dissabte, 12 de juny de 2010

Majicaixa

Si el nom fa la cosa, i això no planteja massa dubtes ara i ací, el pas de l'antiga Bancaixa a Bancaja ja contenia en germen l'anunciada fusió (o confusió) amb Caja Madrid. Ignore quin nom posaran a la cosa, potser Majicaja o Madricaixa, vés a saber, però també podria ser que per mantenir la confusió s'hi optés per un d'aquelles marques anglòfones tant de moda que ens forcen al repte de la interpretació semàntica, molt complicada quan de desentranyar la substància significativa de les empreses o empresetes es tracta.
Recorden vostès els casos d'Orange Market o Forever Young, sense anar més lluny, o aquell paradigma del cinisme, Easy Concept, una idea tan fàcil i de provada eficàcia com fer amiguets de l'ànima entre la genteta del poder per embutxacar-se diners públics. Per tal d'evitar les normals susceptibilitats dels temps de crisis, doncs, i a la vista de tan escandalosos precedents, humilment jo recomanaria que els responsables de la confusió es reprimesquen les tendències anglòfiles per una vegada i bategen la criatura amb alguna de les formes híbrides apuntades més amunt, o amb aquesta tercera: Majicaixa, equidistant entre la molt madrilenya i goiesca paraula majo i la indígena caixa, més que res per allò de guardar les aparences.
I si el nom fa la cosa, més la fan les persones. Olivas, fugaç president que fou de la Generalitat, és natural de Motilla del Palancar, pas obligat cap a Madrid, com Zaplana ho és de Cartagena, pas obligat també a la capital del Regne, segons vam comprovar després. Aquests dos homes il·lustren l'excepció de tota regla: el nom o càrrec de president de la Generalitat Valenciana sí que no fa la cosa ni la persona. En fi, que sembla consumat el confús matrimoni d'interessos: ell, el nuvi, tindrà el centre operatiu a Madrid, mentre a casa de la núvia es quedarà la seu simbòlica, també per guardar les aparences. Tot siga pel SIP (Sistema Institucional de Protecció del gran capital rapinyat)! Espere que no tornen a esgrimir allò del poder valenciano perquè ara sí que ens baquejaríem de riure. Com que l'economia és l'art dels mercats, encara que la patim les persones, jo no en tinc ni idea. Però políticament em tremola alguna cosa més que la butxaca quan pense en el nou matrimoni.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de juny de 2010.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada