La balena

Generalment els Premis Nobel em passen desapercebuts, també els literaris. La majoria d'ells són perfectament desconeguts per a mi abans de rebre el guardó, cosa que em sol provocar la perplexitat, la consciència de les pròpies ignoràncies i en algun cas la sospita que molts premis, literàriament parlant, són una solemne estupidesa. Al cap d'un cert temps, per sana curiositat, recomanacions fiables o pur atzar hi solc topar. Al d'enguany, el narrador hongarès László Krasznahorkai, en canvi, hi vaig arribar per les pel·lícules de Béla Tarr, que vam veure en plena pandèmia, Sátántangó i A torinói ló (El cavall de Torí). La primera té una durada de sis hores, que vam repartir en dues sessions. S'inspira en la novel·la homònima de Krasznahorkai, coguionista habitual de les pel·lícules de Tarr, i traduïda recentment al català per Carles Dachs amb el títol de Tango satànic. L'editorial Acantilado, en castellà, ja n'ha publicat set títols, que vaig llegint a poc a poc i seguidet, enlluernat per la seua prosa magistral i un realisme tan extrem i precís que aconsegueix il·luminar el món tenebrós de l'hongarès, la desfeta material i moral dels últims anys de l'Hongria comunista. Poques simbiosis tan fecundes deuen haver-hi entre narradors i cineastes com la d'aquests dos gegants hongaresos. Sense perdre cap de les característiques específiques dels respectius llenguatges, hi ha una íntima comunió entre paraula i imatge que no em resulta fàcil explicar però que no es resol mai per la traducció mecànica ni la subjecció estricta (impossible per altra banda) del film a la novel·la que la precedeix. Anar alternant les lectures del narrador amb la visió de les obres del director, la majoria de les quals es poden trobar a Filmin, és una experiència cultural única, commovedora i molt estimulant.

Una de les seqüències que més m'han corprès del film de Tárr Werckmeister harmóniák (Les harmonies de Werckmeister, 2000), basat en la novel·la de Krasznahorkai Az ellenállás melankóliája (Melancolia de la resistència, 1989), és el d'una gran balena que s'exhibeix enmig d'una ciutat sumida en la violència gratuïta de la massa. La presència tan lluny del mar del monstre provoca alhora la repulsió i una atracció irresistible en un dels protagonistes del film i la novel·la, Valuska, correu que vagareja enmig del caos, i se'ns revela com un transsumpte simbòlic de la força cega que està somovent els fonaments d'aquella societat.

L'episodi m'ha fet evocar una altra balena que m'acompanya d'ençà que vaig tenir notícia d'un cas paregut al de l'hongarès que potser va tenir lloc per ací, concretament a Alcoi, en plena postguerra i mentre creixia una remor de fons provocada per l'estat generalitzat de misèria de l'època i es feien a les fosques els preparatius per a una vaga de treballadors. Un cetaci de considerables dimensions havia aparegut mort a la platja de la Vila Joiosa i algú tingué la pensada d'aprofitar l'ocasió per a un peculiar espectacle. Concebut, no cal dir-ho, com un negoci de l'entreteniment amb virtuts dissuasives, el vell joc d'amagar: carnassa en descomposició per al foment de la conformitat social. Història o llegenda? El temps me les ha mesclades. Durant molts anys la balena fou motiu per a un passatge d'una novel·la que mai no vaig escriure. Un camió puja molt lentament carregant el Leviatan pel Port de la Carrasqueta. Hivern de 1959, fa un fred que pela. A la ciutat l'espera una comitiva presidida pel senyor alcalde, banda de música, uns quants prohoms, passavolants i curiosos avisats del gran esdeveniment. Una estampa que podria ser berlanguiana, sens dubte. Se n'han repartit cartells anunciadors per bars, comerços i mercats, n'hi ha falques publicitàries a Radio Alcoy, el periòdic local en trau reportatge a doble pàgina en blanc i negre amb profusió de detalls i fotografies. I algunes ombres clandestines movent-se d'esquitllentes per les cantonades, les escorrialles de les fàbriques vessant les seues coloraines en les minses aigües del Serpis, la suor esforçada del treball, el silenci i la por travessen els ponts.

Amb variants, la història pot repetir-se. Un rorqual comú (Balaenoptera physalus) de nou metres de longitud i unes 6,5 tones va aparèixer morta fa uns dies en un espigó de la bocana del port de València. No crec que a ningú se li acudesca exhibir l'animal. Els mètodes d'entreteniment i ocultació són avui molts més eficients i sofisticats. Una balena enmig de la plaça ja no interessaria ni els xiquets ni els innombrables Valuskes que s'amunteguen en les perifèries de les foscors socials.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de febrer de 2026.] 

 

 

[Fotograma de la pel·lícula Werckmeister harmóniák.]

 

 

Del blat, farina blanca

Èrato. Converses literàries amb Josep M. Sala-Valldaura. Josep Antoni Clua, Jaume C. Pons Alorda, Joan Ramon Veny-Mesquida (ed.). Càtedra Màrius Torres d'Estudis sobre Patrimoni Literari Català, Universitat de Lleida. Setembre 2025.

· · ·

Heus ací un llibre imprescindible que ens arriba com una autèntica summa del saber i fer poètics de Josep M. Sala-Valldaura (Gironella, el Berguedà, 1947), poeta, assagista, professor, investigador i traductor, home que des dels anys setanta ha estat un dels més lúcids i persistents fars de la vida literària catalana. Imprescindible, dic, per a tots aquells qui ens movem pels camps oberts de la literatura i les humanitats, poetes i escriptors, estudiosos i estudiants, professors o simples lectors exigents. És d'aquells llibres que ens hauria agradat tenir sempre a mà en els ja llunyans dies de la universitat, o quan fèiem classes de Secundària, i ara, per fi, ve apuntant a nous horitzons o a desempolsegar-ne d'altres d'abandonats en no pocs viatges de l'oblit. Certament, com afirma Josep Antoni Clua en les pàgines inicials, una obra com la que ací es condensa només pot ser fruit d'una passió constant. El llibre en ressegueix pas a pas la construcció des del nucli originari i candent, la declarada voluntat de Josep M. Sala-Valldaura d'esdevenir poeta: "la meva voluntat ha estat la de ser poeta, i les altres activitats literàries van néixer al servei d'aquest objectiu". El bon lladre que furta la veritat de les paraules –i té el seu paral·lelisme en Prometeu, amb l'ajuda del qual reblem la síntesi: el foc de la veritat de les paraules– va anar completant-se amb l'advocat que mira d'explicar quines lleis regulen aquest robatori (si molt convé per saltar-se-les). Per inquietud, per passió, per professió –de fe–, el poeta (el lladre) i el crític, assagista i professor de literatura (l'advocat) van fondre's en la mateixa persona per donar lloc a una de les aventures intel·lectuals més atractives dels nostres dies. Com que la poesia "desborda les fronteres del logos", no és estrany que puga arrelar aviat en l'home capaç d'apropiar-se del foc sagrat (o secret, com acostumava d'anomenar-lo el poeta alcoià Joan Valls i Jordà) si és hàbil i sensible per a l'art de la substracció. Però per exercir amb destresa l'ofici d'advocat cal picar molta pedra, madurar molt lentament, llegir sense descans i mantenir una passió indeleble pel coneixement. A recórrer tots aquests dos camins sense fi que s'entrecreuen ha dedicat Josep M. Sala-Valldaura tota la seua vida.

El llibre, que es presenta en forma de conversa literària, s'obri amb el ja citat pròleg de Josep Antoni Clua per traçar el perfil biogràfic de l'autor. Hi segueix el catàleg complet i actualitzat de l'obra literària de Josep M. Sala-Valldaura, dividida en els diversos apartats que la conformen: poesia (amb no menys de 27 títols), llibre d'artista, narrativa, memòries, teatre, assaig i crítica literària, assaig acadèmic, edicions crítiques, història de la literatura, estudis, introduccions, notes, coordinació de monogràfics, traduccions, poemes en antologies en altres idiomes, poemes de l'autor traduïts al castellà, portuguès, francès, anglès, romanès, basc i alemany, poemes musicats i treball fotogràfic. Un simple repàs a aquest llistat d'obres pot donar idea, en extensió, de l'enorme treball desplegat fins avui per Josep M. Sala-Valldaura, que en els darrers anys ha donat a conèixer títols tan importants com Coordenades (2018), Refer el no-res (2022) o Quasi muts (2023) en el seu vessant més poètic de lladre del foc sagrat de la veritat, o La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (2015), Cartes d'un poeta gran. Llibre (de) bord (2020), Acords i ruptures: deu aproximacions a la poesia catalana (2023) o La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic (2023), com a assagista.

De fet el llibre que avui comentem es forneix molt equilibradament d'aquestes dues fonts, íntimament lligades com queda dit. L'autor hi desplega els seus coneixements sobre tot de temes relacionats amb la poesia i el llenguatge poètic i els il·lustra sovint amb exemples de poemes propis. Així, Èrato no només fa a mans del lector una selecta antologia de l'obra del poeta, molt útil per qui s'hi comence a endinsar, sinó que resumeix molt didàcticament les tesis principals de la seua faceta assagística i investigadora tal com les coneixem en els assajos citats més amunt. D'aquí la qualificació de summa que hem fet servir al principi de la present nota i que ho és no només perquè arreplega les conclusions pròpies del nostre autor sinó també les que han anat il·luminant els principals corrents i escoles contemporanis sobre els mateixos temes. La conversa (que com és lògic s'esplaia molt més en les respostes a partir d'unes preguntes que hi actuen com una palanca o clau que obri molts panys, dit amb ecos estellesians) va avançant amb la solidesa d'una escriptura molt ben travada que combina harmònicament el rigor amb l'amenitat i la voluntat pedagògica. La senzillesa, com sabem, pot casar bé amb la complexitat dels raonaments i motius que s'assagen. En aquest sentit el llibre concentra totes les virtuts del bon manual de literatura, com a compendi de saviesa que no descuida la part funcional i pràctica, però sense renunciar mai a despertar en el lector el plaer autèntic de la lectura, que s'ofereix així a un ventall de públic potencialment molt ampli. En l'obtenció d'aquest plaer hi juga un paper principal, com en tota obra literària exigent, la qualitat humana de la veu que sentim parlar, les constants vitals que n'expliquen quefers, passions i peripècies, el perfil moral d'algú capaç de transmetre la veritat ran de terra i mirant als ulls, sense les ínfules ni els dogmatismes que la malmetrien. Perquè l'autèntica saviesa no vol èmfasi ni subratllats balders, sinó que ens convida a continuar el camí pels nostres propis mitjans. Èrato és, més que una escola literària sencera, una lliçó de vida. Com en el poema de Coordenades "Curriculum del Raval de Jesús", un dels més punyents testimonis d'una infància que he llegit mai, i per contrast amb l'amarg pa negre de la postguerra inacabable, ací teniu un llibre que és tan bo com el pa fet de farina ben blanca, naturalment de blat. La literatura i la cultura catalana estem d'enhorabona.

[Publicat a Saó núm. 520, gener 2026.] 

 

 

 

Meteorologia i poder

Savis meteoròlegs té la ciència, amb els seus càlculs i pronòstics, amb la història documentada de canvis i constants, de fenòmens d'extraordinària intensitat, de rècords de pluges i períodes de sequera, maregasses i huracans i, en fi, tota aquella física atmosfèrica convertida en matèria informativa que tanca els noticiaris. L'home del temps, en dèiem en aquella època de televisió grisa i plana del franquisme de l'encarregat de transmetre les dades sobre l'oratge, perquè de dones no n'hi havia mai. La televisió en general, espectacle i mitjans tècnics a banda, em fa l'efecte que no ha millorat gaire. Més aviat diria que ha atès mecanismes més subtils i efectius de persuasió, intoxicació i control socials, tres cares de la mateixa moneda. Sense comptar-hi que, rere l'aparent diversitat d'opcions, estils i ofertes, s'amaga la discriminació forçada per lleis i interessos espuris de llengües i cultures minoritzades com la nostra, pobles sense estat propi obligats a pagar invariablement el beure dels altres. No hi ha reflex més clar del fracàs de l'Espanya autonòmica –amb permís de la xarxa ferroviària o la gestió de carreteres, ports i aeroports, per exemple– que l'ocupació i distribució d'espais mediàtics sense que siguem capaços de discernir quin és pitjor que l'altre. Dels dits generalistes i d'altres de més baixa estofa (de tarots i bruixeries, de falles i bous, de religiosos i xarlatans…) en tenim per donar i vendre. La vulgaritat i la gasòfia s'han convertit en costum que s'accepta amb tot el fatalisme. Aquestes televisions les tens debades i a tot arreu, però si vols veure'n alguna en la teua llengua no restringida a la cosa provincial i folklòrica, més com més va sota el poder del PPVox, d'À punt, has de pagar o trencar-te les banyes. Una cosa tan elemental com el dret a l'ús de la pròpia llengua a tots els efectes, tan emfàticament proclamat per lleis internacionals i fins per la Constitució espanyola (amb les trampes que ja coneixem), ens és negat dia a dia fins en els mínims detalls. Que a hores d'ara no puguem compartir ràdios i televisions en català és la prova més fefaent de la insignificança política dels Països Catalans, d'un en un i vistos en conjunt, i de el tossut menyspreu amb què som tractats. Però qui se'n recorda, de demanar la reciprocitat dels mitjans de comunicació en català avui dia? I qui se'n recorda, en un acte simbòlic de resistència, només obté l'eco del silenci com a resposta.

Siga com vulga, en plena crisi climàtica com la que vivim en els nostres dies, la meteorologia i les dones i homes del temps que ens n'informen són una font bàsica i preciosa de coneixement. Sempre, és clar, que confiats en la seua infal·libilitat no deixem de mirar el cel abans d'eixir de casa ni ens pensem que tenim, com a contribuents nats, el dret inalienable a la bonança climàtica permanent. Ni que deixem de beure en les fonts antigues de la paremiologia i les paraules ritmades que estimulen la memòria climàtica i la capacitat d'observació directa del món en què vivim. Acostumats a l'asèpsia de l'aire condicionat i els paranys televisius, però, els perills d'un oratge desbocat per maltempsades es multipliquen exponencialment. El poder, i les seues ramificacions institucionals, sol tractar els ciutadans com si fossen xiquets per fer-los creure que tot és sota el seu control: "No patiu de res, que el paraigua del papa us protegirà sempre". Però les fúries meteorològiques són empeses per les lleis de la física i ignoren els polítics ganduls i tocatardans, com els que sofrim molt particularment els valencians, i negacionistes fanàtics que només miren els seus negocis, amb absolut menyspreu per la vida humana, que és també la del planeta que l'alberga.

Savis meteoròlegs té la ciència, certament, amb els seus mapes i gràfics i els seus registres històrics d'ençà que hi ha memòria documentada de l'oratge, però un, en la seua esquifida experiència, no recorda tants dies de vent furiós, ni tantes maltempsades que s'encadenen sense descans, ni aiguats tan persistents i fatídics com els de les darreres setmanes. Poc poden fer els esforçats meteoròlegs –i en aquest sentit la valenciana Victòria Rosselló, que es va fer un fart d'avisar-nos quan la dana, serà sempre un exemple de rigor i responsabilitat en permanent contrast amb la mandra assassina dels governants de la Generalitat– si fallen els encarregats de la seguretat pública. La diferència en la gestió dels aiguats d'aquests dies a Andalusia i altres llocs d'Espanya i la negligent i catastròfica de la dana augmenta els motius que assenyalen els culpables de la mort de 230 persones i de la devastació de les comarques afectades. La dana fou un avís macabre del que pot passar quan la societat és en mans d'un mal govern. L'oratge no té color polític però és un paràmetre infal·lible de la qualitat de qui governa.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de febrer de 2026.] 

 

 

 

En mans d'aquests bojos

En el seu memorable El retaule del flautista (1970), Jordi Teixidor deixà escrita la cançó que interpretaven els personatges Weis i Baun: "El negoci no té cor, el negoci no té entranyes. Ara manen les finances, ara mana qui té l'or". La peça més representativa del teatre del tardofranquisme, que va ser censurada a Madrid però que a casa nostra va aconseguir un èxit clamorós de públic que va durar molts anys, posava el dit en algunes de les nafres que tothom patia i coneixia. O potser no tothom. Com a bon teatre social i de denúncia la peça tenia una voluntat pedagògica que afavorien la senzillesa, la bonhomia del to i els personatges i el so de fons del conte d'El flautista d'Hamelín. La ingrata avarícia dels poderosos, sempre àvida de traure bons rèdits de les desgràcies alienes, la corrupció i la veritat universal que la gallina de dalt caga la de baix i que sempre són els pobles els qui paguen els plats trencats, eren els temes d'una paràbola perfecta per descriure aquells temps de finals del franquisme.

En el primer dels molts muntatges que es feren de l'obra de Teixidor a Barcelona hi havia un jove Ovidi Montllor fent el paper de Hans. Poc després en va fer la seua versió La Cassola d'Alcoi, que aquells xavalets que érem vam veure entusiasmats des del galliner del Teatre Circ en 1972. Més de cinquanta anys després, els negocis no només continuen perpetrant-se sense cor ni entranyes, sinó que han depassat, en mans dels principals oligarques que avui dominen el món, els límits reconeguts de la depravació.

Els documents publicats d'un d'ells, Jeffrey Epstein, mostren la ramificació d'aquest mal que per molt que se l'intente banalitzar en la confusió de les xarxes que ells mateixos posseeixen i manipulen a benefici propi, és difícilment negligible. Avui sabem que a l'illa Little Saint James de les Illes Verges nord-americanes (una altra ironia sagnant), propietat del difunt proxeneta, s'hi donaven cita un bon nombre de celebrities per practicar tota mena de vicis i abusos que incloïen el sadisme, l'esclavatge, la violació i la tortura. Entre els amics i convidats d'Epstein hi figuren dos dels empresaris que amb major exhibicionisme han trencat les normes no escrites del simulacre capitalista i un punt d'honor que amb ells ja ha passat a millor vida: Musk i Trump. Però els papers també apunten a estranys companys de viatge en la cursa cap la barbàrie total (ara els bàrbars de veritat ens semblen uns angelets) com Aznar o la família reial noruega, ja veurem com, quan i per a què. Amb raó hom ha comparat tot això amb Saló o els 120 dies de Sodoma, la terrible pel·lícula de Pasolini inspirada en l'obra del Marquès de Sade i les pràctiques dels llibertins del XVIII: l'horror que descriu l'horror des de les mateixes entranyes.

No, el negoci no té cor ni té entranyes, com demostren tants clàssics del poder desenfrenat, especialment abundants en èpoques de decadència com la que ara vivim, només que avui aquest poder ja és globalitzat i exercit a través d'un control ferri dels mitjans de propaganda del món digital. El d'avui és un poder a la carta, amb les terminals telefòniques instal·lades en cada casa, en cada butxaca, en cada mà pintant-nos la realitat de la manera que més profit li fa. O la ficció orwelliana convertida en trista i absurda realitat d'un poder omnímode escapat de tot control democràtic.

Podríem aplicar a personatges com els ja citats Trump, Musk o Epstein la qualificació de pobres nens rics, però la trobem massa indulgent amb aquests casos patològics promoguts pel i per al sistema, i només cal veure com es comporten davant les càmeres i com i què fan amb els seus negocis. Totes les alarmes haurien de sonar alhora quan contemplem estupefactes els deliris, que potser un dia seran realitat perquè ja descansen en algun calaix en forma de plànols i càlculs, de Trump per fer beneficiar-se del genocidi i destrucció de Gaza i assentar-hi les seues natges multimilionàries, o la sàdica fredor d'Epstein quan recomanava aprofitar el caos universal que ells mateixos provoquen per fer bones inversions, o la perillosíssima bogeria de Musk, l'amo de SpaceX, Tesla, OpenAI i no sé quantes empreses més en els atacs a Europa i ara mateix a Pedro Sánchez per intentar protegir infants i adolescents front als perills de la xarxa, o la seua croada en favor d'una ultradreta ben subvencionada i instruïda per fer de còmplice i fidel executora dels capricis i dicteris de l'amo.

Com en El gran dictador el món està avui en mans d'oligarques sense escrúpols que juguen amb el globus terraqüi mentre branden a la mà l'agulla que el farà esclatar després del numeret. No atorguen al seu cavall el títol de Cònsol però són molt a prop de fer-se adorar com a déus, i posen i deposen presidents, amenacen a tort i a dret, decreten lleis per al silenci, fan matar innocents, expulsen del país treballadors migrants, es conjuren contra la ciència i l'evidència per negar la crisi climàtica, es burlen de la música i del tocador. Com Neró, un dia riuran i cantaran veient Roma cremar, però no serà Roma sinó el món sencer i ells, a bord de les seues naus espacials, ja hauran posat rumb a d'altres mons on escampar els seus negocis i la seua ignomínia. Pobres nens rics! Pobra humanitat en mans d'aquests bojos!

[Publicat pel Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de febrer de 2026] 

 

 

 

La funció ha de continuar

De l'anunciada ruptura –esperem que provisional i reparable– entre la Societat Coral El Micalet i la seua companyia de teatre se n'ha fet ampli ressò la premsa, inclòs aquest mateix diari. Sengles comunicats, del CTM i de la Junta Directiva del Micalet presidida per Gemma Pasqual, més la sol·licitud signada per Maria Conca i 39 socis d'una Junta General Extraordinària on debatre i prendre acords "sobre la utilització i gestió de la Sala de Teatre", l'objecte de la controvèrsia, acompanyada d'una carta als socis amb bones raons per a la continuïtat de la col·laboració, n'han completat la informació i fixat les posicions enfrontades.

Com passa cada dia en el teatre de veritat, el públic veu els actors representant, n'aprecia les veus i els moviments, la qualitat de la posada en escena, de la música i dels diversos elements que la componen, es fa càrrec de la història que s'hi conta, s'emociona i aplaudeix al final si l'obra li agrada. Però desconeix el que passa entre bastidors, ignora tot el teball que ha precedit i fet possible l'espectacle. Els seus aplaudiments, tanmateix, reconeixen indirectament aquest esforç invisible que manté viva, amb una mala salut de ferro, la fràgil màgia del teatre.

Moltes de les causes de l'actual discòrdia entre la CTM i la Junta Directiva deuen haver-se covat en aquest espai fosc sostret al públic i als mateixos socis, però en el fons es vinculen amb les estretors a què la cultura està sent sotmesa pel govern antivalencià de la Generalitat. En temps de vaques grosses, el vent sol bufar de popa. És precisament quan venen les maltempsades i el vaixell sotsobra quan la tripulació ha d'estar més unida que mai per salvar-se del naufragi. Els 113 anys d'història del Micalet, 31 dels quals en fèrtil simbiosi amb el seu Teatre, poden forçar un punt d'esllanguiment i decadència si es consuma la trencadissa, de manera que en aquest negoci caldrà repuntar els descosits, estendre la mà i renovar confiances (i contractes i tot el que calga) per reconduir el rumb de la deriva. Perquè no hi ha dubte, malgrat l'envelliment de la massa social del Micalet –un mal general del conjunt de l'associacionisme i la militància del país–, que l'oferta teatral ha estat el principal pol d'atracció i de presència d'un públic transversal que ara es llançaria irresponsablement per la borda. Si hem d'amollar llast perquè la nau recupere el rumb i guanye vigor i lleugeresa, que siga el de les coses inservibles: la falta d'idees i projectes, els vicis dels personalismes, la recreació autosatisfeta en la impotència, tot allò que sovint malmet les millors empreses.

Hauríem d'haver après ja, sobretot els valencians, que en tenim llarga experiència, que les lluites fratricides són un passaport segur a la irrellevància. Morir matant és una tendència tan comprensible com estúpida. Perquè això és el que em fa l'efecte que d'alguna manera està passant amb unes decisions que fins ara han estat sostretes al públic i, el que és pitjor, als mateixos socis de l'entitat. No poden ser tan importants els motius que esgrimeix la Junta per trencar el pacte amb la seua companyia teatral al costat del càlcul de pèrdues, materials i simbòliques, d'identitat i de projecte cultural per al país que es provocaran si al final es trenquen palletes. Si la simbiosi entre el CTM i el Micalet se'n va en orris, hi perdrem tots, els socis i sòcies, el públic en general, el teatre, la cultura i el mateix País Valencià, orfe de sales estables i programacions teatrals de qualitat en la llengua pròpia. La síndrome dels minoritaris s'accentua quan s'entra en una zona de confort en què un hom es creu dipositari exclusiu de la raó i s'encabota i gaudeix en la divisió. O quan la simple llei del benefici material s'aplica mecànicament tot negligint arterosament guanys menys comptables però tan o més essencials per a la bona marxa de les coses.

No poden ser, no han de ser, incompatibles ni l'ús de la sala de teatre per a d'altres menesters ben dissenyats i programats amb temps i coordinadament ni el còmput solidari de beneficis i càrregues a repartir. L'entesa no solament és possible sinó necessària. Aquesta parella encara té moltes cançons per anar ballant ballant i per ampliar i millorar la seua oferta cultural i la seua aposta decidida per la llengua i el país. En últim terme els socis i sòcies decidirem què fer el proper 6 de febrer. Confie que guanyant el trellat hi guanyarem tots. La funció ha de continuar. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 30 de gener de 2026.]