dimecres, 2 de novembre de 2011

L'últim amor

Pere Rovira, Contra la mort. Proa, Els Llibres de l'Óssa Menor 319, Barcelona, 2011.
· · ·
Ve l'autor de Vila-seca de Solcina (1947) de versar en català poemes de Baudelaire (Vint-i-cinc flors del mal de Charles Baudelaire, 2008) i de Ronsard (Les roses de Ronsard, 2009). No convé de simplificar en excés les coses, és clar, però llegint Contra la mort fa l'efecte que l'experiència de la traducció d'aquests dos clàssics –molt celebrada en el seu moment la de Ronsard, alguns poemes de la qual van ser recitats per l'autor a Agramunt en 2007, durant un encontre de poetes per la pau, poemes que van despertar l'interès d'un home tan familiaritzat amb els clàssics com el cantautor Paco Ibáñez– ha deixat fonda petjada en la manera de fer actual de Pere Rovira. Més que no pas raons que justifiquen una determinada opció estètica, tractem de buscar els fils que lliguen el teixit d'una escriptura i li donen coherència. Aclarim-ho ja: la darrera aposta d'aquest autor és decididament classicista, en el fons i en la forma. Res a objectar-hi en principi, ja que en qualsevol dels casos l'edifici del poema descansa en una solidesa en el maneig de l'escriptura poètica que està fora de tot dubte. Per atra banda, em faig càrrec de la dificultat de definir d'una manera mínimament convincent què diem quan diem clàssic i ho oposem, per exemple, a actual o modern. I es pot tractar, al capdavall, de sensibilitats lectores i preferències estètiques, però no m'estic d'observar que en la reelaboració dels grans temes de sempre (l'amor i la mort) a què s'ha lliurat Pere Rovira, encotillada per l'alexandrí, el decasíl·lab, la rima i el sonet, hi manca el tremp, la tensió i el risc que defineixen el bo i millor de la poesia que hem dit moderna. Que l'autor, em sembla, ha perdut algun que altre llençol en aquesta bugada, que ens trobem davant un poemari menor en comparació a obres de l'envergadura de La mar de dins (2003), per exemple. Perquè el classicisme de Rovira és, des del meu punt de vista, massa estricte i literal, i malgrat l'equilibri aconseguit de les formes, la serenitat de sentiment i pensament que traspua, la nitidesa de la dicció i de les imatges, fa inevitable la sensació del déjà vu i dit en moltes de les seues composicions. No pot ser que el cansament dels excessos i de la tensió que suposa la recerca en poesia haja de desembocar en les aigües manses i poc oxigenades del més pur classicisme, ni tan sols quan les circumstàncies de l'edat i les peripècies viscudes ens demanen a crits el repòs i un cert equilibri (perquè ni repòs ni equilibri no són privatius d'una sola manera d'entendre la pràctica poètica). Dit tot això, que, com sempre que acarem aquestes reflexions, té a veure amb personals preocupacions intel·lectuals, farà bé el lector d'aquesta nota de passar per alt el que podrien semblar ombres que enfosqueixen una poesia per altra banda lluminosa (feta per un autor que domina amb solvència el propi ofici) i navegar lliurement pel riu reflexiu que Pere Rovira ens proposa, el de l'últim amor, el més fort, enfrontat a la mort, el que l'ajorna sempre en l'afirmació i la joia.
S'obri el llibre amb la secció-poema Records de l'altre món on el poeta, un colp mort, encara viurà en els records de l'estimada. Hi segueix Apunts, part integrada per nou poemes, Arbres (cinc poemes), Homenatges, amb nou poemes, alguns de tan corprenedors com el dedicat a Màrius Torres (“A Màrius Torres”), als amics (“Amics vells”) o a la memòria del pare (“Sant Pere”), i es clou amb la secció Sempre, la més llarga, amb vint-i-un poemes, entre ells el ronsardià “Quan ja siguis molt vella”. Acabarem citant els dos darrers quartets del poema ja al·ludit “Amics vells”: “ara que anar a la vida és anar a casa, / que ens rebel·lem per ser conservadors, / que és veritat que ens maten els dolors, / ara que som alhora cendra i brasa, // una lletra pot dir la nostra sort: / que la vellesa ens dugui a la Bellesa / de l'art final, i a l'última riquesa: / l'últim amor, que sempre és el més fort”.

Publicat a Saó núm. 363, setembre de 2011.

 












El poeta Pere Rovira en una imatge recent extreta d'Internet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada