dimarts, 22 de juny de 2010

El futur és el passat




Allà on les grues nien, Elies Barberà. XLVII Premi Ausiàs March. Edicions 62, poesia núm. 137, Barcelona, novembre 2009.


El futur ja és ací, hi és des de fa molt de temps. I és un futur en construcció (com en la magnífica pel·lícula de José Luis Guerín) permanent, un deliri d'activitat que anul·la tota sensació de present i converteix la memòria en horitzó d'utopia, en l'oxigen indispensable per als qui no volen acabar esborrats en la Ciutat-Espill, engolits per la voràgine del no-res de la realitat virtual. El futur ja era ací mentre Marinetti s'esgolava pel túnel dels grans fraus i salvàvem Salvat, que no va viure per contar-ho i en qui les pinzellades futuristes eren el vernís d'un somni fratern i llibertari, i Álvaro de Campos, que va convertir l'espectacle maquinal en una metafísica del poema i una explosió verbal de primeríssim ordre. El futur ja era ací, i corporificava els pitjors somnis de Mary Shelley, de Georges Orwell o d'Aldous Huxley.
El cinquè llibre d'Elies Barberà (Xàtiva, 1970), després de Mata-rates (i altres vicis), 2003, Equilibrista, 2004, Zoo, 2007, i Aixàtiva, Aixàtiva, 2008, se situa, com bona part de la seua obra precedent, al bell mig d'aquest futur-present-passat de desarrelament i misèria material i, sobretot, moral. Partint del fet que l'any 2008 dC més de la meitat de la població mundial ja vivia a Ciutat (així, en majúscules i en general), Barberà desplega el seu cant futurista, la seua oda a la Urbanitat. El material principal de la seua enginyeria poètica està format per la ironia, aconseguida gràcies a un subtil distanciament respecte del seu motiu d'inspiració, la transformació del subjecte poètic en anònima tercera persona i la paròdia de gèneres com el cant, l'oda o la crònica periodística. Aquesta, la ironia, és l'apòzema que intel·ligentment subministrada presserva el poemari del patetisme a què normalment es veu abocada la literatura que treballa sobre els grans temes (individuals i col·lectius) de manera tan explícita. Sense repte, però, i consciència del risc poca poesia es pot fer. La de Barberà, no cal dir-ho, sorteja amb fortuna els perills a què es veu abocada certa poesia pretesament social, reduccionista, gràcies al distanciament irònic i al subtil maneig dels recursos expressius de l'idioma, per molt que l'ús insistent del decasíl·lab frene en ocasions les possibilitats de desplegament dels versos i l'harmoniosa distribució dels silencis i el poema tendesca en excés a l'acumulació enumerativa.
Així, el lector sap des del principi que el lloc on nien les grues no és cap paratge més o menys virginal del nord d'Europa o de l'Àfrica septentrional, perquè aquestes grues no són ocells (per molt que també nien, arrelen o ponguen ous monstruosos) ni milotxes (“Quina grua el meu estel, / quin estel la meva grua!”), sinó màquines, símbols de la destrucció constant a què el Capital sotmet les ciutats destinades a ser els contenidors concentrats i infames de la humanitat. En més d'un sentit cal remetre's al poema “El plany de l'excavadora” (que fa uns anys va donar nom a una antologia de l'italià publicada per Bromera) de Passolini, inclòs en el cèlebre Le ceneri di Gramsci (1957), on es denunciava el creixement exponencial de la Roma de postguerra. Pel que fa als jocs amb els tecnicismes esdrúixols del poema de Barberà “Germana Anorèxia”, tot guardant les degudes distàncies de to i d'intenció, em vénen al cap alguns versos de Joan Valls de Breviari d'un eremita urbà (per cert també Premi Ausiàs March de 1974). Al costat d'algunes peces impecables i esfereïdores, aquest cant a l'anorèxia –és la primera vegada que llig un poema dedicat a aquest corcó que tan bé defineix el sentit últim d'una societat presidida per la Vaca sagrada de l'abundància– em sembla exemplar com a mostra del que la poesia de Barberà es proposa d'eixamplament temàtic i formal de la poesia d'ara. Altres poemes, que enllacen amb l'anterior llibre de l'autor, hi actuen com a contrapunt de les misèries del sistema, com a punt de fuga: la infantesa i joventut dels indòmits i els rebels no sotmesos a les normes del Tindre i l'Acumular, de la Riquesa i la Possessió, la Vanitat i l'Abundància, de l'adoració a l'Objecte-Essència, dels desterrats de la Memòria i els Propòsits, l'Avenir, l'Esperit, la Voluntat, els Valors i els Afectes.
Comptat i debatut, un llibre valent, una bona sacsada al panxacontentisme, una furonada de lucidesa, un cant antifuturista, un llibre sincer destinat a obrir vies temàtiques i tonals als bassals estantissos de la condició humana i a acarar el repte que suposa, per a la poesia, parlar de les coses que realment importen.

Publicat a Saó núm. 345, gener 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada