divendres, 18 de juny de 2010

Font del problema

Per una vegada Font de Mora l'encerta. Ha contestat “blanc” a la pregunta “de quin color és el cavall blanc de Santiago?”. O dit d'una altra manera, davant l'incontestable informe de la prova PISA que torna a situar el País Valencià a la cua en ensenyament a nivell subpirinenc (Portugal a banda), no ha tingut més remei que reconèixer el fracàs del sistema educatiu. Però ho ha fet com si fos, què sé jo, humil conserge d'institut, representant de l'AMPA en el Consell Escolar o esforçat alumne d'ESO, i no tot un Conseller d'Educació, i no el Conseller d'Educació. Ja no ens sorprèn gairebé res, però és increïble la facilitat amb què alguns es lleven de damunt les molestes puces de la responsabilitat. Acceptar que l'engranatge no rutlla sense reparar en el detall que un mateix n'és peça clau no pot ser sinó fruit de la ignorància o el cinisme. Atesos els desvetlaments amb què aquest home contribueix a la fallida del sistema a nivell valencià, ens inclinem per la segona opció: és el seu un cas d'evident cara dura. Font de Mora, a qui corresponen molts decilitres de la font del problema, fa com tenen manat els del seu partit, culpar els altres dels propis mals en una tradició que té el moment estel·lar en el famós or de Moscou (hi ha tics incurables). Fins i tot quan es vanta d'haver elevat el pressupost per a ensenyament a 5.738 euros per alumne o d'haver inaugurat no sé quantes escoles oculta que en comparació a la resta de l'Estat només Andalusia i Múrcia hi dediquen menys diners i que la contrucció de noves escoles no pot amagar la indigència en què malviuen la majoria de les ja edificades i la clamorosa falta de moltes altres. Ho vulga o no, aquest Conseller passarà a la història per la cèlebre idea d'impartir la Ciutadania en anglès, que ja sabem com va acabar, i la de la inclusió del xinès en Secundària, que ja sabem com acabarà. La gran lliçó que ens llega parla de com deixar els vells problemes intactes i alhora crear-ne un fum de nous. Alguna cosa més? Sí, la irresistible comparació amb aquell dèspota del segle XVIII que algú va col·locar, en retroactiva venjança, cap per avall. Potser d'entre les runes en què van convertint l'escola, en alguna paret que miraculosament sobrevisca a la catàstrofe, encara penjarà el popular cartell.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de juny de 2010.

1 comentari:

  1. No és també "font del problema" l'actual passivitat de la comunitat educativa? Per a que triomfe el mal, basta que els homes de bé no facen res, deia Burke. Estem tan domesticats que ens importa una fava la nostra dignitat com a persones? Què ofèn ja la nostra malmesa intel·ligència? Vivim en una mediocritat autocomplaent? No et canses de repetir el que aquí dius. La veritat, a diferència de la calumnia o la mentida, mai es desgasta.

    ResponElimina