L'hereva, la Corona i la poesia

L'enèsima operació d'emblanquiment reial ens agafa en plena campanya d'una altra ofensiva no menys lucrativa (per a segons qui, és clar, que mai no plou a gust de tothom) com és la de la completa indigeneïtzació (perdó per la paraulota, si és que encara queden indígenes de res) del halloween. La veritat, i dit siga ja sense acritud i resignadament davant la constant invasió de l'estupidesa universal sota múltiples formes, no he vist en ma vida una festa amb més poca gràcia que aquest carnestoltes teranyinós, ensucrat i coent. Havent perdut pel camí castanyades i panellets, animetes i contarelles i memòria dels propis morts, només faltava el sorollós negoci halloweenesc per embrutar una tardor en vies d'extinció. En fi, clamar en el desert i armar-se de resistència interior, què hi farem. No deu ser casualitat, doncs, l'espectacle paral·lel que han muntat a compte de la majoria d'edat de l'hereva coronària, el seu jurament de la Constitució o brindis al sol tota vestideta de blanc davant d'una mare experiodista amb clars signes de decadent avorriment i l'agre pare que penja el medallot a la filla amb cotinguda emoció, com correspon a les figures règies on els últims i poderosos conglomerats franquistes hi tenen dipositades totes les esperances. N'hauríem pogut dir El dia dels morts vivents si no fos que els seus protagonistes són ben vius i manen l'any sencer des de fa segles. La festassa amb besamans i pastissets rojigualdos, l'habitual desfilada militar en uniforme de gala pleistocènica, la clac de sangoneres reials que s'hi aplega i fins la benzina i el fastuós Phantom IV Rolls Royce (fins en això els ressons fantasmals del halloween), un dels tres models exclusius que va comprar Franco en 1952 per dissimular la seua petitesa, a compte, com sempre, del sofert populatxo, inclòs el que va aplaudir amb entusiasme tant de destarifo. No hi va faltar la cirereta poètica, imprescindible en aquest tipus de cerimònies, que demostra la utilitat del gènere per a enaltiment de la vacuïtat amb què el poder disfressa els seus negocis. L'encarregada del protocol, Francina Armengol, segurament la més republicana de la família socialista, va despatxar l'acte citant l'estellesià "El que val és la consciència de no ser res si no s'és poble" del Llibre de meravelles, afirmació que aplicada a l'hereva de la Corona, que per definició no pot ser ni serà mai poble, equival a condemnar-la a l'ostracisme més oprobiós. Malgrat tot, la ironia ha sentat molt malament entre certs fèrvids lectors del poema citat, que consideren que no era aquell el lloc ni el moment adequat per repetir-lo ad nauseam i ignorants de les més subtils teories de l'entrisme en seu parlamentària. L'altre detallet poètic de la jornada el va patir el meu amic, el poeta basc Felipe Juaristi, amb un bonic bihotz zintzoa bezain bezala, com un cor obert, virtut que està en flagrant contradicció amb la nissaga de l'hereva de la Corona, com la història s'ha encarregat tossudament de demostrar, de manera que no sé si felicitar l'amic Juaristi o acompanyar-lo en el sentiment. Quedava, en fi, la quota femenina o feminista de l'acte, que va ser hàbilment coberta amb un vers de la gallega Xohana Torres Eu tamén [quero] navegar que es pot traduir per jo també [vull] navegar (o jo també [vull] pernil, cosa per altra banda tan lògica i justa), perquè la funció complís amb les regles del políticament correcte i no semblés que el jurament constitucional de la futura reina, jove, somrient i vestida de blanc com una núvia moderna i cosmopolita, però tan espanyola i amb pantalons, era una carnavalada d'arreplegats i pelacanyes només preocupats pels propis privilegis. Poble, cor, navegar. Exceptuant-ne la tirada a les regates de la borbònica família i les maniobres marítimes a bord de l'explícit i memorable Bribón de l'avi patern de la xiqueta, estrictament literal, no descartem segones intencions republicanes de la presidenta mallorquina. Perquè quan el poble i el cor entraran per la porta gran de les institucions, la monarquia haurà d'eixir-ne per la finestra. És potser per això que hi ha qui afirma que la sang no arribarà al riu, que la corona caurà a trossos abans de poder ser col·locada en el reial cap de la somrient hereva. Que així siga, amén.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de novembre de 2023.]

 

 

Notes d'un viatge al Berguedà

Els viatgers havien estat un parell de voltes almenys a Berga, sempre a arrapa-i-fuig, de manera que a penes en recordaven algun detall, la Plaça de Sant Pere, escenari principal d'una Patum que mai no havien viscut en directe, el Santuari de Queralt i la vista impressionant sobre mig Catalunya (des de Montserrat al Montseny). Amb una tardor que no empenyien ni les altes temperatures ni la manca de pluges, i que a penes despuntava ací i allà en els arbres caducifolis de ribera i en els més inquiets dels enormes boscos (aurons, fajos i freixes sobretot), recórrer els infinits camins del Berguedà era malgrat una meteorologia distorsionada pel canvi climàtic una opció atractiva. Hi plantarien uns dies la tenda enmig d'una ciutat fantasmal de caravanes, bungalous, carrers i instal·lacions desertes, llegirien els llibres que els acompanyaven en aquesta ocasió (Convivència d'aigües, la impressionant obra poètica de Zoraira Burgos, el Quadern d'exercicis de Iorgos Seferis en la magnífica traducció de Joan Frederic Calabuig, En hora incerta, la poesia de Primo Levi traduïda per Eloi Creus) i farien algunes excursions a peu i escapades en cotxe pel Bages, el Berguedà i l'Alt Urgell. Com la poesia o la música, tot viatge és un descobriment i un retorn, un joc d'analogies i distàncies. Berga és una ciutat molt viva, que traspua prosperitat i energia i on la completa normalitat (o quasi) amb què s'hi viu en català sembla haver assimilat perfectament i com un signe dels temps la presència destacada de població forana, especialment la d'origen àrab, sud-americana i subsahariana. La visita a Cardona, l'últim bastió de la resistència catalana en la Guerra de Successió, en canvi, fa la impressió als viatgers de la immobilitat depressiva en què l'erosió del temps fustiga les coses d'aquest món. Una ciutat preciosa, de passat esplendorós, embadalida en les pròpies ruïnes: un castell que amenaça solsida, una oficina d'informació turística tancada, carrers que puden a humitat i misèria, cases abandonades… No tot Catalunya, sembla, és el model de puixança, tenacitat i progrés que sol saltar a la vista.

Busquem Llobregat amunt i muntanyes amunt altres llocs on esplaiar-nos: Cercs d'aigües fresques i forns antics, Guardiola de Berguedà, on hi ha el Monestir de Sant Llorenç, i els camins que l'envolten, ara sí, ens regalen una mica de la saba tardoral que encara trigarà a esclatar amb la paleta sencera dels grocs un parell de setmanes almenys, Bagà de bonica Plaça Porxada, porta gòtica ben conservada i tot de detalls medievals. Vuit quilòmetres amunt, per ves a saber quines coincidències, quins ecos, quines ventades, encimbellat als seus 1.400 metres d'alçada, ens espera el poble més petit de Catalunya (honor que li va prendre fa un temps a Sant Jaume de Frontinyà), Gisclareny, nom de ressonàncies germàniques i profund com els gorgs i estimballs que el volten, amb 28 habitants censats. Una esglesiola (la Mare de déu del Roser) i quatre cases (algunes de reformades), el que potser també és el cementeri més petit del país, amb una dotzena de nínxols mal comptats que ens parlen de Tomasos, Corominas, Pons i Companyons i des d'on s'obri una perspectiva impressionant del massís del Pedraforca (2.500 metres) coronat de núvols, i el mirador de Gargallosa disposat a tallar-nos l'alè gràcies a la panoràmica que ens brinda al cor i als ulls. Perquè no hi ha una altra forma d'assimilar tanta bellesa que quedar sense paraules i sense alè, assumir la pròpia petitesa com un bé que permet accedir per uns instants, a través de tots els sentits, a la grandesa del món i saber-se'n part en silenci.

L'endemà és el moment de pujar a l'Alt Urgell. Ella ha llegit no se sap on que a Arsèguel, prop de La Seu, hi ha la llibreria La Puça i el restaurant Ca la Lluïsa. Les expectatives no deceben. Al poble aparentment desert ens reben dos immensos mastins del Pirineu tan grans com dòcils i manyacs i que fa goig acaronar. L'església al capdamunt del poblet és un magnífic exemple de bellesa i austeritat, d'harmonia de línies que es retallen contra un cel blau esquitxat de núvols blanquíssims. I al carrer principal, en efecte, La Puça, generosa en la mostra de literatura etnogràfica i d'informació per als aficionats a la muntanya i que tenia reservada als viatgers la joia d'un llibre de Joan Graell, Alfabet de l'ombra: "Claror derruïda / entre el tossal / i la garba. // Càntir buit. // En la llunyania / un riu de pedra / flueix cap a l'etern. // La set retorna / a la font'. A les envistes dels bellíssims espadats del Cadí, el batec de la terra no hauria pogut trobar millors paraules. Retorna la set, com els viatgers a la plenitud dels paisatges, que resumeix bé la bona cuina de l'Hotel Nice de la Seu d'Urgell, la seua escudella i una crema de verdures proverbial.

[Publicat a Diari La veu del País Valencià el divendres 27 d'octubre de 2023.]

 

[L'església d'Arsèguel fotografiada per l'autor el dimecres 25 d'octubre de 2023 devers les 12.00 h.]

                            [El Pedraforca des de Gisclareny. Foto presa el dimarts 24 d'octubre de 2023.

 

És hora de llums solidàries

Si el que pretenia Hamàs traspassant la frontera i assassinant 1.400 persones i capturant vora 200 ostatges el proppassat 7 d'octubre era provocar l'habitual resposta desproporcionada de l'Estat d'Israel per estendre la flama del conflicte a costa de població civil palestina i israeliana, sens dubte que ho ha aconseguit. El polvorí actiu més antic del món fa dotze dies que pateix rèpliques de violència, mort i destrucció a uns nivells que qualificaríem d'infernals si no fos que ja fa dècades que els dimonis de l'odi i la venjança van desbocats per l'anomenada Terra Santa, allà on les principals religions monoteistes es barallen a sang i foc per aquest petit tros de regne d'aquest món i per l'infinit del més enllà, tot a un preu sempre a l'alça i que sempre fa vessar rius de sang entre els més vulnerables. Els fanàtics d'un i altre signe solen ser partidaris del com pitjor millor, a costa, evidentment, de fer caure persones com si fossen mosques. A fi de comptes, l'esperança de la seua desesperança es funda en la fantàstica idea que al final d'aquesta vall de llàgrimes que és la vida ens espera el paradís, un lloc que com més prompte habitarem més penes ens estalviarem, sobretot si hi accedim defensant la causa d'Al·là, Déu o Jahvè. El que va començar per la injustícia flagrant d'esmortir la mala consciència occidental de la Xoà amb la instauració d'un nou estat per als hebreus i desplaçant i desposseint la població palestina que ja hi vivia, és la principal causa d'un conflicte que des de 1947 i les subsegüents guerres araboisraelianes es troba en un atzucac gràcies al suport inalterable dels Estats Units d'Amèrica a l'Estat d'Israel i els dubtes (que solen decantar-se a favor dels israelians) europeus i la pantomima de l'ONU, incapaç de fer valer enmig del caos les seues resolucions. El teatre es complementa amb Putin, que manté el foc viu de la seua pròpia guerra a Ucraïna, oferint-se de mitjancer i encaixant amb Xi Jinping, el president xinès, i somrient tots dos com a bons fabricants d'armes i experts en el lucratiu negoci del domini geoestratègic. L'únic que ha avançat sense aturador tots aquests anys és l'ocupació colonialista de terra palestina i l'empitjorament de les condicions de vida a Gaza i Cisjordània. També la por i la inseguretat amb què han de viure els mateixos ciutadans d'Israel, que serveixen d'excusa als successius governs d'aquell país, cada vegada més escorats a la dreta i més dominats per grups ultraortodoxos, per a l'expansionisme bel·licista i genocida. La situació de setge, apartheid i misèria és el principal viver de l'islamisme i la millor fàbrica de terroristes, juntament amb la manca d'alternatives per a una pau justa i la creació d'un estat viable per a Palestina, una vegada i una altra torpedinades per l'ocupant i pels qui de l'altre costat no dubtarien de fer esclatar tot Israel pels aires. El negoci de la guerra deu tenir raons que la raó de la humanitat ignora. I si hem inventat el nom de terrorista per penjar-lo ràpidament al coll de tots aquells que escampen l'horror indiscriminat de la violència i la mort en nom del seu déu o la seua causa sagrada, no ens atrevim a aplicar-lo quan són un Estat i el seu exèrcit els que duen a cap massacres i genocidis, com els d'aquests dies sobre Gaza, amb l'excusa que Hamàs els ha servit en safata de plata. Que un estat, com ara Israel, puga mantenir internament per als seus ciutadans les constants vitals del que internacionalment es defineix com una democràcia no exclou la pràctica terrorista, antidemocràtica i colonialista envers la Palestina ocupada. Evidentment, si és cert que molts israelians lluiten contra les matances que estimulen els seus governs, pels drets dels palestins i una solució justa per als dos pobles, també ho és que Hamàs no és Palestina. Si hi ha alguna esperança enmig de la desesperança, es troba precisament en aquesta zona civil i laica que branda el reconeixement mutu i la lluita fraternal solidària, es troba en la memòria de la Xoà i en les millors lliçons de la causa i la lluita del poble palestí. L'atac a l'hospital al-Alhi de Gaza, que ha costat d'una tacada la vida de prop de 500 palestins i un nombre indeterminat de ferits, serà sens dubte un punt d'inflexió en l'escalada del conflicte, però no sabem en quina direcció. Vists els precedents, semblen mera ficció les excuses d'Israel per espolsar-se'n l'autoria, que si es confirma farà entrar el full de serveis de l'horror en un nou rècord. El mal és que l'ànsia per batre rècords d'ignomínia és insaciable per totes bandes. Si el conflicte ha encès totes les alarmes, és hora ja que s'encenguen també unes quantes llums per a la intervenció decidida per la pau i la solidaritat internacional amb els drets del poble palestí.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 d'octubre de 2023.]

 

L'espiral eterna

 

No la de la música que el cubà Leo Browuer va crear per a guitarra en 1971 i que en negatiu dona títol a la columna d'avui, sinó la de la guerra, l'eterna guerra de Palestina, o de l'Estat d'Israel i els palestins condemnats a l'exili i la diàspora, o confinats en l'infern de Gaza, constantment amenaçats per l'expansionisme israelià a Jerusalem i Cisjordània, als camps de refugiats de Jordània, Síria o el Líban. Una espiral feta de fluxos i refluxos, que s'intensifica i acarnissa en cada giravolt, que es manté en una violència sostinguda que massa sovint esclata en espirals de mort i destrucció. L'eco sord de la guerra, repetitiu en un horror que sempre té per víctimes predilectes els més vulnerables, la població de peu, sobretot la que s'amuntega a la franja de Gaza, un dels llocs més sobrepoblats del món, dos milions llargs de persones en 360 quilòmetres quadrats (Andorra en té, per exemple, 468). Una espiral tràgica que després de la massacre perpetrada per combatents d'Hamàs en terres d'Israel i la brutal resposta del totpoderós exèrcit israelià ja s'ha cobrat al cap de tres dies la vida de més de 3.000 persones i uns 5.400 ferits (quan es publicarà aquesta columna ja seran molts més, dissortadament). La cançó d'un altre cubà, Pablo Milanés, La vida no vale nada, podria haver-se inspirat en aquest horror que a penes podem imaginar-nos a partir de les imatges repetides fins a la nàusea, les cròniques d'una guerra que no cessa i les fredes estadístiques que ens parlen, segons les dades oficials de l'ONU, dels 227 palestins assassinats entre gener i setembre d'enguany a mans de l'exèrcit i les milícies dels colons, o dels 5.360 palestins i 308 israelians morts des de l'any 2008. "La vida no val res quan d'altres s'estan matant / I jo seguesc com si no passara res ací cantant", traduïm. La vida no val res a Palestina o a Ucraïna, al Kurdistan o en terres armènies, la vida no val res en qualsevol dels més de cinquanta forats negres del planeta on l'espiral eterna de la guerra devasta i devora, massacra i extermina. La vida no val res tampoc en extenses zones de teòrica pau, allà on la fam i les injustícies empenyen masses migratòries cada vegada més nombroses, moltes de les quals periran en l'intent d'arribar a un somni més i més incert i desmentit. Hi ha una violència sistèmica en societats on regnen les desigualtats, l'explotació descontrolada dels recursos naturals, la mal anomenada llei de la selva, al capdavall més justa que la majoria de les lleis dels homes, incloses les que impulsen les guerres, el poder cec de la força, la dissuasió del dit sempre llest per prémer el botó nuclear. I avui, de nou, a Palestina i a Israel es concentra i es desplega el poder inútil d'un odi ancestral, d'una espiral de mort i venjança, els fluxos i refluxos que no podran calmar la seua set. Una guerra desigual, com ho són la majoria, crescuda en el punt mort que reclama els majors sacrificis per a la part més dèbil. La guerra no arregla res perquè no té en compte les causes que la provoquen, la profunda injustícia sobre el poble palestí que imposa la política imperialista de l'Estat d'Israel i els seus aliats. La pau voldria dir fer taula rasa del passat, repartir equitativament els escassos recursos naturals, reconèixer el dret a ser de l'altre i les seues necessitats. Hamàs no guanyarà mai aquest guerra, només provocarà una nova excusa perquè la ira sionista es multiplique. Només un moviment internacional civil, allunyat dels tòpics i els prejudicis que solen alimentar l'esquerra, assumit com a empresa pròpia i peremptòria per una ONU capaç de fer valer les seues resolucions, podria alçar en el millor dels casos la muralla que es tanqués (tornem a les velles cançons) a la dent de la serp i al sabre del coronel i s'obrís a la coloma i el llorer i al cor de l'amic. Israel no guanyarà tampoc aquesta guerra ni amb una solució final de trista i paradoxal memòria. Mentrestant, l'espiral eterna en què es recrea la mort i la misèria continua la seua marxa triomfal fins a l'extinció definitiva. Hi haurà prou mans per a tantes muralles?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 d'octubre de 2023.]

 

                                                    [Foto: Metges Sense Fronteres.]

 

 

Han tornat els bàrbars

Quan vam saber que l'Honorable senyor Vicente José Barrera Simó havia estat nomenat Vicepresident Primer i Conseller de Cultura i Educació vam entendre perfectament de què anava la cosa. O potser ho sabíem d'ençà de la mateixa nit de les eleccions, amb la nova majoria absoluta preparant l'assalt a les institucions. La història es repetia sinistrament, nihil novum sub sole, ens dèiem, a veure si en llatí podíem empassar-nos més fàcilment l'amarguíssim glop. Els pitjors fantasmes de la transició cavalcaven de nou. La dreta valenciana, tossuda i rància, espanyolíssimament provinciana, enemiga acèrrima de la cultura, no havia variat ni un mil·límetre les seues estratègies devastadores durant tots els anys botànics. És més, amb l'excusa de la pressió dels socis de Vox, es permetia desenterrar la rovellada destral de guerra de la catalanofòbia (és a dir, valencianofòbia) des del primer pas fet damunt les molleses encatifades del Palau. Això sí, el ridícul més espantós, el paper més risible en la vella comèdia, seria reservat a personatges com el susdit Barrera, que havien ascendit des dels més profunds abismes de la misèria de la incultura per atényer les més altes cotes de l'estupidesa, per dir-ho a la manera marxiana. Perquè col·locar un senyor que va ser torero –no un torero com el lorquià Sánchez Mejías, posem per cas excepcional, sinó el descendent d'un altre Barrera que avui matava bous a major glòria de la República i demà els brindava a la salut del Caudillo–, era tota una declaració de principis que ha anat completant-se en esgarrifosos fascicles d'ençà que el torejador va prendre l'alternativa institucional el passat 19 de juliol. S'ha parlat de la rabosa i el galliner, del piròman i el bosc, oportunes comparacions per al cas que ens ocupa a les quals encara hauríem d'afegir-hi la d'un torero en la Conselleria de Cultura (i Esport). En la tradició d'aquell cinema caspós de les espanyolades (expressió que per cert sembla haver passat a millor vida, tan eloqüent com era!), que a base d'astracanades dissimulava totes les misèries morals del Spain is different, cada declaració de l'Honorable ha estat una exhibició de burrera i fanatisme (solen anar de la mà), un d'aquells numerets a porta gayola, davant el toril esperant l'escomesa de la pobra bèstia. I, capot en mà, el tauròmac ha començat a assenyalar els seus enemics: ni aigua als promotors del pancatalanisme [sic], que és qualsevol que tinga una mínima tirada a les coses del país i que s'expresse en valencià; subvenció generosa a la fiesta nacional i als bous al carrer, ara que la sensibilitat moderna començava a llançar a la paperera de la història aquestes salvatjades i per molt que aquest estiu hagen caigut aficionats com a mosques per envestides dels bous. La censura de llibres a Borriana, el veto imposat a Vinaròs a una novel·la del meu paisà Silvestre Vilaplana o a la participació de Manuel Baixauli en el cicle Escriptors a les Aules, l'amenaça als projectes teatrals que no passen per la llei de l'embut de la nova (i més vella que l'anar a peu) doctrina oficial, l'assetjament a l'ensenyament del valencià i tantes altres barbaritats com es pinten en l'horitzó, fan aquella vella i coneguda olor del feixisme més tronat. Excitada amb la rebolica i la recompensa de premis per fidelitat a la croada, Las Provincias no para de bavejar assenyalant gent i entitats compromeses amb el País Valencià com el cantautor d'Algemesí Rafa Xambó, que aquests dies s'acomiada dels escenaris amb les darreres cançons, i el Teatre Micalet, que acollirà el seu comiat. Aquests sí que són mals temps per a la lírica. Mentre avança la política de depuració i la burrera de Barrera i els seus s'escampa com una pesta blava, el món de la cultura, forjat en la resistència, haurà d'unir i multiplicar esforços. Haurà d'alçar la denúncia sense defallir, haurà de marcar línies roges capaces de contenir la marea bàrbara i preparar nous temps per a la cultura, la llengua i el país. Ens hi va ni més ni menys que l'existència i la dignitat. Anem per feina.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 d'octubre de 2023.]

 

 

L'antifeixisme i els amos dels gossos

L'antifeixisme és part de l'ADN de tota persona identificada amb els valors de l'esquerra, o de simples conviccions democràtiques. Gosaria dir que qualsevol persona decent, que obra dignament, és naturalment antifeixista. Em referesc al feixisme com a forma extrema d'autoritarisme que tingué el seu auge en l'Alemanya nazi, la Itàlia de Mussolini o l'Espanya de Franco, amb ramificacions internacionals que abasten fenòmens com el maccarthisme dels anys cinquanta o les sagnants dictadures de Pinochet o Videla. Amb tots els matisos i diferències que facen al cas, el feixisme és sempre una resposta violenta, extrema i visceral als avanços socials i les conquistes democràtiques, contra la llibertat i els fonaments cívics que fan possible la convivència: el respecte a l'alteritat, el foment de la cultura i l'esperit crític, la llibertat de pensament i d'expressió, la consideració de la pau com a guany superior, el principi d'igualtat i solidaritat, la lluita contra la injustícia i les desigualtats, etc. El feixisme no repara mai en mitjans per aconseguir els seus propòsits de domini i subjugació, és històricament responsable de genocidis i crims contra la humanitat i sol brandar la xenofòbia, el militarisme i el nacionalisme imperialista com a banderes. En aquest sentit, tot i que arrelats històricament en altres tradicions i revestits d'estètiques distintes, no costaria gens de vincular amb el feixisme autoritarismes sanguinaris com el que encapçalà Stalin, la Revolució Cultural Xinesa o més recentment els khmers rojos de Pol Pot i totes les dictadures que, embolicades amb la bandera roja, han fet de la liquidació massiva d'opositors i el fanatisme els basaments del seu domini. I no és pel tòpic que els extremismes es toquen sinó que els enemics de la llibertat pixen sempre pel mateix camal. A risc de simplificar el que són fenòmens molt diversos, ¿què direm de Putin o de l'islamisme jihadista i de tantes altres manifestacions actuals, algunes d'elles a l'Europa avançada i democràtica, que fan de la demagògia populista, el simplisme argumental, la intolerància i la fe cega dels fanàtics la demostració que no és només que la història es plagia a si mateixa sinó que a més sempre ho fa a partir de la pitjor versió?

El valencià és un país molt castigat per la plaga del feixisme espanyolista, que trobà ací la manera d'emmascarar-se (només a ulls dels més ingenus) coronat de blau, de manera que les diverses famílies de la púrria franquista, protegides per estructures d'estat mai no democratitzades, van campar lliures pels carrers per escometre l'objectiu per al qual des de Madrid es fomentava l'anticatalanisme i s'entorpia la recuperació democràtica i nacional dels valencians. Feixistes i policies coordinaven les accions escampant la por i multiplicant les agressions contra tota mena de mobilitzacions socials, en especial les de signe valencianista. Les bombes a Fuster i Sanchis Guarner, els atemptats contra llibreries, els assetjaments a representants democràtics, els assassinats de Miquel Grau o Guillem Agulló són alguns dels crims més coneguts d'una transició que al País Valencià sempre fou trontollant i incompleta i que té continuïtat en les agressions als manifestants del 9 d'octubre de 2017, a conseqüència de les quals vint-i-vuit feixistes estan pendents de judici. La impunitat amb què es mouen els ultres, arrecerats sovint en grups de fanàtics del futbol, i molt actius en els negocis dels gimnasos, la seguretat privada (i multicontractada des d'instàncies públiques!), la prostitució i les drogues, ens parla molt bé de les connexions del feixisme amb els poders més foscos de l'estat. Els gossos serveixen bé els seus amos i lladren i mosseguen quan els ho ordenen. El problema principal, però, són els amos, i si l'autodefensa contra les mossegades és un dret irrenunciable i una condició de supervivència, erraríem el tret ignorant la mà que controla la corretja del gos. Prompte farà tres anys del darrer exemple (per ara) d'impunitat amb què es mou a casa nostra el feixisme: els fets de Pego, pels quals han acabat encausats catorze joves antifeixistes en una confusió deliberada entre víctimes i botxins. Podríem tenir ací un altre capítol del cas d'Altsasu, de manera que la flagrant injustícia ha encès totes les alarmes i ha mogut una solidaritat poques vegades vista al País Valencià.

Que l'antifeixisme, doncs, està més que justificat, no es pot posar en dubte. Però almenys des de les darreres eleccions hi ha hagut un canvi de paradigma evident. Dissortadament ni el mític "No passaran" ni el crit de "Fora feixistes dels nostres barris" no han impedit que el feixisme es fes fort, tan fort, que del carrer, les botes, les batusses (que s'activaran quan calga) ha passat als sumptuosos despatxos de la Generalitat. L'antifeixisme pur i dur, que converteix sovint aquesta part de l'ADN esquerrà i democràtic en l'única bandera visible, sembla, però, no haver-se'n adonat (ni un sol discurs a Pego entrà a considerar la nova situació). Fins la Diada del 9 d'Octubre ha assumit aquesta proclama antifeixista amb un eslògan que només podem interpretar com un desig, perquè si ens ateníem a les dades electorals, el País Valencià sí és o ha votat feixista. És clar, no els gossos que amotinen els carrers i rebenten manifestacions, sinó el que és capaç de mostrar maneres elegants i fins suaus quan convé i que ara mateix domina completament els ressorts del poder institucional. El problema de simplificar els missatges de l'antifeixisme, que és una manera fàcil (però perillosa) d'augmentar la parròquia, és caure en el bucle acció-reacció que s'autojustifica i ens impedeix desplegar una política social i de país que només pot ser proactiva. El problema de la simplificació i l'atenció a les urgències de la batalla és que acabem confonent amos i gossos i, per tant, desdibuixant els camins que han de portar a la presa de consciència col·lectiva i a l'alliberament. Crec, sincerament, que hauríem de repensar la nostra resposta al feixisme, perquè mentre els gossos lladren i mosseguen, els amos s'enriqueixen i ens deixen sense país. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de setembre de 2023.]

 

 

È

Ja els tenim ací, de ple en la faena, embolicant la troca, que és el millor que saben fer. Al capdavall han vingut a això, a matar dos pardals d'un tir. Amb una mà premeran tant com podran el coll de la recuperació lingüística, civil, política i cultural dels valencians, mentre l'altra, la pulcra, la silenciosa i discreta (fins que l'escàndol per alguna malifeta no se'ls escape dels despatxos emmoquetats i les ombriues sales del poder a la plaça pública i esquitxe els seus vestits Armani i les seues bosses Vuitton, com els va passar als seus pares polítics, i vagen a raure a la garjola si no se n'ixen de rosetes, com tantes voltes) agranarà negocis i beneficis cap a la casa privada dels seus interessos i els seus cercles exclusius. La sincronia entre les dues mans ha de ser perfecta perquè la maquinària funcione. Mentre nosaltres mirem el dit que canvia el nom de València i fa totes les mangalotxes possibles per arraconar encara més el català i que no l'acabe parlant ni Cristo, la lluna continua allà dalt, amb la cara oculta on s'ordeixen les trames més sinistres. La història es repeteix en la seua versió més estúpida. Si poguessen farien desaparèixer d'un colp de Conseller de Vox sobre la taula, d'un passe de pit o de verònica o d'una sagnant estocada allò que encara ens fa diferents i iguals, la llengua amb què vivim d'ençà que som el que som, amb totes les variables i novetats del temps que fan al cas de tots els pobles. Si poguessen escanyarien el català que s'expressa en els mil matisos que pinten el mapa del País Valencià amb els colors de l'Arc de Sant Martí del tortosí, el septentrional o castellonenc, el central o apitxat, el meridional (amb parles hereves del mallorquí escampades per la Marina) i l'alacantí, allò que hem convingut a dir-ne valencià, que són les nostres maneres de parlar el català que s'estenen des de la Sènia al Segura i que travessen fronteres alienes i administratives, i enterrarien segles de cultura, destruirien per sempre una manera genuïna de viure i veure el món en nom d'una pàtria que "menysprea tot allò que ignora", perduda en un monòleg que es repeteix al ritme marcial de la veu dels amos de torn que encara es pensen que en el seu imperi mai no es pon el sol. Si poguessen ens matarien la llengua, no en deixarien cap rastre ni per als llibrets de falla.

Però no poden. Per molta força amb què ens estrenyen el coll del país, per molt que s'esgargamellen amb les seues burrades, per molts decrets que es traguen de la butxaca, per molt d'odi que vessen des dels seus altaveus mediàtics. No poden perquè la llengua que els fa tanta nosa és del poble que l'usa, no de falsaris, aduladors i llepaculs, no dels que s'emboliquen en senyeres de fireta per a l'ocasió. No poden matar-la perquè l'idioma viu i viurà en cada boca, en cada voluntat, en cada crit de dignitat, d'estima o de dolor. No podran si no ens perdem en les trampes parades amb el nom de la llengua i les gramàtiques fosques, totes les maniobres que ens farien perdre bous i esquelles i un llençol en cada bugada si encara no sabéssem de què va la cosa. No podran si mirem la lluna, no el dit que l'assenyala per pispar-nos la cartera. No podran per un accent canviat, per molt que dediquen els diners que són nostres a premiar els ressentits, impotents i mediocres que viuen entre les teranyines d'acadèmies fantasmagòriques. No podran perquè la llengua som tots, un a un, cada veu, cada lletra, cada paraula, cada memòria, aquesta voluntat invicta de resistència. No podran per molt que creguen inventar la sopa d'all afirmant que alguna solució ortogràfica no es correspon amb la pronúncia popular, quines penques. No podran perquè tenim la ciència i la solvència, la insistència i la insolència, potència i resistència, la paciència i forces d'equivalència, la decència i la impaciència, clarividència i experiència, la iridescència que ens fa ser multicolors i motius i raons per a la independència. No podran perquè ens hi va ni més ni menys que la pròpia existència. De manera que no podran mentre continuem sent com la e valenciana, la més oberta. Digues Pep i digues València. I no deixes d'esbrinar què s'hi amaga, a la cara oculta de lluna.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de setembre de 2023.]

 

Veure menys i viure més

 

Enric Balaguer, Punts de fuga. Pensar, crear, resistir. Lletra Impresa, Rara Avis núm. 13. Gandia, març de 2023. Pròleg d'Enric Sòria.

· · ·

A penes uns mesos després de la publicació d'El llibreter Mendel i altres relats, la primera incursió de l'autor en el món de la narrativa, Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) trau a la llum aquests deliciosos Punts de fuga, vint-i-un assaigs de similar extensió (d'entre quatre i deu pàgines) i d'una temàtica variada que concentra bé les preocupacions candents de l'escriptor i professor de literatura de la Universitat d'Alacant. Ja fa bona cosa d'anys que Enric Balaguer construeix una obra assagística molt sòlida que des de 1995 (any de l'inicial Paper reciclat) ha donat nou llibres, inclosos aquest que avui comentem i el dietari La casa que vull (2009). D'estudis més estretament vinculats a les tasques docents i investigadores, sobre la poesia dels anys seixanta o l'obra de Josep Palau i Fabre o Joan Fuster, en comptem quatre més. Si aquests dos vessants es troben íntimament travats en fons i forma, de manera que l'autor no ha de desdoblar-se en cap Dr Jekyll i Mr Hyde per esplaiar ara el seu costat més acadèmic adés el més literari, perquè un mateix esperit de llibertat, ponderació i capacitat d'observació crítica alimenta els dos, fa goig comprovar –no és un cas insòlit però sí massa infreqüent– que el professional universitari no ha ofegat l'escriptor de soca-rel, que amb aquesta col·lecció d'escrits i en plena maduresa vital i intel·lectual exerceix el seu magisteri literari amb la força d'estil i l'exigència temàtica i de pensament que solem reclamar al gènere.

Per sintetitzar les característiques i establir l'oportuna genealogia de l'assaig, un gènere que sembla que naix en cada nou llibre, dedica Enric Sòria –un altre exemple de professor i malgrat això magnífic escriptor– el seu pròleg. Si la insistència pot resultar un xic molesta als lectors més familiaritzats amb el tema, sempre va bé que un expert et resumesca les qualitats del material amb què els assagistes condimenten els seus plats literaris.

Enric Balaguer sol ser clar en títols i epígrafs, amb una tendència a la tríada (Poesia, alquímia i follia) i l'agrupació de la diversitat implícita en els seus altres (siguen quimeres, tribulacions o palpitacions). Malgrat que una de les idees dels assaigs és que la societat occidental abusa de la vista com a sentit primordial a través del qual veu i organitza el món (un món on hi ha molt a veure i molt poc a viure, parafrasejant Perejaume), en detriment del tacte, del cos, central en la cultura oriental, els Punts de fuga remeten a la idea de distanciament i perspectiva necessaris per a la comesa crítica que es proposa i ens proposa. I que no és altra que, com diu el triple epígraf, pensar, crear, resistir. La reflexió sobre els canvis de tota mena que en acceleració vertiginosa la humanitat pateix des de fa dècades i que conflueixen en l'anorreament de formes de vida i saviesa ancestrals ocupen un lloc ben destacat en l'obra d'Enric Balaguer, que ací hi torna amb renovades forces, suggerències i estímuls per a alegria dels lectors.

En la Nota prèvia l'autor divideix els assaigs en tres blocs. Els uns s'ocupen de temes i motius humanístics (literatura, art, filosofia), uns altres reflexionen sobre "fenòmens del nostre present" i "aspectes i característiques del sociopaisatge i del psicopaisatge que ens voreja". Finalment hi ha el grup de textos que parlen sobre l'espai des d'una perspectiva ecològica. I travessant els diversos blocs temàtics, la passió que els dona alè, perspectiva i sentit al conjunt: contribuir a bastir espais, mentals tant com físics, per a la recerca i pràctica de la plenitud humana, la consciència de la pròpia substància vital i l'empatia amb el món que som i que constituïm. És el primer element de la tríada alternativa al món presidit per l'interès, el consum compulsiu i la deshumanització, pensar la realitat que som i ens configura des de noves perspectives alliberadores on l'espiritualitat és eix central de l'enriquiment personal. Una espiritualitat, seguint Willigis Jâger, que "ensenya un camí a l'experiència i se n'ocupa, d'allò experimentat", com la que implica el fet poètic, i situada a les antípodes de la religió entesa com a "instrucció que ha esdevingut norma". En aquesta recerca de la saviesa i la plenitud que dona sentit a la vida humana hi ocupa un lloc preeminent l'experiència artística, la creació. És ací on el "budisme ateu" que proposa Balaguer ens pot ajudar a indagar en un sentit radicalment oposat al que tant el comunisme d'arrel estalinista com el capitalisme liberal han propiciat històricament: la pràctica del buit que l'autor exemplifica en l'art de Jorge Oteiza. Al capdavall, front a les abassegadores forces alienants i destructives que dominen el món actual, i que el porten a l'abisme, hi ha l'espai inexpugnable de cada persona, la resistència que viu a l'interior de cada u (aquest alè que significa esperit en grec) i que ens ajuda a cercar la solidaritat amb els altres, a experimentar la ressonància (un terme molt suggestiu que devem al pensador Harmurt Rosa) i la vida en la seua plenitud i bellesa.

En summa, el llibre d'Enric Balaguer s'ha d'assaborir amb el llapis a la mà per resseguir les empremtes que han deixat les passes de l'autor i les de poetes, pensadors, obres i artistes que ell s'estima (de Vicent Andrés Estellés a Francesc Parcerisas, de Joan Margarit a Josep Palau i Fabre, de Joan Salvat-Papasseit a Perejaume o Ponç Pons, de Carl Jung a Erich Fromm, de Byung-Chul Han a Tvetan Todorov, d'Okakura Kakuzo al Tao Te Txing i un llarg etcètera de veus ben combinades). Un autèntic plaer literari, una festa dels sentits que, en el vessant pràctic a què tot assaig ben fonamentat convida, pot obrir la mirada (i la ment i el cos) cap a espais molt suggestius on continuar caminant, pensant, creant, resistint.

[Publicat a Saó núm. 491, maig de 2023.]

 

Uns apunts a propòsit de l'11-S

Fa molts anys que viatge a Barcelona per participar en la Diada, d'ençà almenys que va deixar de ser un simple ritual per esdevenir un clam per la independència amb manifestacions i posades en escena que van batre tots els rècords mundials en participació, eficàcia organitzativa, imaginació i colorit. Fou aquella revolució democràtica dels somriures que més o menys havia invocat Lluís Llach en una cèlebre cançó. Però un projecte d'unes tals dimensions, i en el context espanyol, necessita molt més que exhibicions de vigor i pulcritud civil i voluntat democràtica per materialitzar-se. Necessita coses que ha tingut i d'altres que sens dubte li han mancat. La història del que va passar abans i després de l'1 d'octubre de 2017, data clau i de moment culminant de la mobilització, és prou coneguda en els seus aspectes generals i ho acabarà sent també en els detalls i en els factors humans que, amb la distància deguda, expliquen el triomf i el fracàs, provisionals, de la revolució catalana. De motius per tornar sempre a Barcelona, però, i d'estrictament personals en tinc un cabàs, perquè ho he fet regularment al llarg de la meua vida i m'hi sent com a casa –hi soc a casa, de fet– i tot sovint millor. No puc entendre la catalanofòbia de no pocs valencians, no cal dir que històricament estimulada per l'adob de l'autoodi que es deriva d'una situació de submissió i assimilació a un poder espuri, si no és per la burrera i el desconeixement. Ells s'ho perden, què hi farem, i tots plegats paguem i pagarem la brutal desconnexió que troba en les traves ferroviàries i de comunicació entre València i Barcelona l'espill més eloqüent.

Enguany m'hi vaig decidir a última hora, esperonat sobretot per les condicions que Puigdemont va posar per iniciar negociacions, que poden ser un punt d'inflexió interessant i obrir camins encara no desbrossats per a la solució del conflicte històric amb l'estat. Podria ser tot fum de canyot, òbviament –i sempre hi ha conspicus observadors i emprenyats de tota mena amb una mosca insidiosa darrere l'orella i tan ràpids a denunciar els errors aliens com lentíssims en l'elaboració d'arguments i solucions–, però acostume a fonamentar les afinitats i reflexions polítiques en termes de confiança i simpatia, tot i que ja fa molts anys que no em xuple el dit. Ja veurem, diuen els cecs. Poc o molt, la massiva assistència a la manifestació de l'11S es deu a l'aire fresc que aporta la nova situació de carambola aritmètica i el discurs del president en l'exili. La premsa que sempre dissimula els èxits i exagera fracassos i defectes ha subratllat la desunió de l'independentisme, com si mai hagués estat un tot compacte, com si no s'hi barrejassen sempre interessos i tàctiques divergents per a un objectiu compartit, com si les discrepàncies i picabaralles, i fins els odis, no fossen presents en tota família i en cada agrupació humana. La impressió que el manifestant de peu va rebre al monument a Rafael Casanova i pels volts del Fossar de les Moreres al dematí i des de la Plaça dels Països Catalans a la Plaça d'Espanya (popularment Plaça de l'1 d'Octubre) a la vesprada era que havíem duplicat almenys la participació de l'any passat, que els manifestants anàvem units en la irreductible diversitat de cada u, que hi predominava la gent gran o molt gran, esforçadament heroica i exemplar, però que també hi havia molts joves. L'èxit innegable d'assistència que hem d'atribuir als organitzadors –l'ANC fonamentalment– no es pot fer extensiu per desgràcia al discurs políticament molt feble, de penyó fix entercament centrat en la voluntat d'independència sense que ningú es prenga la molèstia d'explicar com fer-la efectiva, d'indicar el camí que hi duu. És com si per als dirigents de l'ANC, encapçalats per la presidenta, la repetició màntrica 'independència o no res' (que ni tan sols té la retòrica valentia de, per exemple, pàtria o mort) assegurés l'opció de la primera part del dilema i no pogués dur de cap a la segona. I això no té res a veure amb el famós 'peix al cove', perquè aquella oroneta autonomista no tornarà. Ningú amb dos dits de front no pot negar la necessitat del diàleg i la negociació, però això no exclou ni les accions unilaterals que els puguen desencallar ni la importància de la força que es tinga per escometre'ls. El que no pot veure ni li interessen massa al manifestant de peu són els moviments entre bambalines. La qualitat dels projectes és també la qualitat dels lideratges. Ni Dolors Feliu ni Junqueras ni, ai! Pere Aragonès compten, a parer de qui açò escriu, amb el carisma, la preparació i el tarannà per ser-ho plenament, amb aquella lucidesa capaç de sintetitzar, concretar i desbrossar el camí que ha d'obrir les grans alberedes de la llibertat, com va voler Salvador Allende un altre 11 de setembre de fa cinquanta anys. L'oficialitat del català al Congrés espanyol i al Parlament europeu i l'amnistia sense lletra menuda ni trampes ja són una bona manera de continuar caminant, de recosir voluntats, de plantejar nous embats. L'objectiu d'un referèndum acordat (perquè tots els referèndums, totes les votacions, tenen data de caducitat) i el compromís efectiu de respectar-ne els resultats podria tornar a mobilitzar la societat catalana, enterrar desconfiances i desavinences partidistes i ajudar molt a tirar avant el projecte de la República Catalana. I la força d'un poble decidit en el seu propòsit. I la DUI com un roc a la faixa.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de setembre de 2023.]

[Castellers al Fossar de les Moreres, 11 setembre de 2023.]

L'etern retorn o el fracàs de l'èxit

Jordi Botella, L'etern retorn. Fundació Mútua Levante-El Nostre, Alcoi, juny 2023.

· · ·

El film de Nicholas Ray Johnny Guitar (1954) conté un dels diàlegs més celebrats de la història del cinema. És quan l'antic pistoler, interpretat per l'actor Sterling Hayden, després d'anys sense veure-la, demana a la que fou la seua amant, Vienna, paper que fa Joan Crawford: "Digues que m'estimes encara que siga mentida". I ella li diu que sí, que l'estima. Les fronteres entre la veritat i la mentida, o entre la realitat i la ficció, són terrenys incerts i volàtils. Les compararíem amb les arenes movedisses o els deserts on els assedegats són víctimes de terribles miratges (per insistir amb els motius cinematogràfics) si no fos que malgrat tot els humans ens hi movem com el peix en l'aigua –o com els bandits en ciutats sense llei. Que vivim enmig d'aquestes friccions. Perquè de fet aquesta ambigüitat constitutiva forma part de la condició humana, que n'ha construït les categories tot adaptant-les a les seues necessitats històriques. La veritat i la mentida, doncs, o –anem al gra– la història i la literatura, són peces intercanviables, realitats poroses que depenen del punt de vista de qui intenta acotar-les i dels seus interessos i propòsits.

L'escriptora Montserrat Roig va ser de les primeres a indagar en les relacions entre realitat i ficció en el camp de la narrativa. La paradoxa que planteja en el seu assaig Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que manlleva per al títol el diàleg citat més amunt, gira la convenció de les categories establertes com un calcetí per arribar a la següent conclusió: només a través de la mentida de la ficció podem arribar a la veritat més profunda de les coses. Aquesta és la força immemorial que conté la construcció del mite. Perquè tota narració ben feta transporta la veritat de l'experiència humana a través del temps. La seua enunciació, fixada per l'escriptura o transmesa a través del cant, actualitza tothora el passat i el llança cap al futur. I torna a començar. L'etern retorn.

Perquè després vindrà el logos a establir-hi un nou ordre, per interpretar el miratge i evitar que siguem engolits pels abismes de la desraó. No sempre destre, tot s'ha de dir, a imposar els termes de la lògica i de la veritat, que ja hem dit que és esmunyedissa i relativa, té de vegades tan poca traça que anunciant-la, no fa més que posar la mentida dalt d'un pedestal. I què és pitjor, una mentida podrida, fàcil d'identificar, o una falsa veritat que donem per bona? Probablement Goya va reblar el clau: el somni de la raó produeix monstres. El somni privat de la raó o la raó privada de somni produeixen, sí, n'han produït a manta, monstres terribles. Fan ben fet els historiadors d'estudiar els rastres del passat i posar-nos-en el relat davant els ulls, fan ben fet de destriar el gra de la palla, de ponderar causes i efectes i definir les lleis que mouen la física humana. Inevitablement, però, si fan bé la seua feina, si són honestos i respectuosos amb el material volàtil amb què se les han de veure (eixes veritats que a penes si han deixat rastres), seran plenament conscients dels límits de la seua investigació. Plantejaran noves preguntes a les seues respostes, però el mosaic del que fou sempre quedarà incomplet, malgrat tot. I és per aquests badalls que la ploma del bon narrador se n'entrarà per restituir, no la veritat sinó la versemblança, allò que és creïble i possible, per trencar el sentit unívoc amb què ha acabat construint-se una història, per obrir el ventall de possibilitats interpretatives, per fer trontollar l'imperi de la llei i acostar-nos, a través de la ficció, a la veritat profunda de l'experiència humana de l'esdevenir. El bon novel·lista opera en les zones d'ombra del passat i il·lumina allò que l'historiador no pot copsar: l'alè de les persones, els seus somnis més recòndits, la passió i el desig, l'anhel de venjança, la maldat sota les seues múltiples formes, el dolor, l'amor i la mort…

L'etern retorn, la novel·la de Jordi Botella que per fi el lector té a les mans, fou escrita ja fa més de vint-i-cinc anys. En certa manera és l'èxit d'un fracàs, o la presència d'una absència. És l'únic vaixell que va arribar a port (de fet, la resta de la flota que comandaven Ximo Llorens, Gustavo Cardenal, Pep Jordà i qui açò subscriu, que llavors constituíem el col·lectiu Salomó Dori, que en glòria estiga, no va arribar ni a fer-se a la mar) d'un llibre que s'havia de dir L'any del petroli. No cal dir que, llegit ara, aquell relat no ha perdut ni un gram de consistència sinó que n'ha guanyat molts, com els vins llargament reposats en el barril. En bona hora hi ha mariners que resisteixen bé els embats del mar i les circumstàncies. En bona hora hi ha fabuladors de raça com Jordi Botella que alliberen els mites i actualitzen la història tot sostraient-la de les urpes de la convenció i la rutina, escriptors capaços d'acumular forces per estimular projectes i construir autèntiques ficcions per a una societat embadalida en l'acceptació passiva dels propis mites.

Heus ací una història versemblant del Petroli, fresca com una rosa, 150 anys després d'una revolta que donaria per parlar a Friedrich Engels per desacreditar –possiblement no sense raó– els seus rivals bakuninistes ("un exemple insuperable de com no s'ha de fer una revolució"). I que als alcoians ens ha pervingut, entre els tels de vaguetat de les coses que s'han hagut de dir en veu baixa, en el xiuxiueig de la resistència, a través d'una molt aprimada memòria històrica que ens parla de la vaga general dels obrers, de la traïció de l'alcalde Agustí Albors, de guàrdies civils que obrin foc sobre la multitud, de la insurrecció popular i la crema d'algunes cases i fàbriques, de l'assassinat de Pelletes, de la instauració del Comitè de Salut Pública presidit per Severino Albarracín, de l'entrada de l'exèrcit i l'ofegament de la revolta, de l'empresonament de més de 600 treballadors i la persistència d'una repressió que duraria molts anys. En les boires d'eixa memòria, que L'etern retorn contribueix poderosament a dissipar perquè els personatges de la història i els de la ficció adquiresquen vida pròpia i concreten el seu perfil davant els ulls que interroguen, el llenguatge popular ha preservat l'expressió muntar (o armar!) un petroli. El Petroli, doncs, com tot en aquesta vida, ens ha pervingut en part com a veritat, en part com a mentida, i tant significa el record d'una derrota com el d'una victòria de la dignitat i la lluita populars.

Jordi Botella és fidel al que sabem d'aquella revolució, al que és considerat històricament verídic, però el que li interessa no és reproduir el passat ni simplement ambientar-lo en l'escenari de l'Alcoi de finals del XIX. La fidelitat a les fonts històriques no és ací més que el camí per a la versemblança que l'escriptor posa en marxa per portar-nos als territoris vedats a la investigació històrica, allà on comença el batec de la veritat de la condició humana. I crea un personatge poderós, digne d'haver estat inspirat per la ment de Nietzsche, un model contrafet del seu superhome, Miquel Boronat, de malnom Coixinera. La influència de l'escriptor alemany sobre l'autor d'aquest relat es remunta –puc donar-ne fe– als anys de l'adolescència, quan Jordi ja llegia àvidament les pàgines de foc d'Així parlà Zaratustra. Al ritme de la vida de Miquel Boronat, desplegada en un moviment d'ascensió que té la seua correspondència simbòlica en la difícil orografia alcoiana, des de les profunditats del riu de les fàbriques a la part alta on viuen els burgesos, es mou el cor d'una ciutat, fet de molins, batans i màquines, de treball i explotació, de tenacitat i lluita, de fum i ferralla. De passions i ambicions, de mort i traïcions. El moll que impulsa un xiquet arribat per segona volta a Alcoi des de Penàguila amb 13 anys per sumar-se al moviment luddita i destruir les màquines que lleven el pa de la boca als treballadors i acaba convertint-se en amo de la pròpia filatura i emparentant-se amb la burgesia alcoiana més genuïna, és el de la venjança pels greuges patits en pròpia pell i el de l'ambició que considera tot gest humà un destorb per atènyer els propis objectius de poder i riquesa. Miquel Boronat és la imatge despullada, en negatiu, d'aquell mite dels hombres que mueven Alcoy (en castellà!) que s'esbombava en els seixantes i setantes, el del de la fortuna construïda pel treball, l'abnegació i l'esperit viu, el del self-made man. Boronat és l'antiheroi nihilista, despietat i carronyer, un expert en la supervivència en un medi hostil, una versió fabril i moderna de Macbeth, víctima i botxí del sistema que l'ha engendrat. Lluny d'aspirar a la redempció social per què lluiten els de la seua classe d'origen, ni de simplement gaudir dels beneficis i el poder que li permeten l'explotació de la força del treball que practiquen els burgesos d'adopció (és un amargat consanguini, incapacitat per al tracte afectiu i desimbolt), el que Boronat vol en el fons és rescabalar-se'n, dels uns i dels altres, "amos i esclaus", amb la destrucció de tot. Incapaç d'identificar la seua condició com a home i a partir d'ella, impulsat per l'energia vital i la força creativa de la voluntat de poder nietzscheana, afirmar-se permanentment en la pròpia construcció i en l'exaltació de la vida, converteix l'etern retorn en l'abisme de la seua misèria, on s'estimba el fals projecte de superhome. El seu èxit es converteix finalment en el seu fracàs, últim, inapel·lable, definitiu. Per molt que veritat i mentida siguen tan volubles, no es pot viure sempre en la ficció. El consell de Romà, l'encarregat del Molí de Sempere que li fa de protector quan entra d'aprenent a la fàbrica, l'únic home íntegre d'aquest relat, es converteix amb el temps en un auguri: "Si trepitges merda, no puges als arbres". El fracàs estava cantat des del principi. La vana pretensió de subvertir la pròpia natura, el desclassament i el manteniment de la ficció es cobraran finalment el seu tribut.

Jordi Botella ha creat un univers literari immens des d'un lloc molt petit que es diu Alcoi, el que s'estén d'Alcassares a Cantagallet, per expressar-ho gràficament tal com ho faria ell mateix. Pot semblar una paradoxa però no ho és gens, més aviat una condició indispensable, perquè sabem que l'infinitament petit i l'immensament gran es complementen (sense les partícules subatòmiques no existiria l'univers). Com va escriure William Blake: "To see a World in a grain of sand, / And a Heaven in a wild flower / Hold Infinity in the palm of your hand, / And Eternity in an hour" ("Veure el Món en un gra de sorra, / I un Paradís en una flor salvatge, / En la palma de la teua mà es concentra l'Infinit, I l'Eternitat en una hora"). El que importa al capdavall és la mirada, la capacitat literària que fa comprensible la complexitat del real i obri noves percepcions i preguntes als dilemes de sempre. L'única manera plausible de ser universal és viure profundament arrelat a un lloc. Totes les narracions de l'autor es relacionen íntimament amb la ciutat, des de La Sagrada Família o Carta als Reis a Estació terminal i La caixa negra (on trobem un altre contramite molt fecund de l'empresari destructor) o el seu darrer Metralla, que comparteix amb L'etern retorn el caràcter de recreació històrica.

El fracàs humà personificat per Miquel Boronat, que és també al capdavall el d'un model de producció i de societat regits per la llei del més fort, té el seu revers positiu en l'èxit que suposa, tants anys després, que l'aventura traçada per la mà destra de Jordi Botella arribe per fi a les mans del lector. Un relat tan potent com L'etern retorn, tan allunyat de l'aldarull estèril com del convencionalisme interessat de les realitats inamovibles, hauria d'estimular en la plaça pública la passió literària i el conseqüent debat cívic en un moment en què Alcoi es troba més que mai en la seua dilatada i convulsa història davant la necessitat de rearmar-se moralment, de reinventar-se des de la seua arrel més profunda, fidel a ell mateix, resistent als cants de sirena de l'assimilació que nega la seua identitat, obrint noves pàgines on escriure un futur més lluminós. L'exemple extraordinari d'aquest relat li ve, si sap aprofitar-ho, que ni pintat, escrit i publicat.

[Pròleg a L'etern retorn.]

 

[Jordi Botella i Manel Rodríguez-Castelló en un moment de la presentació de la novel·la a la Fundación Mutua Levante el 21 de juny de 2023. Foto de Xavi Terol.]