divendres, 25 de juny de 2010

Des de les trinxeres




Correspondència de guerra, Manel Alonso i Català. XIII Premi de Poesia Paco Mollà 2008 de l'Ajuntament de Petrer. Pròleg de Josep Antoni Fluixà. Editorial Aguaclara, Alacant, desembre de 2009.


És aquest el cinquè poemari que publica Manel Alonso (Puçol, 1962), després dels llibres Amb els plànols del record (1994), Oblits, mentides i homenatges (1998), Un gest de la memòria (1999) i Com una òliba (2002), arreplegats en part a l'antologia Les hores rehabilitades (2002). Animador infatigable d'empreses editorials, revistes, premis i altres projectes literaris, l'escriptura de Manel Alonso s'ha prodigat també pels camps de la novel·la i la narrativa per a xiquets i joves, en la prosa dietarística i en la crítica literària en diverses publicacions del país. Amb tot i la varietat de gèneres que l'autor ha anat conreant a través del temps per anar alçant a pes una professionalització plena de dificultats de tota mena (ai, els escriptors perifèrics de la perifèria!), em fa l'efecte que la poesia –extrem que avalaria l'eixida a la llum del llibre que avui comentem– continua sent el nucli candent de la seua literatura, la força motriu d'una manera d'entendre el món i de relacionar-se amb ell. I ho és, a més, perquè parteix de quatre veritats senzilles i irrenunciables que s'afermen cada vegada que el poeta comprova, no sense estupor, com aquesta innocència primordial és sovint sepultada sota munts de borumballa verbal i anorreada pels alambinats discursos del poder. Ja me'n perdonarà el lector la imatge simplificada, però veig aquest poeta a peu descalç treballant en un tros d'horta amb l'aixada dels mots. El seu cant, en efecte, té alguna cosa recòndita, tel·lúrica, d'immediata naturalitat, de visió primigènia i elemental, alguna cosa de la soferta llibertat del llaurador que treballa i que renega. De vegades, quan per l'efecte d'alguna borratxera literària (no solament inevitable sinó a més a més indispensable per forjar-se l'ofici d'escriptor), el poeta s'ha deixat emmirallar pel refilet mel·liflu d'alguns ocells escapats del paradís postís de la poesia, el seu treball se n'ha ressentit. És dur birbar, regar, fendir els solcs, adobar els camps per fer-hi brollar els fruits de la paraula! No crec enganyar-me si dic que aquesta Correspondència de guerra deixa arrere alguns esforços improductius i aconsegueix de lliurar al lector el bo i millor de la poesia de Manel Alonso. Però anem-hi a pams.
El poemari reprén i fon en un sol pla, en una síntesi difícil, algunes de les constants poètiques que donen sentit al treball de l'autor: la perspectiva íntima compresa en i compromesa amb l'amplitud de l'experiència humana, presidida ara i adés per la injustícia, el dolor i la tragèdia. L'excés d'explicitud produeix la majoria de les vegades baixures fangoses on la barca de la poesia sol encallar. Per sortejar aquest perill, Alonso parteix de l'experiència personal i de la solidesa de les senzilles veritats irrenunciables a què apuntàvem més amunt (la llibertat de l'individu contra totes les formes d'opressió, la solidaritat contra la desigualtat, el poble contra l'estat, la diferència contra l'igualitarisme, la memòria contra l'oblit dels mansos…) per eixamplar la seua mirada i oferir-nos un dibuix amb voluntat cartogràfica dels mals que assetgen el nostre temps. L'antídot de la concentració poètica contra la metzina paralitzant de les imatges televisives en aquest haikú de mostra: “Sol un nen juga / dins del punt de mira / d'un franctirador”. La tristesa dels camps abandonats per la desídia, les al·lusions a les darreres guerres balcàniques, la sòrdida aventura dels cayucos, el crit contra la patuleia dels urbanicides moderns, les tragèdies d'Afganistan i Iraq, la lluita de l'home per la seua emancipació, la memòria del destí atroç de jueus i moros com un bumerang que acara els valencians davant el propi espill, les eternes enganyifes de la Mare Espanya, el monstre del consumisme, entre d'altres, són els temes que omplin aquestes cròniques de guerra, plenes de dolor, sí, però també de dignitat i d'esperança. Si en el fons tot poeta és una mena de corresponal de guerra, Manel Alonso ho és ací de manera explícita i deliberada, i surt airós de la seua perillosa estada a les trinxeres perquè ha sabut decantar el seu verb més cap a la part visionària i profètica, sentenciosa i amerada de saviesa de l'Espriu de poemes com “M'han demanat que parli de la meva Europa” o del raimonià “He mirat aquesta terra” que no pas de la grandiloqüència estèril de molt tematisme social. Aquesta correspondència pot arribar així, en la seua cruesa neta i despullada, amb la força del seu lirisme sincer i directe, al cor intel·ligent dels bons lectors.

Publicat a Saó, núm. 346, febrer de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada