'autonomies com la valenciana, la cultura i l'educació en estat d'inanició, entre més perles –la corrupció del sistema com a causa i efecte de no poques penúries a banda– d'un benestar del qual es pot afirmar el mateix que respecte de la igualtat: tots som iguals però uns més que d'altres. Siga com siga, el corredor de fons, per convenciment i compromís amb la victòria, per sentit de l'oportunitat o instint de supervivència, observa els contrincants exhausts que respiren amb dificultat mancats de la tensió necessària per superar la prova, i decideix avançar-los per l'esquerra i deixar l'omnipotent xèrif de l'OTAN amb un pam de nas. No ha tardat el malcriat Trump a amenaçar de fer trontollar l'economia espanyola amb aranzels estrictes si no s'acaten les seues ordres (o estratègies de negocis que no es discuteixen). Després del genocidi consentit (que vol dir estimulat) de Gaza pel gran amic americà i la impassible Europa, després de l'atac d'Israel a l'Iran que es va passar tot el dret internacional pel folre i la cirereta dels USA en la guerra fulgurant de dotze dies que tots afirmen haver guanyat (els qui sempre la perden són els palestins, sens dubte), l'OTAN i Trump al capdavant, en ple ardor guerrer, tractaven d'imposar el 5% del PIB de cada país en rearmament. I Sánchez s'hi ha negat i de rebot ha provocat el desconcert d'unes dretes (extremes i més extremes) que conscients de la impopularitat que arrossega a l'estat espanyol el cowboy i els seus deliris de domini, no ha gosat dur-li la contrària en aquest tema, si més no pel costat de l'honor patri mancillado pels exabruptes del ianqui. Ja veurem com es resol l'augment de ritme imprevist del corredor Sánchez i en què queden les amenaces comercials del fatxenda, però de moment el president espanyol ha fet un pas important per arribar amb bon peu a la meta: acabar la legislatura. Té per davant dos llarguíssims anys si els casos de corrupció i les difícils aliances trenades i l'incompliment dels compromisos adquirits li ho permeten. Més això de l'OTAN, un gest (per ara un gest només) que cal reconèixer-li en temps de turbulències en què tothom tira ràpidament de pistola. Perquè si de veritat es vol millorar la defensa dels pobles europeus s'hauran d'acabar les tuteles interessades de l'americà exercides a través de l'OTAN i caminar cap a un exèrcit paneuropeu i la consolidació d'una indústria pròpia. Potser és també l'hora de replantejar-se la pertinença a un organisme feta de trascantó i males maneres en aquell referèndum de Felipe González, el mateix que ara clama en sintonia amb la dreta, ben assentat el cul en consells d'administració d'algunes empreses, contra Sánchez.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 27 de juny de 2025.]